Després de la trilogia sobre la transformació de Mallorca durant el segle XX, formada per Camí de palau, Rosa d'hivern i Riberes de plata, Miquel Mas Ferrà acaba de publicar la novel·la El cel dins la memòria, premi Ciutat de Palma 2007.

El protagonista, Lleonard Cabestrany, és un home prop de la cinquantena, que porta una vida còmoda, instal·lada en la rutina. Director d’una oficina bancària, es troba, de sobte, davant un problema laboral, un cas de mòbing propiciat per la compra de la Corporació de Finances per part d'una multinacional estrangera, que fa trontollar la seva vida. La constatació que haver-se lliurat en cos i ànima a la feina durant vint anys no té cap importància per a la nova direcció de l'empresa, que el seu matrimoni és un fracàs absolut i que s'ha convertit en un home gris i mediocre sense cap futur, el condueix, després d'un simulacre de suïcidi, a rompre amb tot i fugir. Agafa el cotxe i se'n va sense rumb cap al centre d'Europa. Pel camí, en un acte de tallar completament amb el passat, llança tots els seus documents. Per atzar decideix instal·lar-se a Baselgraz, ciutat d'Auswizerland (la toponímia és inventada: ni la ciutat ni el país existeixen). Lleonard comença a viure a Baselgraz com un "sense papers" i adopta la nova identitat de Carlo Castellani. S'instal·la a una infecta pensió d'un barri d'immigrants i comença a fer feina a Owerkomp, multinacional farmacèutica que contracta els "sense papers" amb unes condicions laborals properes a l'esclavitud. A partir d'aquí, apareix el primer gran tema de denúncia de la novel·la: la xenofòbia i les condicions infrahumanes en les quals viuen els immigrants il·legals. A la ciutat hi ha una mena de caos subterrani rere l'aparença d'ordre i prosperitat que vol donar el país: una associació xenòfoba, l'ASB (Acció Social de Baselgraz), sense cap intromissió de la policia i amb el beneplàcit dels mitjans de comunicació, escabetxa els líders immigrants que intenten aconseguir drets per als sense papers. Les desaparicions d'aquests obliguen els immigrants a crear també la seva associació l'ODI (Organització en Defensa dels Immigrants), que s'acaba convertint en una xarxa terrorista.

Lleonard es troba atrapat enmig d'aquest caos. Malgrat que no s'hi vol involucrar, les circumstàncies l'obliguen a prendre-hi part com un immigrant il·legal més. Llavors, sota la protecció de Valeria Stolan, comença el seu ascens a Owerkomp fins aconseguir arribar al cim com a conseller en cap i assolir una privilegiada posició social. Aquí apareix el segon tema que denuncia l'obra: els experiments genètics amb humans.

Ens trobem, doncs, una situació fictícia, que amb el nazisme ja es va produir en el passat i que, en un futur proper, podria tornar a produir-se: un estat europeu en el qual guanya les eleccions un partit nacionalsocialista i xenòfob que, d'una banda, només vol als immigrants com treballadors sense drets i pretén aïllar-los en una espècie de guetos, i d'altra permet els experiments biogenètics amb humans. Dos temes d'actualitat que s'avenen a la denúncia. I Miquel Mas ho fa d'una manera crua i valenta. Com a Farenheit 451 de Bradbury o a Un món feliç de Huxley, l'obra ens fa reflexionar sobre l'estat de les coses actuals i com podrien evolucionar en el futur.

Un altre encert de la novel·la és la creació d'atmosferes diferents. Tant la sordidesa del món de la pensió i de la Spierstrasse, primer, com l'elegància refinada de l'alta societat del barri de la Steinenbergstrasse, després, queden admirablement reflectides. També és molt interessant el procés psicològic de Lleonard. Tant el procés de degradació primer, com el de l'ascens després, estan molt treballats, sobretot l’enviliment quan aconsegueix la prosperitat.

L'estil és, com a la trilogia anterior, un element clau de l'obra: el llenguatge molt treballat, minuciós en la descripció i adient al ritme en la narració, és d'una precisió extraordinària. Miquel Mas diu allò que vol dir amb elegància i senzillesa alhora. A pesar de la cura estilística, l'autor mai no deixa de tenir present la història que vol contar i aconsegueix el sempre difícil equilibri de forma i fons.

(Miquel Àngel Vidal. L'Espira, Suplement de Cultura del Diari de Balears, núm. 369, 28 de juny del 2008)