 |
|
|
| ||
|
Tot i que el text de l'Anna Vila no fa cap concessió al sentimentalisme fàcil i que, a vegades, és d’una cruesa corprenedora, no ens trobem davant d’una obra pessimista, ans tot el contrari: Els fills diferents té la grandesa d’una epopeia, la noblesa de l’esforç èpic d’una mare que estima i lluita i que ho fa amb dignitat i amor, que sap superar els moments de desànim i la flaquesa, perquè, al cap i a la fi, el seu objectiu és aconseguir per a la Sandra el goig de viure. Aquest goig que s’evidencia en un somriure, en una mirada, en un gest dolç d’infant. El testimoni de l'Anna Vila és un crit, sense cap ombra d’histerisme, que no ens pot deixar indiferents. De fet, és un crit d’esperança i ni ella ni els editors no voldríem que fos una veu que clama en el desert, una veu que es
perd en el brogit de la ciutat burgesa, cada vegada més inhumana
i insolidària. Cal observar que, més enllà de la
diversió, Vacances al Zurich mostra variades condicions
que es destaquen i li donen major valor. Globalment, es pot dir
que aquesta obra és una novel·la costumista: hi ha
aquí un costumisme barceloní actual vivíssim.
I al costat d’això, en contrast, hi ha molta fantasia:
la protagonista és una fantasiosa, pot inventar o imaginar
fets il·lusoris i màgics lligats, en aparença
paradoxalment, amb el realisme més pedestre. El relat de
l'Anna Vila sembla que vulgui confirmar allò que ha dit Bioy
Casares en una entrevista recentment: "La realitat es lo que
nos permite escribir historias fantásticas". A Anna
Vila, però, alguna vegada li passa al revés, troba
que les novel·les es fan realitat. També en aquestes
pàgines s’hi troba crítica social: l’autora,
per exemple, pot desitjar que s’inventi un insecticida contra
les modes lingüístiques. I fins és capaç
de contar-nos en poques línies tota una història sentimental
de complicació fulletonesca, així com, al contrari
d’iniciar només un drama, i deixar que la protagonista
pel seu compte tracti de continuar-lo i trobar-li un final, o bé
aconseguir tan sols amb insinuacions que el lector conegui suficientment
els embolics d’algunes existències. I de donar a l’estirabot
un aire de naturalitat. En el llibre per a infants Més o menys ben avinguts, l’autora aprofita la matèria primera de l’observació i l’experiència en un recull de contes que es poden llegir independentment a pesar del lligam unitari familiar. Tot i que, sovint, en els seus relats, els animals de Més o menys ben avinguts parlen de les tensions entre els veïns, es desprèn també de l’estil desimbolt i del to festiu que són feliços. Però, sobretot, no amaguen una certa lluita quotidiana per tal de no perdre el lloc en l’afectivitat dels humans" (Andreu Sotorra, Avui, 21 novembre 1993). Són senzills, entenedors, per als petits que poden tenir una experiència de circumstàncies semblants, però a més els grans poden endevinar-hi un sentit més general, com: el perill, l’astúcia i la sort en la mosca; les lliçons de l’experiència en la nena del peix; la tendència a la calma que dóna el temps, l’edat, l’escarment, amb la rateta; el divertiment que es pot trobar amb coses senzilles i naturals; amb la tortuga a l’escola; el pobre resultat de l’aventura per l’aventura, en els gats; la comicitat pedestre de les paraulotes, el pintoresc dels concursos de cant locals, l’enveja de protagonisme, en el periquito; la vida bucòlica i una manera femenina d’enamorar, en el gos. (Carta d’Anna Murià a l’autora.) A mi el llibre m’ha agradat molt perquè a mi m’entusiasmen els animals. Trobo que el contingut del llibre és molt bo i molt expressiu.... També penso que els personatges que hi ha, són molt divertits, sobretot la tortuga Bernarda, que fa tantes piruetes. Espero i desitjo que si us el llegiu us agradi tant com a mi. (Opinió de la nena Georgina Espasa) El núvol lila ha portat moltes sorpreses agradables a l’Anna Vila: A l’escola C.E.I.P. El Congost de Canovelles li van fer l’obsequi de dues auques que guarda amb gran cura. Els Alumnes del col·legi públic Castell d’Òdena van guanyar un dels premis del Primer Concurs de Fotografia Escolar, convocat pel departament d’Ensenyament, gràcies al treball "El núvol lila", que es basava en la novel·la que porta el mateix nom. Quan l’Anna Vila visita les escoles pot comprovar de ben a prop la imaginació d’alumnes i mestres alhora d’ampliar els privilegis. De Qui fa ballar la geganta l’Anna Vila ens ofereix l’opinió dels mateixos lectors: Un llibre per als petits és bo de veres quan interessa als grans. Em satisfà aquesta història de la Caterina, estic contenta perquè acaba bé. És clar que no m’aclareix el misteri de la geganta que parla i té un comportament més o menys humà, però això sol passar amb la bona literatura, deixa molt al lector per pensar i deduir. (Carta d’Anna Murià, 15 de febrer de 1998) I les opinions dels nens i les nenes següents:
En el que coincideixen tots els nens i nenes és que troben que el final és una mica trist. L’Anna Vila els explica que és un final una mica trist pel lector, però feliç per la protagonista, la geganta Caterina. D’altra banda, Anna Vila ha fet amb Un pacte és un pacte, per als primers lectors, un recull de petits contes que tenen com a protagonistes la formiga, la marieta, el cuc de terra, l’escarabat, l’aranya i la puça. Novament les històries no es limiten a retratar una ventura més o menys simpàtica, sinó a explotar les possibilitats imaginatives que proporcionen cadascun d’aquests personatges, amb un tret comú: la utilitat amable i solidària que cadascun pot oferir i l’aposta pel pacte com a fórmula possible. Andreu Sotorra, Diari AVUI, 13 de juny de 2002. Anna Vila nos cuenta al final del libro que se
documentó a conciencia sobre el mundo de las palomas mensajeras
antes de escribir el libro. Eso se nota al leerlo, pero la gracia
es que todos estos conocimientos se integran de manera natural en
la historia, dando credibilidad y realismo a un texto que, en realidad,
habla de otra cosa: de ilusionar e interesar a los niños
por cosas que no son los videojuegos o la televisión, pero
sin ponerlos de espaldas a los avances modernos. Porque el móvil
les servirà en algún momento para solucionar un problema,
pero como un elemento más, y no el más importante
de la aventura. Es una novela realista, muy bien planteada y resuelta,
escrita con solvencia y bien apoyada en unos dibujos descriptivos,
pero sugerentes. |
||
|
Els
fills diferentsconstitueix una realitat punyent que la societat
sovint tendeix a oblidar. Molta gent té el costum de parlar-ne
amb una mena "d’ensucrament líric per tal de calmar
la nostra consciència", tal com afirma Montserrat Roig
en el pròleg del llibre. Anna Vila no és escriptora,
és una mare jove, infermera de professió que, a conseqüència
d’un part difícil, va tenir una filla amb una profunda
deficiència psíquica. En el seu llibre, l’Anna
Vila explica d’una manera directa i sense floritures literàries
tot el drama del descobriment de les mancances de la seva filla
Sandra, el calvari que va haver de passar darrere dels metges tot
cercant una espurna d’esperança. El laberint que va
haver de recórrer enmig de la burocràcia per tal de
trobar l’ajuda mínima necessària per a la difícil
i problemàtica educació de la seva filla
