QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Oriol Vergés ha estat qualificat per la crítica com la més noucentista de les firmes actuals de la literatura infantil i juvenil. Aquesta classificació no és gratuïta, ja que la seva obra es caracteritza per una actitud moral i cívica imbuïda d'un esperit noucentista, que es proposa reconstruir la vertadera història del país perquè, així, els nois i les noies puguin reflexionar sobre el món present i comprendre'l. És amb aquest afany que Oriol Vergés s'inicia en el terreny de la creació literària amb obres com ara Un català a la Manigua (1977) i La ciutat sense muralles (1978). En aquestes primeres novel.les, l'autor presenta uns fets històrics a partir de la història particular d'un personatge. Així, per exemple, l'aventura d'un bon nombre de catalans, procedents del Maresme, que a mitjan del segle passat van marxar cap a Cuba, s'entrellaça amb la història particular d'en Pere, el protagonista d'Un català a la Manigua, un pescador d'Arenys que, per atendre els negocis del seu oncle, s'instal.la a l'illa, on serà testimoni de la duresa de la vida dels indígenes i de l'aparició incipient dels moviments revolucionaris. En aquestes narracions, Oriol Vergés defineix els plantejaments narratius que cristal.litzaran en la seva producció posterior. No es tracta de crear una visió mítica o llegendària del passat, sinó de reconstruir-lo amb rigor i d'aproximar-lo als lectors i a les lectores, a través de personatges quotidians, perquè puguin entendre millor el present, tal com l'autor afirma: "Sóc un fervent partidari de narrar una aventura a través d'uns personatges i un fets imaginats, sobre la trama històrica real. Aquest estil que va iniciar la malaguanyada Maria Novell crec que és la millor manera perquè l'adolescent, i també l'adult, sense una formació històrica, comprenguin els interessos i les motivacions de les societats anteriors a la nostra. A través de petits detalls de la vida diària es pot recomposar el món de les generacions que ens han precedit. És un camí per arribar a la ciència històrica que ens hauria d'explicar el passat per entendre el present." (Escriptor del Mes, Generalitat de Catalunya, 1994). Aquest plantejament narratiu no és casual, ja que respon a la voluntat d'adequar la narració al públic que la llegirà: "La meva tasca com a professor em demostrà que els nois i les noies no poden entendre la Història, les causes dels esdeveniments i les interrelacions, fins que han assolit una capacitat d'abstracció intel.lectual a partir d'uns fets concrets... Si se'm permet, la mateixa que cal per entendre l'economia i la política a casa, a Espanya, i al món." (Escriptor del Mes, Generalitat de Catalunya, 1994). La finalitat didàctica és, doncs, evident. L'escriptor no se n'amaga: "Força companys escriptors opinen que els que ens dediquem als nois i noies trametem un fons didàctic en les nostres novel.les. Parlem-ne. Sempre que hi ha un procés de comunicació hi ha una transmissió d'idees i això sempre és un didactisme. Ara bé, en el meu cas, és evident que hi és, i volguda, en la col.lecció "Les arrels. L'aventura i la Història". (Escriptor del Mes, Generalitat de Catalunya, 1994). Seguint aquestes premisses narratives, Oriol Vergés enceta la col.lecció "Les arrels", que recull l'evolució a través del temps de dues famílies, els Castellbroc, uns nobles que viuen pel cantó del Pic Ventós, i els Moliner, antics moliners de la baronia. D'aquesta manera, la història de cadascun dels membres de les dues famílies s'insereix en un moment històric determinat, la qual cosa permet a qui llegeix aproximar-se a la realitat històrica a partir de les vivències personals d'un personatge. La col.lecció, que consta de vint-i-sis volums, dels qual acaba d'aparèixer el número vint-i-tres (1938: viure i morir sota les bombes (1997), s'inicia amb Els tres pergamins de Ripoll (1983). L'obra, que narra les aventures de dos monjos (el pare Benet i Arnau, que intenten recuperar els pergamins robats de l'escriptori monàstic, permet al lector o la lectora endinsar-se en la realitat del segle XI, època en què el territori es dividia entre la zona de la Catalunya Vella, en poder dels cristians, i la zona de la Catalunya Nova, dominada pels musulmans, deixant enmig un territori de ningú, on la vida es desenvolupava en condicions extremes a causa dels continus atacs i del risc freqüent de males collites. Amb El superexecutiu (1978), Oriol Vergés enceta una nova línia narrativa en què abandona el rerefons històric i s'endinsa de ple en la ficció. Però la voluntat d'incidir en qui llegeix i de fer-lo reflexionar es manté. Amb aquest objectiu, en el conjunt d'obres conegudes popularment com els "súpers" (El superfenomen (1979), El superordinador (1980), Les supervedettes (1981) i Supervicari versus superbanquer (1982), l'autor retrata, a través de la ironia i fins i tot de la sàtira, la societat actual i els valors que hi imperen, tal com ell mateix explica: "A les classes d'història i a les de Geografia econòmica em vaig adonar que calia treure pes a alguns aspectes de la vida actual massa ben considerats. Els "Súpers" són un intent irònic de fer tocar de peus a terra tot exagerant uns valors que em semblen excessius. Així, després de fer broma amb els futbolistes -va ser en l'època de Cruyff com a jugador-, va tocar el torn als tècnics informàtics, a les vedettes i als vicaris, que, en disposar d'un terreny a l'Eixample, reconvertiren el solar en un banc, la rectoria en un pis i encara una sala de festes al soterrani..." (Serra d'Or, núm. 418). Així, doncs, a través d'històries un xic grotesques de personatges com Pere Manega i Llopis, protagonista d'El superexecutiu, es mostra la febre per la productivitat i el consum de la societat capitalista. El protagonista es veu empès a una cursa absurda d'obstacles per entrar en el consell d'administració de la multinacional CH and TH, Co, al llarg de la qual ha d'inventar i de vendre mil i una andròmines, que en més d'una ocasió no sap fer anar, perquè, tal com ell mateix confessa, és al.lèrgic a les màquines. A partir de la dècada dels vuitanta, amb títols com Quin curs el meu tercer! (1986) o Mònica, la de COU (1987), l'autor inicia una nova línia narrativa, inserida en les convencions del realisme crític. En aquestes obres es presenten uns protagonistes adolescents que, en el pas a la vida adulta, han de donar resposta a una sèrie de circumstàncies socials i vitals. Aquesta resposta sovint s'aconsegueix a través del diàleg, mediatitzat per la figura d'un adult que aporta les pistes d'actuació que fan reflexionar els protagonistes. Però no sempre resulta fàcil trobar-la, perquè els personatges s'han d'enfrontar a l'adotzenament de l'entorn, per defensar les seves pròpies conviccions i ser fidels a les seves creences personals, tal com s'esdevé en Aquell maleït centenari (1993). El protagonista, en Marcel, un jove estudiant de disset anys, s'enfronta a la hipocresia de Salars, un poble imaginari governat des de temps immemorial per la mateixa família, els López Noguera. La vida, el dia a dia, doncs, no es presenta en aproximacions ensucrades. Dir la veritat és, precisament, el plantejament més radical del realisme crític. Oriol Vergés en té una opinió ben clara: "Considero molt interessant que els adolescents tinguin novel.les que reflecteixen la societat que els envolta, la del país, i que ells protagonitzen o bé en reben les conseqüències. I és que l'adolescent, per definició és crític, ferotge i apassionadament crític i realista perquè coneix molt bé el terreny que l'interessa trepitjar d'immediat. És lògic, per tant, que l'adolescent s'identifiqui amb les situacions que l'autor narra i les contempli des de l'òptica de «caçador d'injustícies», enmig de tantes arbitrarietats del món dels adults. No hi ha d'haver assumptes vedats, ni en el tema polític, sexual, de relació familiar o amb els companys i professors. El que sí que crec és que cal un tractament adequat. L'autor ha de connectar en la seva onda ficar-se en la «moguda», i deixar la sortida oberta per no caure en la lliçó de «moralina»." (Faristol, núm. 6, setembre 1988). Així, els lectors i les lectores, tal com ho fan els personatges, encaren les contradiccions i els dubtes vitals. Aquesta lluita individual, sovint explicitada amb el símbol del tren, queda explicada a El primer tren (1993), una de les obres més valorades per Oriol Vergés.