QUI ÉS? Oriol Vergés i Mundó va néixer a Barcelona el 22 d'abril de 1939 en el si d'una família que vivia al carrer de la Freneria, en ple barri gòtic. De la mà del seu pare, Josep Vergés i Fàbregas, ben aviat es va veure envoltat d'estímuls de caire humanista i pedagògic. El seu pare fou professor d'història de la cultura a l'escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930) i catedràtic de llatí (1932) a l'Institut-escola de la Generalitat. Sense militar-hi, el pare tenia afinitats ideològiques amb la Lliga i, durant la Guerra Civil, va prestar serveis auxiliars. Això va motivar que, en acabar la guerra, en Josep Vergés rebés una sanció acadèmica i fos exiliat professionalment, un any a Figueres i vint a Manresa. Malgrat aquests viatges diaris del pare cap a Manresa, la família va continuar vivint a Barcelona i els primers jocs de carrer d'Oriol Vergés s'iniciaren entre les pedres velles de la plaça del Rei i de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. En aquest entorn va conèixer l'activitat de les botigues d'antics menestrals: fusters, vinaters, matalassers... i es va despertar la seva estima cap a la ciutat que el veuria créixer i que ell tantes vegades descriurà en la seva obra. Els seus primers anys de formació van transcórrer a l'escola municipal del carrer de Palau, al mateix barri, en la qual, excepcionalment per l'època, s'aplicava el mètode Montessori. Aquest mètode, lligat al moviment de l'escola nova i iniciat per Maria Montessori en les seves case dei bambini (1907) pretén evidenciar i potenciar totes les aptituds biològiques de l'infant. A tall d'exemple, el mateix autor agraeix a aquelles mestres el fet d'haver rebut un aprenentatge adequat a la seva condició d'esquerrà. Posteriorment, gràcies a una beca d'estudis, va cursar el Batxillerat als jesuïtes de Casp, on ja havia estudiat el seu germà gran, que va morir molt jove. L'entorn físic en el qual es va desenvolupar el jove Oriol Vergés, la seva tendència a l'ensenyament, però sobretot, la influència de l'activitat paterna, el van portar a la facultat de Filosofia i Història per estudiar-hi Geografia i Història. Cal remarcar que el seu pare va estar molt vinculat a la Fundació Bernat Metge com a filòleg i humanista: va editar i traduir diverses obres dels clàssics grecs i llatins (Iseu, Ciceró i Horaci entre d'altres). També va escriure una sèrie de manuals destinats a l'ensenyament del llatí i a edicions escolars de textos clàssics comentats. Dels seus anys universitaris, el mateix autor reconeix la influència del mestratge dels doctors Giralt i Nadal, els quals van saber proporcionar als seus alumnes una visió diferent de la història oficial que oferia en aquells moments la universitat clàssica, amb tants professors que tenien la càtedra per mèrits de guerra. Entre els companys, remarca l'amistat establerta amb Albert Balcells, Josep Termes i Ramon Garrabou, entre altres. Acabada la carrera (1964), va entrar al Centre d'Influència Catòlica, on va conèixer la seva dona, que n'era alumna. Aquesta entitat d'ensenyament, fundada el 1950 per Maria Rosa Ferré i Escofet, tenia per finalitat contribuir a la promoció cultural i professional de la dona i a la divulgació dels corrents doctrinals del catolicisme avançat. Posteriorment, va preparar les oposicions i, ja amb la plaça de catedràtic de Geografia i Història (1966), va desenvolupar la seva feina de professor durant un any a Altea i cinc anys a l'Escola Proa de la Bordeta a Barcelona, secció filial d'institut. Dedicat professionalment a l'ensenyament des de l'any 1965, va iniciar la seva aventura editorial a partir d'una proposta de l'editorial Tàber i, l'any 1967, va publicar els dos volums de Barcelona. Com el mateix autor reconeix, els inicis no van estar exempts de dificultats: "M'hi vaig posar amb molta il.lusió tot i que no sabia res del món dels negocis. Era una època difícil, amb Fraga al Ministerio. Els originals tornaven amb múltiples ratllades en vermell. Tot i això, vam aconseguir de publicar una Història dels Països Catalans. Em vaig iniciar com a autor amb dos volums de la Història de Barcelona per a nens que van aparèixer juntament amb el Pirineu de Josep M. (Raimon) Obiols. I la sèrie «Catalunya Visió», a càrrec de Josep Vallverdú i el fotògraf Ton Sirera." (Carbó, J. La història i els que la pateixen. Serra d'Or. Barcelona, octubre 1994, núm. 418, pàg. 17). Aquesta primera aventura editorial no va tenir continuïtat. Oriol Vergés, però, manté la seva presència editorial ampliant els seus interessos cap a la redacció de llibres de text. L'editorial Teide, dirigida en aquells anys per Frederic Rahola, li va fer diversos encàrrecs editorials, els quals han estat vigents fins a la programació actual (1995). En aquesta mateixa editorial va publicar Arrel (1968), la seva primera història de Catalunya. Posteriorment, l'editorial La Galera li va demanar d'escriure una novel.la amb fons històric adreçada a un públic juvenil. D'aquesta iniciativa van sorgir Un català a la Manigua (1976) i La ciutat sense muralles (1978), que van suposar per a l'autor el pas de la història a la narrativa. Emprèn, així, el camí que l'haurà de dur a escriure els textos literaris amb què s'introduirà en el món de la novel.la pensada per a lectors joves. Oriol Vergés, des de l'experiència adquirida, es va abocar en un projecte de llarga durada. L'objectiu consistia en la redacció d'una extensa col.lecció de novel.les en què, de manera amena i rigorosa, es repassés la història de Catalunya pensant en uns lectors que no disposaven de textos creats expressament per a ells. La materialització d'aquest projecte es va concretar en la creació de la col.lecció "Les arrels. L'aventura i la Història", editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat a la darreria de la dècada dels vuitanta i encara avui en actiu. Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut un nombre important de premis literaris: el premi Josep Maria Folch i Torres (1977) per La ciutat sense muralles, el Joaquim Ruyra (1978) amb El Superfenomen, i quatre vegades el de la Crítica Serra d'Or, amb L'Abat Oliba (1977), El superexecutiu (1979), i les col.leccions "Les arrels" (1985) i "Una vegada hi havia" (1989). El Ministeri de Cultura ha concedit el premi al millor llibre d'interès infantil a La ciutat sense muralles i a Les trifulgues dels herois. L'octubre de 1994 és designat "Escriptor del mes". El mateix any 1994, enceta una aventura cinematogràfica. Francesc Bellmunt escriu el guió d'una pel.lícula a partir de l'obra d'Oriol Vergés, Quin curs el meu tercer!, en el qual l'autor interpreta un breu paper de funcionari del Departament d'Ensenyament que tramita una beca. En l'actualitat, Oriol Vergés compagina la seva feina de professor amb la d'escriptor. El contacte directe amb el jovent a través de les seves classes i dels seus quatre fills li ha permès conèixer de primera mà quins són els seus interessos i motivacions. Alhora que la seva formació humanista l'aboca a transmetre en els seus llibres una voluntat d'arrelament al país, de respecte i d'interès cap al passat, no només com a font de coneixement sinó com a base de la pròpia configuració d'un poble. Les dificultats per a interessar el públic juvenil, però, no són petites, com l'autor reconeix: "Penso que cada cop tenen menys ganes de treballar perquè hi ha més i més coses que els distreuen: esports, espectacles, música... Dels professors és la responsabilitat de fer-los veure que hi ha d'haver temps per a tot. (...) No pots saber si els has encomanat la passió per la Història o la Literatura fins que no te'ls trobes, quan ja fa dos o tres anys que han deixat l'Institut, i t'expliquen que estudien Història o que s'han fet de l'Associació de Joves Escriptors..." (Serra d'Or, núm. 418) Amb tot, Oriol Vergés és dels escriptors a qui agrada conèixer de prop els seus joves lectors, saber què pensen dels seus llibres. Es considera afortunat d'haver participat activament en l'aventura del llibre infantil i juvenil en català.