 |
|
|
|
|
En Màrius sentia fortament l'atracció de l'absolut, però era massa fi per a cedir al dimoni de la facilitat. L'exigència de la perfecció, àdhuc externa, li era congènita i potser per això la forma, la seva forma perfecta, no l'engavanyava. L'hi ajudava la possessió d'una llengua ja depurada i perfecta, la manca de la qual explica certes vacil.lacions de bons poetes, fins de grans poetes anteriors, en els quals se sent la lluita amb l'instrument d'expressió. Ell, sense caure en el preciosisme, que li repugnava per temperament, podia emprar un instrument lingüístic ric i pur i satisfer la seva aspiració a no usar expressions estranyes al parlar usual, a què l'ajudava també la difusió creixent del llenguatge literari. Era un dels clars escriptors normals d'una llengua assolida. El seu amor a la normalitat li inspirava una animadversió per tot allò que fos o semblés positura adoptada, exhibició vanitosa de força, trencament del cor a cor amb la Natura o amb el lector. No sofria cap grop en la branca on floria el seu cant, cap borboll en el raig igual de la seva vena. Per això no cerca rimes difícils, ni noves combinacions rítmiques, sovint propenses al retoricisme, però tampoc no cau en l'estil descenyit que està creant actualment una nova èmfasi retòrica, desproveïda de la difícil tècnica del vers ben fet que avalorava, no del tot externament, la retòrica antiga. (Carles Cardó, prefaci a Poesies. Barcelona: Ariel, 1953) Els temes i procediments de la poesia de Màrius Torres són alhora més aviat tradicionals respecte a les literatures coetànies i novadors respecte a la literatura catalana, en el si de la qual l'estroncament dels corrents modernistes que s'hi orientaven --com és fàcil de percebre en el Maragall de maduresa o, per exemple, en els poemes més jovenívols de Carles Riba-- impedí la cristal.lització d'una veritable poesia simbolista d'encuny pre-valerià. Per alguns dels trets temàtics i imaginístics, Màrius Torres pot recordar també, de vegades, el món dels poetes creposcolari italians de començaments de segle, i en particular de llur nom cabdal, Sergio Corazzini, per bé que no disposem de cap dada que ens permeti d'afirmar que en coneixia l'obra. (Pere Gimferrer, pròleg a Poesies Barcelona: Ariel, 1977) Quan, encara estudiant, l'escriptor i amic Rafel Tasis em passava la quarta edició de les Poesies de Màrius Torres, suposant que respondrien al tipus d'escriptura que jo cercava, no es va equivocar. La percepció d'un mateix paisatge, la sensibilitat artística, la confessió discreta, la meditació transcendent, la veu, el to melangiós, natural i sincer, m'encisaren.[...] La Mahalta dels versos del poeta em confiava per primera vegada les seves cartes d'amor, el diari del poeta i tots aquells documents que podien ajudar a conèixer-lo i a entendre'l. El seu afecte fidel s'acompanyà sempre d'una ferma voluntat d'honradesa i, sense voler imposar o donar la seva visió d'un Màrius que tant la va estimar i que ella continuava estimant, sacrificava la seva pròpia intimitat per deixar-lo parlar a ell, en els seus escrits més personals, evitant així el possible engany o alteració, provinent de la perspectiva que tenim de l'ésser que hem conegut i la memòria del qual volem preservar. Anys després, en una època en la qual el perspectivisme ha dominat, hom es continua preguntant si l'objectivitat és possible i si fins l'observador més rigorós es pot escapar del punt de vista que, com diu Saussure, crea l'objecte. (Mercè Boixareu, pròleg a Lectures de Carles Riba i Màrius Torres. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993) 
Bibliografia essencial
|
||
