| Comentaris sobre l'obra | Fragments d'entrevistes | Comentaris sobre l'obra Torrent és un escriptor professional, conscient de les dificultats culturals i lingüístiques del seu país, de la anormalitat que representa per als valencians l'eterna discussió sobre les senyes d'identitat, el nom de la llengua i la pertinença cultural. Per això, quan al 1984 apareix a les llibreries No emprenyeu el comissari, no es tracta d'una novel.la de lladres i serenos més, sinó de la culminació del procés de normalització literària que l'enyorat Joan Fuster reclamava per al País Valencià i que anava dels poemes de Vicent Andrés Estellés a l'assaig de Joan Francesc Mira, passant pel teatre dels germans Sirera i per la narrativa solitària i poc coneguda d'Enric Valor, la literatura del jo de Josep Piera o la novel.lística experimental de Josep Lluís Seguí. Aquesta és la gran aportació de Torrent: la normalització d'escriure novel.la --i novel.la de gènere-- des del País Valencià per a tots els Països Catalans. I, és clar, la torna de l'èxit que l'ha convertit en un dels escriptors més llegits. I encara una altra aportació transcendent: tot això sense renunciar al registre lingüístic propi, amb les variants valencianes que fan dels seus textos un retrat de primera mà dels usos reals del parlar de l'Horta i de la ciutat de València. (Jaume Fuster."No pengis els guants, Torrent!" Escriptor del mes. Abril 1996. Institució de les Lletres Catalanes) A part de significar la seva eclosió com a narrador d'èxit, al llarg d'aquestes cinc novel.les [No emprenyeu el comissari, 1984; Penja el guants, Butxana, 1985; Un negre amb un saxo, 1987; Cavall i rei, 1989 i L'any de l'embotit, 1992] podem veure com Torrent va controlant cada vegada millor els recursos de l'ofici i com es va definint amb nitidesa l'actitud vital que hi ha en el rerefons de cada argument [...]. Amb un estil que participa tant del gènere negre com de la novel.la costumista, Torrent demostra que l'etiqueta d'autor menor que algun sector li vol adjudicar no deixa de ser una injusta simplificació. Pel febrer de 1995 va publicar-se Gràcies per la propina, guanyadora del premi Sant Jordi. En aquest llibre ens trobem amb un notable canvi de rumb que, sense renunciar a la riquesa del llenguatge ni a la vistosa policromia dels personatges, evidencia un grau de maduresa literària i personal no assolit fins aleshores per l'autor. En confegir aquest extraordinari retaule sobre l'aprenentatge de la llibertat ambiental a la València dels anys cinquanta, Torrent demostra, per una banda, la seva capacitat d'observar el món amb molta més tendresa que en els llibres anteriors i, per l'altra, expressa el seu rebuig a un present que no li agrada i contra el qual l'actitud més lúcida a oposar-s'hi és l'escepticisme. (Joan Josep Isern. "La mirada de Ferran Torrent". Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998) Col.laborador habitual de tertúlies radiofòniques, Torrent és un tipus simpàtic, xerraire amb molta gràcia i que sap amb seguretat què vol i per on vol tirar. Jo diria que es planteja el fet literari amb tota normalitat i que el presenta als possibles consumidors amb el savoir faire propi d'aquells pocs que saben connectar amb el públic per oferir-los, justament, allò que els manca. En aquest sentit, penso que no anem errats si diem que, pel que fa a novel.la de gènere --en l'àmbit de la negra, o del thriller-- es pot parlar d'un abans i un després de Ferran Torrent, aquest personatge extremadament vitalista que confereix als seus personatges, malgrat que siguin perdedors a cops, una passió extraordinària de viure. (Marta Nadal. "El triomf de la novel.la negra". Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998) Los libros de Torrent captan la mezcla de ambientes que caracteriza los ochenta: pasarelas y descampados, los poderosos continúan viviendo entre sólido mueble de Valencia. Desde No emprenyeu el comissari, Torrent capta la discontinuidad de la historia y la aceleración de la vida, que desemboca en una novela desmadrada y verbenera, L'any de l'embotit, una divertida sátira posmoderna sobre el pelotazo y las ridiculeces de la política autonómica. Se imponía un corte, y llegó en forma de tres novelas biográficas, en las que ha recuperado el propósito primero, sentimental, ha viajado al pasado para revivir el paisaje perdido de la infancia y la juventud. Muchos echaban en falta la sátira realista y la rapidez despreocupada del Torrent de siempre. Están de suerte, porque Butxana ha vuelto. Y con él, Barrera, los "meublés" junto al mercado y los hoteles de lujo en los que el comisario Tordera se arrastra como alma en pena.[...] En "Cambres d'acer inoxidable" las prostitutas de lujo cobran treinta mil por un servicio, el candidato socialista está en un aprieto porque debe dos millones de pesetas en una timba, unos desalmados le pegan una paliza a Tordera, que combate sus efectos con Nolotil. [...] (Julià Guillamon. La Vanguardia, 27.X.2000) Fragments d'entrevistes ¿Al llarg de la seua vida ha hagut de vendre's molt? No, perquè no he tingut molta necessitat de vendre'm, però també les ofertes de compra que m'han fet han estat modestes al meu entendre. El problema és que et mous en paràmetres de literatura catalana, i la literatura catalana, com el seu nom indica, és una literatura encara minoritària, i aquesta circumstància incideix proporcionalment en els preus de compra i venda i d'oferta i demanda. ¿Què és en concret L'any de l'embotit? ¿És una novel.la negra o descolorida? És una novel.la d'humor. I això vull que quede ben clar. No està concebuda com a negra, tot i que té algun ingredient negre. No és que siga una novel.la excessivament distinta a les altres, però sí que té uns quants punts que la distingeixen. Per exemple: està narrada en tercera persona i hi ha una gran quantitat de personatges secundaris, però que tenen paper. Això ho he fet per a pal.liar la desocupació. I sobretot, el llibre és una sàtira sobre dos mons que m'interessen moltissin: el de la premsa i el de la política. (Miquel Alberola. "L'any de l'embotit és un homenatge a la corrupció". El Temps, 1.II.1993) Quan escrius, "veus" les teves novel.les? Sí. I m'interessa que el lector les vegi, també. Jo tinc una gran influència del cinema, hi he anat des de molt petit. Es pot dir que he mamat cine des dels tres anys; les primeres impressions que tinc són de Chaplin, de Keaton, de Lloyd... De fet, m'agrada més el cine que no la literatura. Quan penso una escena primer la veig i, després, la traduïc al registre literati. I és que, sobretot, m'interessa atrapar el lector des del punt de vista visual, també! Perquè faig un gran esforç quan tracte la llengua. Per a mi és fonamental treballar bé els registres: una cosa és la llengua dels diàlegs, l'altra la de la narració... En un diàleg, per exemple, escric "vore" però en la narració "veure". Per a mi és evident que hi ha dos registres lingüístics, l'oral i el literari. I això ha d'estar present a la novel.la. (Marta Nadal. "El triomf de la novel.la negra". Punt de Lectura. Institució de les Lletres Catalanes, 1998) Quina València descobreix en aquesta novel.la [Cambres d'acer inoxidable] situada a les portes del segle XXI? A València li costarà molt entrar al segle XXI. És una ciutat igual de caòtica que als anys 80 però on l'especulació és la reina. Qualsevol observador ho veu i a la novel.la es reflecteix com des que governa el PP n'hi ha molta, d'especulació, i molta més respecte al patrimoni urbanístic. [...] ¿Es pot escriure novel.la negra d'esquena a la realitat? És difícil. La novel.la negra és un gènere molt complicat perquè està molt codificat. Crec que vaig reinventar el gènere en català, però ara he passat a un altre tipus d'estructura. Quina? Abans posava molt d'èmfasi en l'argument. Ara també m'interessa, però he treballat més els personatges i la seva psicologia, així com la mirada sobre la ciutat. També hi ha un joc entre passat i present. Què hi ha a la seva obra d'inspiració dels grans mestres de la novel.la negra com Chandler, McCoy o Le Carré? Les que més note són les del cinema. Sempre dic que el cinema m'agrada més que la literatura. Si ací hi hagués una indústria com Hollywood, jo segurament m'hi dedicaria completament. No descarte algun dia. [...] ¿Les dones deixaran de ser alguna vegada personatges secundaris a les seves novel.les? En aquesta novel.la tenen més paper, però és cert que són els homes els protagonistes. Però és que si una dona fa una novel.la sobre dones és feminista i està ben vist, però si jo explique una història sobre homes sóc un masclista. [...] Darrerament sembla que Ferran Torrent s'ha reblanit. No, jo no m'he reblanit. Jo crec que a totes les meves novel.les hi ha moments sensibles, humor, cinisme i tot perquè la vida és així. Quan un novel.lista escriu no s'ha de contindre. Les novel.les són un estat d'ànim. Vaig fer Gràcies per la propina perquè necessitava mirar enrere, i per això és una novel.la en el 50% autobiogràfica. Amb ella volia enfrontar-me als meus dimonis. Ara tinc una novel.la pendent d'escriure que es diu Dyck jo. (Ester Pinter. "Amb Cambres d'acer inoxidable, l'autor recupera el detectiu Butxana", Avui, 14.X.2000) Ha querido escribir una novela negra o una historia en clave política? [Cambres d'acer inoxidable] es una novela negra en clave política. Una novela a la americana. Aunque yo descodifico el tema y lo codifico en clave valenciana. En mis primeras obras sólo había pinceladas políticas. En esta, la política tiene más relieve. Ello se debe a que llevamos casi ocho años de gobierno de derechas. Y me gusta dejar un "homenaje" escrito. Últimamente parece tender a la "novela de personajes". Aquí los tres protagonistas --el detective Butxana, el periodista Barrera y el comisario Tordera-- están muy trabajados. Sí, he procurado trabajar su psicología. Incluso los personajes femeninos, aunque las feministas me acusen de que tienen poco papel en mis novelas. Pero mi preferido es Tordera. Está tratado con cierta ternura y parece simbolizar la experiencia socarrona frente a la prepotencia de las nuevas generaciones. En efecto. Tordera es un rancio, pero también tiene su parte de razón. Está a punto de cumplir 60 años y quiere asegurarse la jubilación con métodos quizá no del todo legales pero sí aceptables. Me gustan esos personajes que están en la frontera de lo moral y lo inmoral. Son además solidarios entre ellos, frente a la soledad de la gran ciudad. ¿Cómo ha cambiado Valencia desde que usted la retrató en sus primeras novelas? Ha aumentado muchísimo la especulación. Y se está volviendo contra el propio poder. El gobierno de derechas ha impulsado una serie de negocios y como éstos no pueden beneficiar a todos los empresarios, una parte de ellos se rebela. Yo intento reflejar una mirada social, política y urbanística de la ciudad. (Rosa Maria Piñol. "Cambres d'acer inoxidable: Butxana en la Valencia zaplanista", La Vanguardia, 19.X.2000) ¿Es cierto que usted empezó vendiendo cromos o es un reclamo publicitario para vender más libros? No es broma. Estuve cuatro años viajando por toda España vendiendo cromos. Era muy duro, siempre visitando colegios. Sin embargo, sus adversarios dicen que usted no ha trabajado nunca. Infundios, claro. He procurado trabajar el mínimo posible siempre; es decir, soy partidario de grandes rendimientos en poco tiempo. Mi método de trabajo es ponerse a trabajar intensamente a las dos y media de la tarde y terminar a las cinco. [...] ¿Cómo llegó hasta la literatura? Yo escribía desde los 15 años. Debuté enseguida, porque los jesuitas tenían la costumbre de leerte a Chesterton, a Poe, a Christie. Eso te inducía a la lectura, que es la base de la escritura. [...] Ahora que ha pasado tiempo: ¿el premio Sant Jordi de l994 lo ganó o se lo dieron, como reveló Quim Monzó? Vamos a ver: mi editor me dijo que tenía posibilidades de ganarlo. Le advertí: "¿Si no lo gano, me pagarás tú los cinco millones del premio?". Y me dijo que sí. Pero luego, gané cuatro a uno. Eso es lo que hay. Pero en realidad, quien lo ganó fue el entonces ministro de Hacienda, Pedro Solbes, que se llevó la tajada. [...] ¿No ha pensado nunca en pasarse al castellano? Si me ofrecen el Premio Planeta, sí. Me lo dan, recojo los 50 kilos y vuelvo a casa. ¿No le parece? (Miquel Alberola. El País, 26.VIII.2000)