QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Carles Torner s'inicia en el terreny de la literatura escrivint poesia. La seva primera obra, A la ciutat blanca (1983), llibre inspirat en la pel.lícula homònima d'Alain Tanner, tot i ser una obra de joventut, ja palesa la voluntat d'elaborar una proposta formal personal a partir dels referents poètics de la tradició, com per exemple J.V. Foix, tal com mostra de manera explícita "Like a Foixing Stone": ¡És tan flipant punxar algun disc de l'Elvis vells rock'n roll, i anar a discoteques a lligar amb ball i clenxa babies queques que amb posat fi -tens foc?,- remenen pelvis! Em mola un gram o més bellugar els ossos a ritmes durs d'aicidicis de moda. Vaig de penjat bevent l'amfeta amb soda i volo alt -tinc bon afgà a terrossos. El reggae em va i duc pentinat punk. Ben enxapat puc ser un ròcker preclar. Vestit d'hindú semblo el Ravi Shankar. És un sidral! New wave o mod o funk... Passant de tot, no vaig de passarell: m'enrotlla el nou i m'al.lucina el vell. L'experimentació formal es consolida en Als límits de la sal (1985). En aquesta obra, que s'articula a partir de poemes d'Ausiàs March i Joan Roís de Corella, els poemes s'immergeixen en un rerefons simbòlic que ja s'anticipa en el títol. Aquest suggereix, d'una banda, l'espai blanc de la salina amb límits precisos. Però, d'altra banda, és un símbol cristià, que fa referència a la virtut protectora que Jesús va confiar als apòstols en designar-los com la sal de la terra; una tasca, però, limitada per la naturalesa dels éssers humans. A L'àngel del saqueig (1990) apareix una proposta poètica més personal, en què ja s'anticipen alguns dels motius i dels temes de què tractarà en obres posteriors com El principi acollida (1995) o L'estrangera (1997), com per exemple el reconeixement d'un espai de frontera en què és possible acollir l'altre ("Where the streets have no name"). El principi acollida és un assaig de forta empremta personal en què es barregen els comentaris de persones d'arreu del món, els apunts a llibretes, els articles a la premsa, les descripcions de sentiments i experiències i les lectures amb la reflexió abstracta. El llibre, que neix de l'esforç per articular l'experiència en el terreny de l'associacionisme internacional, apunta una proposta de pedagogia intercultural, l'eix vertebrador de la qual és el principi d'acollida. Aquesta proposta pressuposa que la identitat cultural de les persones i dels grups no es pot definir d'una forma tancada, sinó en una relació mútua: qui acull és acollit i qui és acollit acull, com s'afirma en aquest fragment de l'obra: "L'hoste i l'hostessa són tant les persones allotjades a casa d'altri com els qui els reben, els seus amfitrions. La llengua estableix així una equivalència en la relació que és l'experiència mateixa de l'hospitalitat tant de qui truca a la porta com de qui acut a obrir. Fent-se mirall l'un a l'altre, tots dos poden saludar-se amb la mateixa frase: Vostè deu ser el meu hoste.... Anomenaré aquest fenomen, que al meu entendre és el centre dinamitzador del diàleg intercultural, el principi acollida. Estableix des de l'arrel de bidireccionalitat de l'encontre entre l'autòcton i l'estranger: l'acollida -i el trasbals que comporta- és mutu. És també l'altre qui ens rep. L'estranger ens acull." (p. 73) L'estrangera és la primera novel.la de l'autor. El títol sembla remetre a un clàssic de la literatura francesa, L'étranger de Camus, però els veritables referents de l'obra són: els Mites de Jordi Sarsanedas (1954) i Joan Vinyoli, tal com l'autor reconeix: "Quan escrivia, em movia en un terreny realment molt intuïtiu; després, se'm va demanar que fes la presentació de Mites de Sarsanedas i vaig haver d'articular quina lectura n'havia fet jo, però el treball de partida era, com et dic, un treball molt intuïtiu a partir de la lectura dels Mites i del que és tota la narrativa de Jordi Sarsanedas, en què allò que acondueix el relat és tot un seguit d'imatges, impressions, sentiments, que de vegades han estat descrits com a onírics i que poden ser interpretats així, però que també tenen molt d'una concepció mítica de la vida quotidiana." (Nadal, M. Serra d'Or, núm. 454 Així, el títol de l'obra sorgeix de la reformulació d'uns versos d'Elegia de Vallvidriera: "Que el que, però, perdura, ho funden sempre els poetes". Aquests apareixen a L'estrangera en una citació recurrent que es transforma en "Que el que, però, perdura ho funda sempre una estrangera". La narració, que es dilueix en un reguitzell d'imatges i de sensacions, amb un estil que recorda Bohumil Hrabal, segueix el flux de la memòria que empeny el narrador, el bàrman del Bar Bar, a reconstruir a través de l'escriptura la seva biografia, marcada per l'exili i la relació amb dues dones, Milena Mil.leni (Rut) i Noemí (Mara) i, també, per l'experiència de l'hospitalitat en totes les seves expressions. Tant és l'hoste (convidat), quan s'allotja a casa de Sam Bruac, un antic amic del seu pare, com l'hoste (amfitirió) que acull una estrangera a casa seva, Noemí (Mara). Ell, que fou acollit, acull.