QUI ÉS? Carles Torner i Pifarré neix el 27 de març de 1963. En acabar els estudis secundaris a l'escola Aula, inicia la carrera de medicina. Però, passats dos cursos, canvia radicalment d'opció i enceta estudis de teologia i de pedagogia, dels quals només finalitzarà aquests últims a la Universitat de París viii, amb la tesina De la dona estrangera a la dona-testimoni: Olga-Lucía, l'exegeta reflexiva (De la femme étrangere à la femme-témoin: Olga-Lucía, l'exegète réfléxive), punt de partida per a un assaig posterior, El principi acollida. En aquest moment en què la seva vida emprèn un nou rumb, escriu Al límits de la sal, obra amb la qual guanya el premi de poesia Carles Riba de 1984. Aquest, però, no és el seu primer recull de poemes, ja que anteriorment havia escrit A la ciutat blanca, premi Amadeu Oller de 1983. La necessitat d'escriure es desperta, doncs, ben aviat, però no es tracta només d'una recerca estètica, sinó que és una manifestació més d'una recerca vital que buscarà nous camins en l'experiència i en la reflexió. Així, a París compagina l'estudi amb les tasques que es deriven del càrrec de president del MIEC (Moviment Internacional d'Estudiants Catòlics), que ocupa del 1986 al 1991. Intervé en els diferents encontres internacionals de dirigents arreu del món. Organitza les reunions continentals i internacionals per a la formació i la presa de decisions dels delegats de les federacions. Representa el MIEC a la UNESCO i a la Comissió de Drets Humans de l'ONU. El món de l'associacionisme es converteix en el marc de referència de l'autor, tal com ell mateix afirma: "Jo sóc format en el món associatiu; la meva formació bàsica no em ve tant de la Universitat ni del món literari com del món associatiu. Aquest món que s'anomena de les ONG -a mi m'agrada més parlar d'organitzacions cíviques- des de fora pot semblar homogeni, però, en canvi, des de dins és molt divers, hi ha moltes opcions diferents sobre com ser ciutadà, com entendre què és la solidaritat, la responsabilitat... És, doncs, en aquest mapa que em situo fàcilment cosa que no em passa ni en el mapa literari ni tampoc en l'acadèmic." (Nadal, M. "Carles Torner, escriure per a la tolerància". Serra d'Or, Barcelona, octubre 1997, núm. 454, pàg. 33). De fet, la tasca que hi desenvolupa és una part més d'un projecte de vida que transcorre entre l'acció i la reflexió. Aquesta es vehicula a través de l'escriptura, com el mateix autor afirma: "Un esforç de reconciliar en tu mateix tot un seguit de preguntes que van sorgint, precisament perquè estàs permanentment en contacte amb noves situacions, amb noves experiències de vida que sents molt distants de les teves i que, d'alguna manera, també vols integrar i comprendre. I la unitat de tot això, que podria ser molt dispers, la vas trobant per mitjà d'un treball d'escriptura." (Nadal, M. "Carles Torner, escriure per a la tolerància". Serra d'Or, Barcelona, octubre 1997, núm. 454, pàg. 33). Així, doncs, l'escriptura és una eina per reflexionar sobre l'experiència. Però, tot i que la reflexió i l'acció estan estretament lligades, cadascuna forma part d'un àmbit diferent i poden arribar fins i tot a entrar en contradiccions, com l'autor reconeix: "Una cosa és el treball d'acció, com a ciutadà [...]; i l'altra, el treball pròpiament literari. Per a mi el treball poètic és una intervenció en la realitat, però en tot un altre registre, que és el del llenguatge, i que no s'avé del tot bé amb el nivell de l'acció; més aviat trobo que entre tots dos sovint hi ha contradiccions." (Nadal, M. "Carles Torner, escriure per a la tolerància". Serra d'Or, Barcelona, octubre 1997, núm. 454, pàg. 33). Quan retorna a Barcelona, rep l'encàrrec del Centre d'Estudis Contemporanis d'escriure un assaig sobre la tasca desenvolupada en el terreny de l'associacionisme internacional. Aquest projecte li aporta la possibilitat de reflexionar de manera aprofundida sobre cinc anys de treball emmarcat entre l'ecumenisme, el diàleg entre les religions, l'experiència cristiana i la defensa dels drets humans. D'aquesta reflexió, articulada a partir de les formes de comunicació intercultural que sorgeixen a l'interior de l'associacionisme i de les organitzacions no governamentals internacionals, neix El principi acollida, una proposta de pedagogia intercultural que vol respondre alguns dels reptes a què s'enfronten les societats europees, entre elles la catalana. Escriu, també, crítica cinematogràfica, activitat que ja havia desenvolupat anteriorment a la revista Foc Nou del 1984 al 1986, i articles d'opinió per al diari Avui. També col.labora amb diverses revistes com Serra d'Or, Foc Nou, El Món, o El Temps. D'altra banda, inicia la versió definitiva de L'estrangera, la seva primera novel.la, per a la qual rep un ajut de la Institució de les Lletres Catalanes. Paral.lelament desenvolupa altres activitats. El 1993 entra a la junta del Centre Català del Pen Club, organització internacional que nasqué amb la voluntat de defendre els escriptors empresonats i la llibertat d'expressió arreu del món, i n'és elegit secretari del Comitè de Traduccions i Drets Lingüístics. Actualment, com a representant del Pen Club internacional, presideix una plataforma de més d'un centenar d'ONG i centres Pen, constituïda per al seguiment de la Declaració Universal de Drets Lingüístics i per a la seva aprovació a la UNESCO i a les Nacions Unides. D'ençà del mes de febrer del 1997, és el secretari general del centre català del Pen Club, activitat que compagina amb la direcció de la revista trimestral Compartir, portaveu de la Fundació Espriu.