 |
|
|
|
|
||
|
En l'àmbit lingüístic, que és on, segons el meu parer, el professor va fer les aportacions més sòlides i més útils, la seva producció es pot classificar en tres capítols: la dialectologia, la història de la llengua i la gramàtica. (...) Com a gramàtic, va publicar en 1950 una cèlebre Gramàtica valenciana (València), que constitueix encara el primer i l'únic intent seriós de descripció del dialecte valencià. Aquesta gramàtica tenia més de descripció científica que no de codi preceptiu, d'on podem considerar el valor que cal deduir-ne en un país que s'ha preocupat tan poc per aquest aspecte, per les raons que sigui. En les primeres pàgines de l'obra recorda que Fabra havia invitat tots aquells qui hi tinguessin capacitat a descriure detalladament els distints dialectes. Dissortadament, encara no tenim a l'abast gaires treballs que es puguin comparar amb el de Sanchis.
La labor intel.lectual de Manuel Sanchis Guarner, si més no en la seua materialització escrita, s'obre i es tanca amb la publicació de les dues obres cabdals de la seua bibliografia. Em referesc, naturalment, a la primera edició de La llengua dels valencians (València, 1933) i a l'Aproximació a la història de la llengua catalana (Barcelona, 1980), dues obres que no sols representen el punt de partida i d'arribada de tota una vida consagrada al quefer filològic sinó que sintetitzen alhora el tarannà científic, cívic i ètic d'un dels més eminents lingüistes que ha produït el País Valencià. (...) Dos llibres que són, respectivament, com l'anunci de tot un projecte de vida professional, pensat sobretot de cara a un poble valencià manipulat i desinformat pel que fa a la seua identitat idiomàtica, i com la síntesi de les realitzacions d'aqueix projecte, inserides ja plenament en el marc nacional de la llengua catalana i presidides per una visió de conjunt, coherent i madura, de la nostra història lingüístico-cultural. Aquest article ["El parlar d'Aiguaviva", 1949] --que és presentat com un avanç de les dades del sistema fonètic que Sanchis Guarner volia estudiar més detalladament-- és el més complet i el que més fama li ha donat com a dialectòleg; per exemple, Gulsoy diu que és una experta anàlisi, "an epoch-making article"; D. Catalán el qualifica com el treball més complet i interessant sobre un dialecte de frontera a la Península Ibèrica; Rafel, després de subratllar la vitalitat actual del que va dir Sanchis Guarner, afirma que és un minuciós i sistemàtic treball; Alvar, que és una notable aportació que omple un buit sentit, amb precises descripcions fonètiques i un rigorós mètode d'estudi; Coromines, que és un estudi excel.lent." Sanchis Guarner ho va veure ben clar: calia estudiar a fons els dos caires oposats i complementaris d'allò que creuen i senten els grups comunitaris --el sociocentrisme-- d'un poble o d'una comarca: el caire afirmatiu --anomenat criteri d'homologia--, i el caire negatiu --criteri de diferenciació-- per tal d'obtenir així la realitat de conjunt del País Valencià d'una manera lúcida i crítica alhora. En definitiva, un dels postulats màxims del mestre al llarg de la seua vida i de la seua obra, que esdevindria diametralment oposat al sentiment de reivindicació pseudo-folklòrica de la tradicional classe dirigent valenciana que aspirava a ser "distingida" si es feia "distinta" de l'estament popular, com ens diu el mateix Sanchis dins La llengua dels valencians. Allò que més hem après de don Manuel, més encara per la seua trajectòria social que per les sessions de l'aula, és que, si volíem estudiar la llengua, ningú no ens esperaria amb gratificacions. Que l'estudi del valencià és, dins la societat valenciana, una tasca difícil i desagraïda. Que trobaríem freqüentment indiferència i incomprensió, quan no franca hostilitat o agressions." No és en absolut una afirmació ditiràmbica assegurar la labor de "militància" investigadora del Prof. Sanchis Guarner. Vull dir la seua tasca ben conscient d'anar omplint aquells buits sobre la història literària dels País Valencià, i per tant la tria autocondicionada d'alguns dels temes d'investigació. En un temps de mancances bàsiques, desproveït el País Valencià d'una nòmina ni que fos precària d'historiadors de literatura, el Prof. Sanchis Guarner hagué d'autoimposar-se uns treballs d'oblit flagrant i improrrogable. Aquesta és la senzilla explicació d'una temàtica tan diversa com la trobada en els seus estudis." Cal dir que no es pot acusar Sanchis de no ser suficientment explícit quant a la voluntat redreçadora de la llengua i la cultura autòctones: ho fou a la clara en la seua primera obra (1933) i, en anys posteriors, fou ell, amb d'altres autors, qui va fer notar les causes del procés de castellanització de la societat valenciana del segle XVI ençà, o situà les arrels de la posterior dissort de la reivindicació idiomàtica i nacional en l'escanyament del sector progressista de la Renaixença valenciana per part de la colla llorentina jocfloralesca i reaccionària. Clar que el seu eclecticisme professional i un caràcter liberal i conciliador l'allunyaven de tota estridència innecessària. [...] Per temperament i per convicció acadèmica és clar que [Sanchis] havia d'arrenglerar-se amb el sector "cultista", l'únic que oferia una "disciplina" i un mètode racional d'acció positiva sobre la realitat degradada. Era un sector minoritari, però amb idees i objectius clars: recuperar els valors culturals valencians, després de segles d'abandó i desídia. La seua tasca, però, havia d'anar adreçada --i ell ho sabia bé: d'aquí el caràcter divulgatiu de la majoria de la seua obra-- a un públic majoritàriament aliè --quan no hostil-- a la tasca de les minories cultes. És així com s'explica el seu sempitern bon tacte i l'exquisida elegància a l'hora d'afrontar qüestions tan espinoses per als valencians com l'onomàstica de la seua llengua i els trets fonamentals de la seua cultura. No d'altra manera cal interpretar el seu "policentrisme" (caracteritzat encertadament per L. B. Polanco com a "sociològic" més que estrictament lingüístic) o fins i tot la persistència de les interpretacions que tendien a conformar el dialecte valencià amb uns trets definitoris propis (teoria del substrat mossàrab)." La relación epistolar entre Fuster y Sanchis fue larga e intensa. [...] Fuster planteaba consultas gramaticales bajo la premisa de que su aceptación de la morfología de Pompeu Fabra respondía a la comodidad y a la practicidad, a la vez que criticaba las "consecuencias intolerables" de algunos gramáticos valencianos. Sanchis, en la coherencia discursiva que le acompañó toda su vida, le replicaba que aunque la unidad completa de la lengua catalana literaria fuese deseable "no la encuentro factible", y preconizaba que "la corona de Aragón no fue nunca un estado unitario sino federal: algo parecido tendrá que ser la lengua literaria moderna". Aunque el tema gramatical y el relacionado con el modelo literario que seguir fue recurrente entre los dos intelectuales, establecieron también una serie de complicidades en las críticas y disputas entre escritores. En el epistolario entre Fuster y Sanchis, se siente la admiración mutua, mediante detalles como las recíprocas solicitudes para que se dedicaran sus producciones editoriales. Selecció bibliogràfica |
||
|
