Joan Perucho va néixer el 1920, a Barcelona, al barri de Gràcia, a l'actual carrer Torrent de l'Olla, on va passar tota la infantesa. El seu pare, Manuel, ja era molt afeccionat a la lectura, disposava d'una bona biblioteca (ell en conserva actualment una de molt important amb llibres de bibliòfil i primeres edicions) i es dedicava al comerç de teixits amb una botiga oberta al mateix carrer. La seva mare, Jesusa Gutiérrez, era de Medina del Campo, s'havia casat en segones núpcies quan ja tenia dos fills del primer matrimoni. Joan Perucho va ser mobilitzat a files als disset anys per servir l'exèrcit de la República, al cos d'artilleria a les bateries antiaèries del Carmel. Entre la realitat esgarrifosa de la guerra civil espanyola va descobrir la literatura, als Serveis de Cultura al Front. En acabar la guerra, va ser incorporat a l'exèrcit franquista i va haver de formar part de les tropes d'ocupació de Menorca, darrer reducte republicà en tot el territori de l'Estat espanyol. Malgrat tot, els fets viscuts a la guerra i la postguerra són pràcticament absents en la seva obra, i durant molts anys se'l va considerar un autor allunyat dels corrents literaris dominants pel que fa a la literatura catalana: els seus textos no sols van obviar els temes relacionats amb la confrontació civil, sinó que es van apartar des del primer moment del realisme. Primer com a poeta i posteriorment com a novel.lista, la seva obra ha estat marcada per la fabulació de mons imaginaris. Reincorporat a la vida civil, el 1940 emprèn la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i comença a desenvolupar la seva vocació literària com a poeta participant en publicacions universitàries, col.laborant a la revista Poesia, de Josep Palau i Fabre i a la revista Ariel, apareguda el 1946, on publica articles sobre literatura i sobre art. Atret per la poesia dels avantguardistes -J.V. Foix, Joan Salvat-Papasseit-, però també de Josep Carner i Carles Riba, va publicar el seu primer llibre de poemes, Sota la sang (1947). L'any 1948 s'incorpora a la carrera judicial després de guanyar-ne les oposicions, i l'any següent es casa amb Maria Lluïsa, amb qui tindrà quatre fills. En el camp editorial, van seguir els llibres de poemes Aurora per a vosaltres (1951), El Mèdium (1954), premi Ciutat de Barcelona, i El país de les meravelles (1956). Des dels inicis de la seva trajectòria literària, es va relacionar amb l'art i amb artistes plàstics, com ara Ramon Rogent o Albert Ràfols-Casamada que van il.lustrar els seus primers llibres, però sobretot li va ser determinant la coneixença de Joan Miró. També es va relacionar amb els pintors del grup Dau al Set (Antoni Tàpies, Joan Ponç, Modest Cuixart), amb qui va compartir temes com la màgia, l'esoterisme i, sobretot, la concepció de l'artista visionari: "L'artista descobreix afinitats subtilíssimes, lligams invisibles en la realitat màgica de les coses, relacions que hom no pot explicar-se." Progressivament, va anar incorporant la prosa a la seva obra, alhora que també ho va anar fent amb els elements que en serien els habituals: la fantasia, la mitologia, la curiositat històrica, amb els quals ha acabat construint un espai literari allunyat de la realitat. La seva narrativa va anar integrant amb harmonia la fabulació i la ciència, el natural i el sobrenatural, la raó i la màgia. Es va iniciar com a narrador l'any 1952 amb Diana i la mar morta, prosa poètica, que ell mateix va definir en el pròleg com una mena de puzzle on explica líricament una sèrie de records. De fet, el seu món literari característic va començar amb el conte Amb la tècnica de Lovecraft (1956), el títol del qual ja suggereix l'especulació imaginativa. Aquesta peça va inaugurar una nova manera de fer, que va continuar amb les novel.les Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960). No són novel.les històriques tot i que la realitat històrica hi és concreta, són il.lusions literàries a partir de la simbiosi d'erudició i invenció. Julià Guillamon afirma en referència a Les històries naturals: "És una novel.la culta escrita com si es tractés d'una novel.la popular, que recupera l'esperit de les lectures juvenils, de les historietes il.lustrades i del cinema fantàstic d'abans de la guerra". El poc ressò que va obtenir amb aquestes dues novel.les en el moment de publicar-les va fer que desistís d'escriure'n, ja que el mercat editorial i el públic donava una atenció absoluta al realisme. A la segona meitat de la dècada dels seixanta, es va decantar per tot el que suposés la comunicació de masses, l'audiovisual, el còmic, l'erotisme. Va col.laborar regularment amb articles periodístics al diari La Vanguardia i a la revista Destino, on va dirigir molts anys la secció de crítica d'art. Aleshores el periodisme es va convertir en el vehicle amb el qual va bastir el seu original món literari, situat entre l'assaig i la creació. Així doncs, molts dels llibres d'aquesta època són volums d'articles confegits sobre una base de ficció, publicats en premsa. Alguns títols són Roses, diables i somriures (1963); La sonrisa de Eros (1968); Gastronomia e historia (1970), amb Néstor Luján; Històries apòcrifes (1974); Els balnearis (1975); Monstruari fantàstic (1976); Botànica oculta (1980). La dècada dels vuitanta va suposar d'una banda el reconeixement de la seva obra, i, de l'altra, el seu retorn a la novel.la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) obté els premis Ramon Llull, Joan Crexells i Cavall Verd; el col.lectiu Ofèlia Dracs li fa un homenatge. El 1983, a més de reeditar Les històries naturals, va publicar Pamela, "la gran novel.la de maduresa", segons Pere Gimferrer, i va retornar a la poesia amb Quadern d'Albinyana després de més de vint anys de silenci poètic. El 1985, Edicions 62 va començar la publicació de les seves Obres Completes, i el 1988 la traducció americana de Les històries naturals li va obrir la porta al reconeixement internacional. Des d'aleshores el ritme de les seves publicacions i de les traduccions de la seva obra ha continuat sent molt importat. Una petita mostra dels últims llibres són, de novel.la: La guerra de la Cotxinxina (1986), Els emperadors d'Abissínia (1989) i El baró de Maldà o Les bèsties de l'infern (1994); de poesia: Itineraris d'Orient (1985), La Medusa (1987) i Els jardins botànics (1996); d'articles: Espectacles & secrets (1992) i La meva visió del món (1998); de notes de viatge: Els laberints de Bizanci (1989) i La gespa contra el cel (1993); de vides de sants: El Pares del desert (1998); de gastronomia: Gastronomia i cultura (1999); i de memòries: Els jardins de la malenconia (1992). En la seva trajectòria ha estat guardonat amb el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Nacional de la Crítica o el Premi Nacional de Literatura. És membre i soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que el 1984 li va atorgar el premi Cavall Verd pel recull poètic, Quadern d'Albinyana.