| Comentaris sobre l'obra | Fragments d'entrevistes | Comentaris sobre l'obra L'acció domina [a La gran novel.la sobre Barcelona] unes situacions que evidencien un element fonamental: Pàmies es mou dins una realitat desencisada i captivada per l'absurditat, generalment trista, de moltes de les relacions humanes. Una mena de Llei de la Ironia del Destí, doncs, ho controla tot. L'últim conte, titulat precisament "La gran novel.la sobre Barcelona", a tall de clímax, és una joia que ben bé podria passar per novel.la curta amb algunes pàgines addicionals: és el més llarg, i està construït a base de fragments molt reduïts que alteren les línies fixes d'espai i temps, però que remeten sempre al mateix context. Distingim, al fons, una acolorida --tirant a fosc-- gran ciutat, que agarbella tota classe de tipologies humanes, sorpreses in fraganti en les positures més ridícules i paradoxals. Pàmies, però, se'n riu, de tot això. La caricatura de l'actual vida cívica, deshumanitzada i contradictòria, és un dels reptes que planteja aquesta peculiar novel.la, fent-ne ara l'extensió a tot el recull. Una visió patètica i sarcàstica accentuada, a més, per la naturalitat en la redacció: una prosa de tota la vida, innocent, exempta d'extravagàncies i experimentacions. (Joan Manuel Matoses. Revista de Llibres, 1997) Els articles periodístics de Sergi Pàmies es caracteritzen per la varietat de registres dintre d'un to i un estil propis. N'hi ha de contundents, sorgits com una mena d'urticària associada a la indignació davant de la barra institucionalitzada i de la mitja veritat; n'hi ha d'elaboradament argumentats, que desmunten peça per peça discursos rovellats i que giren del revés mitjons sargits; també n'hi ha d'enginyosos i sorprenents, que treuen la punta a qualsevol notícia o estranya informació agafada pels pèls. Els articles de Sergi Pàmies no són simples excrescències d'un humor reactiu i penetrant: vehiculen reflexions que despullen tòpics i miratges, ridiculitzen hàbits mentals gregaris i circulen sempre al marge de les coordenades, dels tabús i dels acords tàcits que funcionen en el gremi. (Manel Ollé. Telerama, 1.XII.1993, reproduït a Escriptor del mes. Desembre de 1994. Institució de les Lletres Catalanes) La ironia no és el punt de partida de la seva obra, sinó la conseqüència lògica del discurs, l'arma indispensable per fer front a una hipotètica (gairebé segura) manca d'interès de l'obvietat com a nucli del llenguatge poètic. Aquesta lectura de l'obra de Pàmies ens l'allunya, òbviament, del model d'escriptor que és, només eginyós, divertit. Enfrontar-se als perills de l'obvietat vol dir estar molt segur dels mecanismes que cal fer servir per sortir-ne indemne. Així, Pàmies fa veure que tot és tal com els nostres ulls es pensen que és, al mateix temps que, amb una mirada diguem-ne evident, trasbalsa aquesta percepció i deixa aflorar tot de detalls que l'esmicolen. (Josep M. Fonalleras. "El tret impossible". El País, 3.XII.1992) La primera pedra és tòpica i entranyable com les cançons de Cole Porter, Pàmies s'hi mostra elegant d'estructura, domina el registre d'idioma que ha triat i sap fer servir els petits trucs que diferencien un autor d'un aprenent. (Jaume Subirana. "Moment, superfície". El País, 6.XII.1990) "Ser suplent és això: haver de demostrar en pocs minuts allò que els titulars són incapaços de fer durant tot un partit". Esta formulación brillante y mordaz del protagonista de La primera pedra [...] resume felizmente la constitución psicològica y moral del anónimo personaje creado por Pàmies. El punto de partida de la novela, la primera del autor, es la idea de un individuo eterno suplente y segundón en la vida. [...] La figura del lampista subalterno, delantero suplente de fútbol, amante de recambio o falso violinista de un conjunto de mariachis, entronca naturalmente con el mundo y los personajes característicos de Pàmies, cronista eficaz y expeditivo de miedos, desazones y obsesiones cotidianas. (F. Xavier Dilla. "La decisión de Pàmies". El Observador. 18.XI.1990) Fragments d'entrevistes [A L'últim llibre de Sergi Pàmies] també hi ha elements de literatura fantàstica com el del caçador que mata un altre caçador que és idèntic. ¿És el mateix caçador que el de L'instint? Fins i tot vaig pensar que era el mateix. Diria que forma part d'una altra vena de les que tinc, que és l'experimentació. Continuo jugant, a partir d'un element purament de ficció, a estirar el fil. A Sentimental, amb l'home que se'n va a buscar tabac i no torna mai més, el vaig estirar fins a límits impossibles. En aquest conte plantejo la situació d'un caçador que surt a caçar i dispara contra ell mateix. Gairebé resulta abstracte, però vas rascant i rascant i veus que no és tan abstracte. El podies traslladar a l'home que imagina que quan torna a casa es troba un home amb una escopeta apuntant-lo. Diríem que donaria feina a un psicoanalista. És pur joc, però no pretenc que sigui un joc frívol, sinó que pugui tenir diferents lectures en què la realitat estigui acompanyada per capes sobreposades de coses misterioses i secretes. Per aquest motiu el conte en què el caçador dispara contra un altre caçador idèntic a ell, contra ell mateix o contra l'alter ego, em semblava força suggerent. Aquest avantguardisme lliga amb la literatura francesa actual dels Echenoz, Toussaint i Nothomb, que recullen el llegat del 'nouveau roman'. Renuncio a una influència exclusivament literària. M'identifico més, sona a boutade però no ho és, amb un anunci dels pantalons Levis o una passada del Laudrup que amb el Robbe Grillet, del qual no he llegit ni una línia. I és més, se me'n fot. I en canvi, del Laudrup potser he vist cent cinquanta partits. Em poden haver influït més els contes del Cortázar que els francesos, ara bé, entre els francesos hi ha llibres, per exemple El bigoti, d'Emmanuel Carrère, fonamentals. Escriure una novel.la sobre algú que es treu el bigoti i espera la reacció de la gent, que no li diu res, és una idea que sí que m'ha influenciat. No em sento partícep de cap tradició, no perquè me n'exclogui sinó perquè em sento fill de moltes tradicions. I no totes literàries. Una cançó també em pot influir, com per exemple La rumba de Barcelona, del Gato Pérez, Lo estás haciendo muy bien o Gavilán o paloma, de Pablo Abraira. Pablo Abraira i Joan-Baptista Humet són influències que reconec. També em poden influir els anuncis i, sobretot, els poetes, per exemple, Salvat-Papasseit en aquesta cosa de no amagar els sentiments. I Salvat els ensenyava bé, d'una manera que no era cursi, ensucrada. En canvi, llegeixo La vaca cega i em descollono, però m'agrada perquè ho trobo gairebé com els dibuixos animats dels megabebès. Ho trobo gore, molt morbosa. (David Castillo. Avui, 28.IX.2000) Aborda temas cada vez más serios. ¿Cumplir 40 años le hace ser más trascendente? No, trascendente no. Pero yo siempre me he basado en la realidad que me rodea. Al principio trabajé como contable en una empresa de muebles y mis libros se inspiraban en vivencias y personajes de allí. En "La primera pedra" reflejé algo que había observado: que hay muchas personas que hacen de suplentes de otras. En los últimos años, veo que a muchas personas de mi entorno se les mueren los padres o los hermanos, otros tienen hijos enfermos... Y escribo sobre algunas de estas cosas, a modo de exorcismo. Antes de que me ocurran a mí, imagino qué pasaría si me sucedieran. Y tal vez si las viviera, sería incapaz de escribirlas. [...] Parece que en sus dos últimos libros hay más dureza temática que en los anteriores. Hay menos elementos de juego literario. La literatura no me sirve tanto para divertirme como para explicarme. Antes desarrollaba una idea con total distanciamiento. Ahora mezclo elementos de ficción y aspectos autobiográficos. Cada vez más escribo sólo cuando lo necesito. Antes tenía más tiempo, y cuando tenía una tarde tonta me ponía a escribir. Ahora sólo lo hago cuando siento necesidad. Y es un buen proceso de filtro, porque me ahorra la experimentación. (Rosa Maria Piñol. "Todos escribimos en una lengua que se está muriendo", La Vanguardia, 24.IX.2000) Fa uns anys, a la Universitat de Barcelona, durant una taula rodona, un estudiant et va preguntar a propòsit de les teves influències. Vas dir que els gols de Pelé t'havien influït molt. Tens una mena de fixació amb el futbol? Sí. El futbol m'agrada molt. Ara ja no jugo, però m'agradava molt jugar-hi. He aprofitat per treure'm l'espina d'escriure sobre futbol. Però no fent teoria, sinó convertint-lo també en element suplent. Crec que molts dels grans artistes del segle vint són fubtolistes. George Best, o el mateix Pelé. Són gent que, personalment, m'han produït una sensació, no sé, d'una cançó collonuda, d'un quadre, d'una pel.lícula... són gent que han convertit el que fan en art, sempre els he admirat molt. [...] De què et serveix la crítica? N'hi ha que em serveix i n'hi ha que no. Jo crec que la crítica ha de servir o bé al lector, o bé a l'escriptor. El que no pot ser és que només serveixi al propi crític. I això és el que moltes vegades passa aquí. És clar que, sabent el que cobren, tampoc no m'estranya. Jo, abans, era molt anticrítica, però amb el temps he anat veient que amb el que guanyen (cobren menys que els escriptors) és un miracle que existeixi. Si els paguessin millor, podrien dedicar-hi més hores, podrien llegir els llibres, per exemple. Podrien informar-se sobre l'escriptor, podrien mirar-s'ho sense segones intencions, relaxar-se. En un conte del teu primer llibre, dius: "A l'escola hi havia qui presumia de pare diputat o de mare escriptora". Tu també presumies, o presumeixes, de pares? Jo presumeixo en privat. I presumeixo de pares. Aquesta frase la vaig posar al primer llibre i era una manera de deixar-ho clar. Una manera de dir que no s'ha de presumir dels càrrecs, de les professions dels teus pares. Jo en presumeixo encara, però pel que fan, sinó per com són. Els meus pares em cauen molt bé. (Maria Jaén. "Entrevista. Sergi Pàmies". Avui, 18.XI.1990)