QUI ÉS? Antoni Lloret i Orriols neix a Barcelona l'any 1935. Va estudiar al Liceu Francès, on van coincidir els fills d'una bona part de les famílies més progressistes de l'època. Els seus estudis universitaris s'inicien a la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, on es llicencia en Física l'any 1959. Aviat sent el desig de dedicar-se a la recerca experimental i, ja que era molt difícil portar-ho a terme en aquells moments a Catalunya, sol.licita de treballar en el laboratori de l'École Polytechnique de París, que es dedica a la recerca de l'energia nuclear de les altes energies, és a dir, dels constituents de la matèria. Això va ser possible gràcies a una beca del Govern francès facilitada per l'agregat científic de l'ambaixada francesa. L'any 1960 ingressa al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) per treballar com a investigador de les altes energies al laboratori de física del professor Leprince-Ringuet, a l'École Polytechnique de París. Es doctora en Ciències Físiques l'any 1963 a la Universitat de Barcelona i posteriorment, l'any 1964, obté el grau de docteur és-Sciences Physiques per la Universitat de París. Durant els anys seixanta, una part important del Govern franquista tenia la voluntat de sortir de l'aïllament polític i, dins la seva nova política d'obertura cap a Europa, va dur a terme diverses iniciatives en el camp científic. Una d'elles va ésser l'entrada d'Espanya a l'Organització Europea de la Recerca Nuclear (CERN). El 1967, Antoni Lloret és reclamat, gràcies al prestigi assolit, per la Junta de Energía Nuclear de Madrid per organitzar i dirigir un laboratori que treballarà en col.laboració amb el CERN de Ginebra. Però, poc després, el Govern espanyol pren la decisió d'abandonar el CERN i Lloret, en desacord amb la nova situació, torna a França. Des del 1969 fins al 1974 treballa al Centre de Recherches Nucléaires d'Estrasburg i, des del 1974 fins al 1976, al CERN de Ginebra. El seu camp de recerca principal fou fins al 1977 l'experimentació en la Física Nuclear de les altes energies. La seva formació científica, juntament amb el seu tarannà inquiet i l'afany investigador, el portaran a reflexionar sobre la repercussió de les seves investigacions en la societat. Segons Antoni Lloret, preocupat pels problemes de l'energia, l'única manera de reduir els perills de l'energia nuclear i la contaminació de les deixalles radioactives és desenvolupar les energies renovables. Una manera de superar l'energia nuclear és aconseguir resultats més òptims amb unes altres fonts d'energia. Després d'ésser nomenat Director de Recerca del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), funda amb altres investigadors un laboratori dedicat a la síntesi de nous semiconductors utilitzables per a convertir la radiació solar en electricitat (energia fotovoltaica). La seva intenció és d'efectuar un canvi profund de camp de recerca per tal d'apropar-se a la societat i incidir de manera més immediata en les necessitats actuals. Segons el mateix autor, la vida d'un científic molt fàcilment pot caure en un aïllament social fins a arribar a desconnectar totalment la seva feina de les preocupacions socials del seu temps. Com el mateix autor reconeix, bona part de les experiències viscudes durant aquests anys han quedat reflectides a la seva novel.la Micmac, en la qual "pràcticament tot és veritat, menys l'assassinat". Així mateix, els seus llibres de caràcter científic adreçats a un públic no especialitzat tenen com a objectiu trencar l'aïllament del científic. Quan l'any 1977 l'autor substitueix el terme de "llibre de divulgació" pel de Física Pop, la seva intenció és rebatejar uns escrits que tenien per finalitat fer arribar els coneixements científics a un públic ampli i, alhora, superar el desprestigi en el qual havien caigut aquestes publicacions divulgadores. L'any 1979, un accident a la central nuclear de Harrisburg causa un gran impacte mundial i la pressió popular per esbrinar el que realment havia passat és cada vegada més forta. El Consell Executiu de la Generalitat li demana anar als Estats Units a fi de redactar un informe sobre l'accident nuclear. Quan aquest es fa públic, es constata, entre altres dades, la baixa qualitat dels materials nuclears enviats pels Estats Units a Espanya. Les seves declaracions, recollides àmpliament per la premsa del moment, provoquen un gran rebombori: "Aquest accident demostra d'una manera clara el que molts científics s'esforcen a fer admetre, i és que la tecnologia nuclear no està encara prou perfeccionada per a suportar una industrialització massiva com l'actual. ... Només cal preguntar-se què hauria passat a Ascó, on el nivell dels tècnics no té res a veure amb el dels EUA. Tota la tecnologia nuclear és comprada a l'exterior, als EUA, i tot l'esforç que es fa en la recerca científica a Espanya es realitza en la tan poc prestigiosa junta d'energia nuclear. Per tant, el país, i igual Catalunya, disposa d'un potencial tècnic poc preparat per a fer cara a aquests problemes." (Avui, 8 abril 1979). Posteriorment, també va ser consultat per una comissió del Parlament de Catalunya que investigava la seguretat de la central d'Ascó. Segons Lloret, els paràmetres sísmics amb els quals s'havia calculat l'estructura antisísmica no eren correctes i, per tant, la central d'Ascó estava indefensa davant els moviments sísmics perfectament possibles a la localitat. Endut pel desig de participar cada vegada de més a prop en els problemes de la societat, l'any 1990 proposa integrar el sistema fotovoltaic en els edificis, tot i connectant el sistema a la xarxa. L'any 1992 obté un contracte amb la Comissió Europea (CE) que li permet de realitzar la biblioteca pública Pompeu Fabra de Mataró, que, per les seves característiques, és el primer prototip mundial. Tal i com ens explica el mateix autor, el desenvolupament del projecte no va estar mancat de dificultats: "La petita història de la Biblioteca solar de Mataró va començar cap a l'any 1990. En aquella època jo treballava com a investigador del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) en el laboratori PICM («Physique des Interfaces et des Couches Minces») de l'Escola Politècnica de Palaiseau, al costat de París. La meva activitat era la recerca de nous semiconductors de silici amorf destinats a fabricar cèl.lules fotovoltaiques de grans dimensions adaptades a la generació d'energia electrosolar. ... Tot xerrant amb Alain Ricaud, el director general, vaig fer la "boutade" de dir que farien més negoci si equipaven les cobertes dels edificis: hi podrien col.locar moltes més cèl.lules. L'Alain, desafiador, em va agafar pel mot. «I per què no ho fas! Estudies la qüestió i em prepares un projecte», em va dir tot seriosament. «Et contracto com a consultor científic». Vaig acceptar sense poder imaginar que en aquell instant s'havia sembrat la llavor d'un gran projecte europeu d'abast mundial. ... I si desenvolupéssim aquest projecte a Catalunya? Això no era impossible si s'obtenia la col.laboració de la Unió Europea. Era doncs el que calia fer. Participant en un projecte europeu tindríem resolta una bona part del problema financer, així com la possibilitat d'una col.laboració tecnològica d'alt nivell. Un projecte europeu d'aquest tipus exigia un muntatge industrial i universitari, trobar uns bons col.laboradors, la participació d'almenys un altre país de la Unió Europea, un projecte d'edifici, una companyia elèctrica disposada a fer aquesta experiència i finalment trobar el finançament." (Petita història de la Biblioteca Pompeu Fabra de Mataró. Barcelona: Mediterrània, 1996 (Petites històries, 84). L'èxit que ha comportat aquesta realització li ha permès crear un pol euroregional de recerca sobre els sistemes de conversió de l'energia solar (el PESCES). Actualment és el director d'aquest pol amb seu a Barcelona. Malgrat que la seva activitat professional ha tingut lloc majoritàriament fora del país, Antoni Lloret no ha deixat de mantenir un lligam amb Catalunya, desenvolupant diverses iniciatives per tal d'afavorir la creació d'una terminologia científica i tècnica en català. Actualment, és membre corresponent de la Secció de ciències i tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans. Però, a més a més, la seva activitat ha suposat un avenç importantíssim en la normalització de la nostra llengua. El mateix Enric Casassas, en l'esmentat pròleg, considera l'obra d'Antoni Lloret com un segon pas després de l'obra de Pompeu Fabra, en el sentit que ha contribuït a recuperar un vocabulari científic en català. L'any 1995 rep el premi al millor treball de recerca presentat a la "13th European Photovoltaic Solar Energy Conference of Nice". Continua les seves recerques en el Laboratoire de Physique des Interfaces et des Couches Minces de l'École Polytechnique de Palaiseau (1996) i, a partir del desembre de 1997, en el Laboratoire d'Analyse et d'Architecture des Systèmes du CNRS de Tolosa. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha sabut alternar el seu afany investigador amb la docència i ha impartit cursos en la Universitat de Madrid, la Universitat d'Estrasburg, i la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent. Des del 1989 ha impartit diversos cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona. Actualment està realitzant el projecte d'integrar un gran sistema fotovoltaic a l'Ajuntament de Barcelona i un altre al Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya a Terrassa. També participa activament en la iniciativa de la ciutat sostenible, inserida en el projecte Barcelona 2004.