Els anys setanta: la lenta recuperació de
les infrastructures culturals. Crítica i assaig
En la dècada dels setanta hi hagué un progrés constant en la publicació d'obres literàries i, en general, també en l'interès que desvetllà la literatura. Aquesta
tendència positiva ha estat, però, encara ben desigual. Molt més accentuada al Principat, i especialment a Barcelona, on se centra una gran part de la producció editorial, ha estat de
caràcter marcadament creixent a les darreries del decenni, tant en el nombre de títols publicats com pel tiratge de les obres, algunes de les quals assoleixen edicions de desenes de milers d'exemplars. Una
gradual generalització de l'ensenyament de la llengua i la literatura catalanes i un augment, limitat, de l'ús públic del català i de la seva utilització en els mitjans de
comunicació, fets ja iniciats a les darreries del franquisme, però estesos sobretot des del 1979 (3 500 títols en català el 1985 contra els 600 del 1975), figuren entre les primeres causes
d'aquesta favorable evolució, estimulada pels poders públics al territori de la Generalitat de Catalunya i secundada, parcialment, a les illes Balears, però contrarestada per aquests mateixos
poders, en gran part, al País Valencià, on tanmateix hom registra un avenç més notable de la producció literària, en qualitat i en quantitat. Alhora, aquest interès
creixent és palès en l'augment dels treballs d'estudi i de crítica sobre temes i autors, principalment moderns i contemporanis. Una part d'aquests materials apareix en noves revistes com "Els
Marges" (1974), dirigida per J. Molas; "Randa" (1975), dedicada a les Balears i les Pitiüses i dirigida per J. Massot i Muntaner, i "L'Espill" (1979), dedicada al País
Valencià i dirigida per J. Fuster. En miscel.lànies dedicades a un autor, en antologies, en pròlegs o estudis preliminars, així com en seccions literàries de la premsa periòdica
(com la de l'"Avui" aparegut el 1976), molt difoses, i en revistes especialitzades de circulació més restringida ("Quaderns Crema", "Reduccions", etc), hi ha una creixent
profusió de crítica literària i d'estudis sobre autors, materials que sovint han estat aplegats en volums i han produït miscel.lànies o llibres d'història literària, com
els de Marià Manent, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joan Ferraté, Josep M. Llompart, Baltasar Porcel, Josep Faulí, Lluís Busquets i Grabulosa i d'altres. Josep M. Castellet estudià Espriu
i Pla; Pere Gimferrer la poesia de Foix; Albert Manent, Josep Carner i també la literatura catalana a l'exili; Jaume Vidal i Alcover, l'obra de Llorenç Villalonga, etc. D'altres s'especialitzen en un
gènere, com Xavier Fàbregas en el teatre, o en una època, com Joan Lluís Marfany i Jordi Castellanos en el modernisme, Joan Triadú en la novel.la de postguerra, Àlex Broch en la
literatura contemporània, Josep Massot i Muntaner en la literatura a Mallorca entre el 1930 i el 1950, i en els estudis sobre llengua i literatura catalanes apareguts entre el 1950 i el 1980. Hi ha encara estudis
dedicats a tot un període històric: així, el volum d'Antoni Comas sobre el s XVIII i el llibre de Joan Fuster sobre literatura catalana del s XX. Ha crescut, així mateix, en qualitat (text i
il.lustració) i en quantitat (entre un 30 i un 40%) el llibre literari destinat a infants i adolescents, i d'autors com Josep Vallverdú, Josep Albanell, Joaquim Carbó, Emili Teixidor, Oriol
Vergés i d'altres. Entre moltes obres de conjunt (històries, compendis, llibres de text) hi ha el Diccionari de la literatura catalana (1979) i una Guia de literatura catalana
contemporània (1973), mentre continuaven, aquí i fora d'aquí, les monografies i les edicions anotades d'autors antics i moderns, els primers a la col.lecció "Els Nostres
Clàssics", dirigida per J.M. de Casacuberta. Han rebut una particular atenció i han tingut actualitat Tirant lo Blanch, l'obra d'Ausiàs Marc, Verdaguer, Terra Baixa, Narcís
Oller, Casellas, Puig i Ferreter, Carner i Pla. Entre els autors d'aquests darrers anys, Mercè Rodoreda és qui ha assolit més difusió i també qui ha estat més traduïda.
És Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1980), com ho són d'altres dels més importants escriptors del moment: Joan Oliver (1970), Salvador Espriu (1972), J.V. Foix (1973), Joan Fuster (1975),
Vicent A. Estellés (1978), Manuel de Pedrolo (1979), Josep M. Llompart (1982) i Marià Manent (1985) autors que han vist publicades o en curs de publicació llurs obres completes o han donat a
conèixer obres de gran qualitat; així Mercè Rodoreda amb la novel.la Mirall trencat (1974), a part l'èxit continuat i creixent de La plaça del Diamant que sembla
convertir-se en la novel.la catalana més famosa dels temps moderns; així també M. de Pedrolo amb el cicle d'onze novel.les Temps obert (1968-80), a part la gran difusió de
Mecanoscrit del segon origen i una extensa producció renovada constantment; i així Vicent A. Estellés, esdevingut un dels poetes cabdals del període i el primer gran poeta del
País Valencià des d'Ausiàs Marc. D'altres premis, com els premis Crítica de "Serra d'Or" (revista que s'acosta al quart de segle de publicació), els de la Nit de Santa
Llúcia (i en primer lloc el Sant Jordi de novel.la), els premis Octubre de València i els Ciutat de Palma i tot d'altres convocats per corporacions públiques (a Barcelona i a d'altres poblacions) o
per entitats de diversa mena, han contribuït, amb una gran profusió, a donar a conèixer autors i obres i a estimular la creació literària i la producció editorial.
