La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La represa d'aquests cap
al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L'Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense
peu d'imprempta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l'obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de
Bierville (1942), i l'acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves
generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l'obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja
influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968). L'alçament de certes traves, sobretot cap al 1963, potencia d'altres gèneres, com la novel.la, l'assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum.
Es consagraren tres narradors d'èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els
onze volums d'El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel.lística de Joan Sales (Incerta
glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel.lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d'exili. S'amplià fins a la cinquantena de títols l'obra
de Josep Pla. Així mateix, dels novel.listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l'obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui,
com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel.la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte
amb un nou públic. Tant en la poesia com en la narrativa aparegueren variades formes d'avantguarda (Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedes, Joan Perucho) fins al teatre de Pedrolo, de Brossa i de
Porcel. Aquest gènere, reprès cap al 1946, no assolí de superar la crisi i anà de fórmules tradicionals (Sagarra, autors populars) a assaigs excepcionals, com Primera
història d'Esther (1948), de Salvador Espriu. Posteriorment sorgí una generació de molt interès. L'erudició més exigent és protagonitzada per Jordi Rubió i
Balaguer, Josep M. de Casacuberta, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Francesc de B. Moll i Joan Coromines. El pensament i l'assaig històric se centren en Jaume Vicens i Vives, Maurici Serrahima i Josep
Ferrater i Móra. Hi ha també la influència i la vastitud de l'obra del crític, assagista i historiador Joan Fuster, sobretot a partir de Nosaltres els valencians (1962). Els primers
premis literaris (Joanot Martorell, Ossa Menor, Víctor Català) eixamplaren a poc a poc la restringida vida literària catalana, que disposà de revistes com "Ariel" (1946),
"Antologia" (1947) i "Poemes" (1963), que foren aviat suprimides. A part les abundants publicacions de l'exili ("La Nostra Revista" i "Pont Blau" de Mèxic,
"Germanor" de Xile, "Catalunya" de Buenos Aires), la tribuna de més durada i de més pes fou "Serra d'Or" (des del 1959), sota l'empara de l'església i l'esforç
editorial més important fou la creació d'Edicions 62.
