Si amb la seva riquesa el predomini de la poesia fou llavors absolut, la posició crítica més estricta que l'acompanyà afavorí la creació de cultura, amb l'esforç
editorial que cobrí des de les edicions erudites, com les de la Fundació Bernat Metge i les d'"Els Nostres Clàssics", fins als moderns, com les de Proa i
Catalònia, les revistes i la premsa en general; hom passà, a més, de les restriccions de la Dictadura a l'oficialitat. L'obra literària, el periodisme, la
creació de cultura i àdhuc la política convergiren, doncs, en l'obra de Lluís Nicolau d'Olwer (Resum de literatura catalana, 1927; El pont de la mar blava, 1928), de Jaume
Bofill i Mates (La llengua catalana, 1933) i d'Antoni Rovira i Virgili, historiador, prosista literari (Teatre de la natura, 1928) i periodista: redactor i editorialista de "La Publicitat" (1922)
i fundador de la "Revista de Catalunya" (1924). Assagistes i crítics, entre ells Joan Crexells (Primers assaigs, 1933), J.V. Foix i Carles Riba (Els marges, 1927), ocuparen les
pàgines literàries d'aquestes publicacions, així com del magazine "D'Ací i d'Allà" (1924, segona etapa), del setmanari "Mirador" (1929), de la "La Nova
Revista" (1927) i dels "Quaderns de Poesia" (1935), mentre Antoni Rubió i Lluch fonamentava la investigació històrico-literària, seguit de Jaume Massó i Torrents i,
sobretot, de Jordi Rubió i Balaguer. Època, doncs, més que creadora de teatre o de novel.la, institucional i alhora reflexiva, produí també les cròniques, com Coses
vistes (1925), revelació de Josep Pla, l'obra màxima de Puig i Ferreter Camins de França (1934), les Visions de Catalunya (1927-35) de Joan Santamaria, i les memòries de
Plàcid Vidal L'assaig de la vida. El conte, així mateix, mantingué la regularitat i la qualitat, amb J.E. Martínez i Ferrando, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Miquel Llor i, a la
darreria, Salvador Espriu amb Ariadna al laberint grotesc (1935), mentre Josep Maria Folch i Torres, l'escriptor més popular del seu temps, lliurà periòdicament Pàgines
viscudes. En canvi, malgrat una certa facilitat de publicació, com als "Quaderns Literaris" de J. Janés i Olivé, i el premi Crexells, 1928, la novel.la no assolí de renovar-se sinó en obres aïllades, en ruptura amb el naturalisme i amb pas a la novel.la psicològica, com Fanny (1930) de Carles
Soldevila, Laura a la ciutat dels sants (1931) de Miquel Llor, Vals (1936) de Francesc Trabal i Aloma (1937) de Mercè Rodoreda. Uns altres continuaren obertament la tradició anterior,
però amb elements psicològics autobiogràfics i poètics, com Puig i Ferreter (El cercle màgic, 1929), Pere Coromines (En Tomàs de Bajalta, 1925) i Sebastià
Juan i Arbó (Terres de l'Ebre, 1932). Semblants a cròniques, hi hagué novel.les: Vida privada (1933) de J.M. de Sagarra, Quan mataven pels carrers (1930) de Joan Oller i Rabassa
i la satírica Mort de dama (1931) de Llorenç Villalonga, mentre Salvador Espriu constituí una revelació amb Laia (1932). El teatre perdia, així mateix, vivesa i amplitud.
Cap dels principals autors del modernisme no trobà equivalent en aquest període, malgrat els èxits i la notable continuïtat del teatre de Josep Maria de Sagarra, en general no prou exigent
(L'hostal de la Glòria, 1931). A l'extrem oposat, Carles Soldevila intentà la comèdia, ben resolta, d'ambient ciutadà (Els milions de l'oncle, 1927), però el seu
èxit fou esporàdic, com ho foren els d'Avel.lí Artís (Seny i amor, amo i senyor, 1925), J. Millàs-Raurell (La llotja, 1928) i Ambrosi Carrion (Níobe, 1928).
El teatre infantil de Josep Maria Folch i Torres tingué encerts notables. Entre el 1936 i el 1939, al Principat, la ciutat adquirí un caràcter més "oficial" i sovint engatjat, com
indica el fet de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes la qual a més de les seves edicions, publicava la "Revista de Catalunya" (1938), el
servei de biblioteques del front, del Casal de la Cultura, i d'altres serveis de què es féu càrrec la Generalitat. Molts d'escriptors col.laboraren al setmanari "Meridià" i al
magazine "Catalans!" (1938), però només alguns respongueren a l'afany de renovació, entre ells Joan Oliver en teatre (La fam, 1939), C.A. Jordana en narracions, Pere Calders
(Unitats de xoc, 1938), Xavier Benguerel i Josep Sol (Una adolescència, 1936). És culminant en aquest temps l'abundor i la qualitat de traduccions, antigues i modernes.
