Fins al 1939: Noucentisme i Avantguardisme. El predomini de la poesia
A principi de segle coexistiren tres corrents: el continuador de la línia tradicional de la Renaixença, predominant al setmanari "La Il.lustració Catalana" (1903-17), fundat i dirigit per
Francesc Matheu; el corrent modernista, predominant al setmanari "Joventut" (1900-06), i un nou moviment, el noucentisme, del qual hom pot descobrir ja inicis a la revista "Catalunya" (1903-05),
dirigida per Josep Carner i en la qual hom combatia certs aspectes del modernisme i defensava l'estètica classicitzant dels poetes mallorquins, sobretot de Costa i Llobera. El principal definidor del
noucentisme fou Eugeni d'Ors, autor del Glosari, comentaris i reflexions breus, periodístics, de gran diversitat, que, amb el pseudònim de Xènius, publicava al diari "La
Veu de Catalunya", de vegades formant sèries, una de les quals constitueix la seva millor obra, la novel.la filosòfica i simbòlica La Ben Plantada (1911), la protagonista de la qual,
Teresa, personifica no sols l'ideal femení de l'autor sinó també les seves doctrines estètiques, filosòfiques i polítiques, proclamació d'un "mediterranisme" o
noucentisme classicitzant, "arbitrarista", partidari de la "civilitat" enfront de la natura. L'acció del noucentisme contribuí a relacionar la política del moment amb les
necessitats culturals, i en aquest sentit fou positiva; en literatura fou sobretot poètic i crític. En poesia fou representat per Josep Carner (Els fruits saborosos, 1906) i Guerau de Liost, pseudònim de Jaume Bofill i Mates (La muntanya d'ametistes, 1908), poetes que tot anant més enllà de la doctrina orsiana
n'acomplien, tanmateix, en l'estil i els temes, l'ideal estètic de perfecció lingüística i formal, i havien de contribuir decisivament, sobretot el primer, a imposar-lo. Menys de primer pla,
però influent en el fons i altament renovador, se'ls afegí tot seguit Josep Maria López-Picó (Turment-Froment, 1910), poeta d'obra regular i continuada i que de la poesia del
quotidià evolucionà cap a la metafísica. Fundà (1915) "La Revista" i en dirigí també les publicacions, tot al servei d'un eclecticisme volgut, postnoucentista amb els
anys, obert i digne. Un temps l'ajudà el poeta Joaquim Folguera (Les noves valors de la poesia catalana, 1919), l'obra del qual, truncada per la mort, s'adreçà cap al simbolisme. Al mateix
temps es manifestaren les tendències avantguardistes, representades per publicacions diverses, com Trossos (1916) i Un enemic del poble (1917-19), obra, aquesta darrera, del poeta Joan
Salvat-Papasseit, el qual, des del caràcter gairebé experimental del seu avantguardisme (Poemes en ondes hertzianes, 1919), passà a la lírica eròtica (El poema de la rosa als
llavis, 1923) i reivindicativa (Les conspiracions, 1922), pròpies d'un gran líric. Més lents en llurs processos, el teatre i la narrativa tendiren a confirmar els valors establerts,
naturalistes i modernistes, però Josep Pous i Pagès (L'endemà de bodes, 1904) i Joan Puig i Ferreter (La dama alegre, 1904) se'n separaren amb èxit, mentre continuà la
tasca d'Adrià Gual. El mateix Pous i Pagès acostà la novel.la rural i el noucentisme (La vida i la mort de Jordi Fraginals, 1912), però és Prudenci Bertrana el qui, des de
Josafat (1906) fins a la trilogia Entre la terra i els núvols (1931-48), tingué continuïtat, mentre Joaquim Ruyra (La parada, 1919, i Pinya de rosa, 1920) i Josep Carner
(Les planetes del verdum, 1918) foren decisius en l'assoliment del conte i les proses literàries. L'assaig, la crítica i l'erudició donaren, entre d'altres, Miquel dels S. Oliver, Gabriel
Alomar, Pere Coromines i Alexandre Plana (Antologia de poetes catalans moderns, 1914). En poesia predominà el postsimbolisme, coincidint amb una actitud de rigor formal i de domini del llenguatge,
però amb diversitat de tendències. Carles Riba s'afegí als poetes anteriors i aviat els succeí (Estances, I i II, 1919 i 1930) amb el seu to més greu, amb passió i
lucidesa, fins a la construcció més rigorosa del poema (Tres suites, 1937). Amb ell, és J.V. Foix (Gertrudis, 1927) qui, avantguardista i clàssic, dominà amb una obra
paradoxal i independent les contradiccions de cada circumstància. És el moment també del triomf popular, en la lírica i en el teatre en vers, del fecund Josep Maria de Sagarra (El Comte
Arnau, 1928), assimilador i recreador, amb veu pròpia, d'un passat modernista i barroc. Ventura Gassol tingué una posició semblant en la poesia patriòtica, i en algun moment, també
Agustí Esclassans. L'arrelament, la intimitat i el somni caracteritzen la poesia de Maria Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià Manent, Tomàs Garcés i, amb una
síntesi més intensa i precisa, la de Clementina Arderiu (Cant i paraules, 1936). Pere Quart, pseudònim de Joan Oliver, fou, als
inicis del seu inconformisme, satíric (Les decapitacions, 1934), mentre superrealisme, sàtira i exaltació convergiren en l'obra i la vida breus del mallorquí Bartomeu
Rosselló-Pòrcel.
