El fenomen que caracteritza d'una manera més decisiva aquest segle és l'adveniment de l'anomenada Renaixença, el gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura que
coincidí, més o menys, amb l'esclat del romanticisme, i que hom sol situar dins el període comprès entre l'aparició, l'any 1833, en el periòdic "El vapor", de La
Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer, tot i que l'embranzida arrenca del segle anterior i dóna
senyals de vida abans de les primeres manifestacions romàntiques, alhora que continua després puixant, una vegada exhaurit històricament el corrent romàntic. Les primeres manifestacions
romàntiques a Catalunya es produeixen en castellà, i els primers romàntics, d'una manera particular els de tendència liberal, de moment no s'identificaren ni amb la primera experiència
d'Aribau ni amb la posterior de Joaquim Rubió i Ors. Després, tot i seguint cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l'ús de la llengua i
àdhuc als ideals polítics. El fet és, però, que romanticisme i Renaixença no coincideixen plenament fins una vintena d'anys després d'haver-se inaugurat aquest darrer moviment.
D'una banda persisteix l'interès pels estudis històrics, erudits i filològics: edició de la Crònica de Jeroni Pujades (1829) i reedició de la Gramàtica de
Ballot (vers el 1830), acompanyada del Catálogo de Josep Salat; traducció del Nou Testament, de Melcior Prat (1832); edició de les Memorias de Fèlix Torres i Amat i Los
condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull (1836). El 1835 la universitat havia estat reinstaurada a Barcelona. A les revistes i els diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions
catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, «Lo Vertader Català», no aparegué fins el 1843. El 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en
català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton MartÍ. Tot aquest conjunt d'elements dispersos sembla que prengué cohesió en un nivell col.lectiu en un moment determinat, quan
Rubió i Ors, amb el pseudònim Lo Gaiter de Llobregat, començà a publicar sistemàticament (1839-40) composicions en català al «Diario de Barcelona», que el 1841
aplegà en un volum amb el mateix títol del pseudònim. D'altra banda, Rubió creà el mite del «trobador», convencional i carregat d'idealisme històric, que havia de
trobar la seva plena realització en els jocs florals, inaugurats el 1859 sota la presidència de Manuel Milà i Fontanals. Milà, una vegada superat el seu escepticisme juvenil sobre les
possibilitats de la llengua, amb la seva tasca filològica i literària contribuí a afermar sòlidament la Renaixença. Un paper semblant al de Rubió tingueren Tomàs
Aguiló a Mallorca i Tomàs Villarroya al País Valencià. Fou aleshores quan arreu dels Països Catalans sorgí el gran estol de poetes que constitueix l'anomenada Escola dels Jocs
Florals que comprèn ben bé dues generacions, els trets estilístics i el contingut de la qual degenerarà després en
el pairalisme. Entre aquests poetes hom recorda Antoni de Bofarull, Pere d'A. Penya, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Marià Aguiló, Jeroni Rosselló, Teodor
Llorente, Vicent Wenceslau Querol, Tomàs Forteza, Francesc Pelagi Briz, Anicet de Pagès i de Puig, Jaume Colell, Ramon Picó i Campamar, Francesc Matheu, etc. Figures marginals foren Josep Sol i
Pedrís, Josep Anselm Clavé i Joaquim M. Bartrina. De fet la irrupció de Verdaguer amb L'Atlàntida representà a la vegada la clausura i la superació d'aquesta escola
poètica. Aquesta tradició, però, restà tallada. Continuà, en canvi, el costum de representar peces de contingut religiós popular (pastorets, passions, vides de sants) i sainets
(especialment a Mallorca). Els primers autors de la Renaixença, com Rubió, Bofarull i Balaguer, assajaren un tipus de teatre (monòlegs, drames, tragèdies) de tema històric i de caient
massa culte perquè pogués tenir èxit. Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra, amb les seves comèdies i els seus drames escrits en «el
català que ara es parla», fou el primer autor dramàtic que assolí una autèntica popularitat. El teatre català, però, no arribà a una dignitat i a una categoria
universal, tant pel que fa als temes com a la força dramàtica i a la qualitat de la llengua, fins a l'aparició d'Àngel Guimerà, la producció del qual s'allargà molt,
cronològicament, i assimilà diversos corrents: el romanticisme, el naturalisme i el modernisme. La prosa de creació s'inaugurà amb la novel.la L'orfeneta de Menargues o Catalunya
agonitzant (1862) d'Antoni de Bofarull, escrita a l'estil de les de Walter Scott. Del mateix to és Lo coronel d'Anjou (1872), de Briz. La narració rural fou conreada per Carles Bosch de la
Trinxeria i Marià Vayreda, i la costumista, per Emili Vilanova. En una situació de transició cal situar la personalitat de Josep Pin i Soler i la seva trilogia La família dels Garrigues,
Jaume i Níobe (1870-89). L'assimilació del naturalisme, orquestrada pel crític Josep Yxart, fou representada per l'aparició de La papallona (1882) de Narcís Oller i
pel conjunt de l'obra d'aquest novel.lista. Establint un paral.lelisme molt general, Oller seria, si fa no fa, en el camp de la prosa, el que són Verdaguer en el de la poesia i Guimerà en el del teatre. La
prosa ideològica, en les seves dues tendències, la conservadora i la liberal, es polaritzà, respectivament, en les figures de Josep Torras i Bages i el seu tractat La tradició catalana
(1892) i Valentí Almirall, fundador d'«El Diari Català», el primer òrgan quotidià en català. L'aparició, l'any 1881, del grup i la revista «L'Avenç»
assenyalà la transició del naturalisme cap a un nou moviment, el modernisme. La revista es convertí tot seguit en el portaveu d'aquest darrer moviment, fecund assimilador de corrents i
d'influències estrangeres, que obrí noves perspectives a tota la cultura catalana i es projectà eficaçment al s XX. Bona part de l'activitat dels seus autors, Pompeu Gener, Raimon
Caselles, Santiago Rusiñol, etc, anà a cavall del tombant de segle. Joan Maragall, amb la seva forta personalitat, és també qui clou i supera, a la vegada, el modernisme i obre horitzons
encara més amplis a la literatura catalana. Finalment, cal esmentar l'Escola Mallorquina: Miquel Costa i Llobera publicà el seu primer llibre, Poesies, el 1885, i Joan Alcover donà a
conèixer les seves primeres composicions en català a les revistes mallorquines de final de segle.
