Des dels primers decennis del s. XVI fins als primers del XIX, una sèrie de fets que s'encadenen els uns amb els altres, com la unió de les corones catalano-aragonesa i castellana a partir de Ferran
II i de Carles V, el trasllat de la cort al centre de la Península, l'emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles V i Felip II, el
desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic, el resultat de les guerres de les Germanies, dels Segadors i de Successió, les derrotes i els exilis de 1652 i
1714, etc, produïren una crisi d'autors i de lectors que paralitzà el desenvolupament normal de molts sectors de les lletres catalanes. Així, mentre la minoria aristocràtica, és a dir,
l'única que durant aquest període disposava dels recursos necessaris per a crear una cultura important, acusava la crisi i registrava els grans moviments europeus sense gaire convicció i, encara,
vacil.lant en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels
segles. Des de la mort de Ferran II (1516) fins al decenni 1570-80 la cultura catalana participà de les inquietuds espirituals i de les tensions crítiques de l'Europa cinccentista (devotio moderna,
erasmisme, luteranisme, etc) i, en el camp estricte de la literatura, intentà d'adaptar les actituds i les formes del Renaixement. El centre d'aquestes inquietuds i d'aquests intents fou València i,
més concretament, la cort dels ducs de Calàbria. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous,
procedents d'Itàlia i de Castella. Pere Serafí, per exemple, alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la recreació de temes i formes populars;
uns altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del s XV. El 1515 aparegué a Barcelona una
novel.la, L'espill de la vida religiosa, atribuïda a Miquel Comalada, que fonia les influències lul.lianes amb les estrictament reformistes i que havia d'assolir una veritable projecció
europea; el 1557 Cristòfor Despuig componia a Tortosa uns Col.loquis històrics en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Aquests anys, a més, funcionava a València
un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia. La Contrareforma destruí aquest esperit de
crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida. Els poemes de Joan Pujol (segona meitat del s XVI) i els actes sacramentals de Joan Timoneda ja
reflecteixen el canvi, que havia de culminar amb el Barroc. Aquest, que s'estén des del tombant dels ss XVI-XVII fins a mitjan XVIII, comprèn una sèrie d'autors que revelen unes mateixes
influències (Garcilaso de la Vega, Góngora, Quevedo, Calderón, Gracián, etc), però que actuaren sense gaire relació els uns amb els altres. Francesc Vicenç Garcia fou
l'únic que aconseguí de formar una escola, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el s XIX. Francesc Fontanella i el seu grup, tanmateix,
foren els primers que es proposaren, d'una manera conscient i organitzada, de crear una literatura nova segons els models europeus vigents, que recollia l'eufòria política de la guerra contra Castella i
que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. Josep Romeguera, a l'acabament del segle, mantenia amb relativa eficàcia aquests propòsits, i, durant els primers decennis del
s XVIII, Agustí Eura, Joan de Boixadors i Guillem Roca i Seguí hi insistien amb desigual fortuna. Des de la fi del s XVIII, però, la filosofia crítica i l'erudició
lingüística i històrica de la Il.lustració havien renovat tota la concepció de la cultura i, a mitjan s XVIII, un grup format per diversos traductors i alguns escriptors, entre els
quals Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, desencadenà un moviment neoclàssic que, ja al principi del s XIX i gràcies al comte d'Aiamans i a l'anònim autor de Lo Temple de la
Glòria, incorporà alguns elements romàntics. Aquests anys, el baró de Maldà inicià amb les seves extenses memòries la literatura costumista, que tant d'èxit
havia d'assolir en ple romanticisme. L'autor de Les Comunitats de Castella, Antoni Puigblanc, tanca l'obscur període anomenat tradicionalment de Decadència, a la vegada que obre, amb la seva
enigmàtica personalitat, la Renaixença burgesa i romàntica. Des del s XVI fins al XIX, a més, les masses populars crearen una poesia i una narrativa de factura més aviat tosca
però sovint plena de vivesa i colorit. La part més interessant era divulgada per via oral i no fou publicada fins al s XIX (Pau Piferrer, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló);
la part més circumstancial, en canvi, era divulgada a través de la lletra impresa i assolia tiratges prou importants (romanços, col.loquis, relacions de fets històrics o de costums, etc). Cal
destacar, entre d'altres, l'anònima cançó del Comte Arnau, que a partir del romanticisme fou objecte de constants reelaboracions per part de la poesia culta (Joan Maragall, Josep M. de
Sagarra, etc), i una narració també anònima, el Viatge a l'Infern d'en Pere Porter, que insisteix en determinats models medievals. Els cançoners musicals o de poesia popular del
s XVI, com el dels ducs de Calàbria o el Flor d'enamorats, contenen algunes de les mostres líriques més pures de l'època. Paral.lelament, les masses populars crearen un teatre
que, si en el camp religiós es limità a reproduir els models més típics de l'edat mitjana (danses de la mort, peces relatives als cicles de Nadal i de la Passió, Misteri d'Elx,
vides de sants, etc), consolidava, en el profà, el sainet de costums i, ja al s XIX, adaptava a les necessitats locals el teatre polític sorgit arran de la Revolució Francesa. Josep Robrenyo i
Francesc Renart i Arús en són els autors més significatius.
