Del s. XIII a la primera meitat del XIV: Ramon Llull
Ni aquests texts, normals tempteigs d'una prosa que comença, ni raons de caràcter històric, social ni econòmic no poden explicar el cas sorprenent i únic de Ramon Llull (1233-1316), i
cal atribuir senzillament a la seva genialitat, encara que això pugui semblar una explicació ja superada, que sigui ell l'autèntic creador de la prosa catalana culta. Introductor d'un lèxic
extensíssim i de gran diversitat, ferm conductor d'una sintaxi rígida i àmplia i, en general, escrivint en un to elevat que no deixa escletxes al popularisme ni al castissisme (i això
és, en part, la causa de la seva modernitat), el català de Llull és el més perfecte que ha estat escrit tot al llarg de la història literària catalana. Els propòsits
didàctics i missionals de Llull eren assolits perfectament quan escrivia les seves obres en la llengua universal dels cristians, el llatí, o en la dels infidels que volia convertir, l'àrab;
però quan ho féu en català, i ho féu sempre en proporció més gran que en les altres dues llengües, cal veure-hi bàsicament una voluntat literària, que ell
sabia bé que només podria fer palesa en la seva llengua de naixença. En la historiografia catalana és remarcable el cas únic i ben interessant de dos reis que escriuen llurs
memòries, Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós, i com que es tracta de dos reis que autènticament dirigiren el govern i la política del país, llurs cròniques constitueixen
un document valuosíssim de confessions de dos dirigents polítics medievals, cosa que no s'esdevé en altres literatures. Però també hi ha el professional de les lletres, Bernat Desclot,
identificable amb el funcionari de la cancelleria reial Bernat Escrivà, el qual, quan redactà la seva crònica, en una certa manera complia el seu deure d'ofici. Ramon Muntaner fou un militar, del
tipus dels moderns capitosts de legions estrangeres, de temperament abrandat i entusiasta, afeccionat a la lectura de novel.les cavalleresques, que donà un to personalíssim a la seva crònica, on els
fets són rigorosament certs, l'apassionament, constant, i l'aproximació al lector, un dels més notables guanys literaris. Aquestes quatre grans cròniques, la matèria de les quals es
trasllada d'Occident a Orient (episodis aragonesos i conquesta de Mallorca en la de Jaume I, intervenció a Sicília en la de Desclot, expedició a Grècia en la de Muntaner) i acaba centrant-se
en complicats problemes interns (a la de Pere el Cerimoniós), foren redactades entre la darreria del s XIII i el 1386, i constitueixen una excel.lent mostra de l'evolució de la prosa a la cort i als alts
estaments, i en aquest aspecte enllaça amb la prosa cancelleresca i humanística. Les de Jaume I, Desclot i Muntaner, no res menys, es caracteritzen per l'aprofitament de cançons de gesta de tipus
històric, fragments de les quals hi són inclosos en forma prosificada. La prosa donà d'altres interessants personalitats al s XIV, com fou el docte metge i fantàstic visionari Arnau de
Vilanova, algunes obres catalanes del qual pertanyen a un curiós gènere expositiu davant el públic, "raonaments", que s'assembla molt a les actuals conferències. A la darreria de la
centúria tingué lloc la ingent tasca literària de fra Francesc Eiximenis, l'obra del qual, en conjunt, és una summa dels coneixements que creu necessaris al cristià, però que
té la gran valor d'una prosa expressiva, acolorida i vària, amb trets de sagaç observador, i, al mateix temps, un alt interès per la història de les idees polítiques, aspecte en
el qual representa la teorització del govern ciutadà i dels principis de la classe que hom anomenarà després burgesia. El gènere que avui és conegut amb el nom de
novel.la, del qual, utòpicament, hi ha excel.lents mostres en la prosa de Llull, fou expressat en forma de tirallongues de versos apariats narratius, com s'esdevé en la literatura francesa. Ja havia estat
conreat, en pur provençal, per Ramon Vidal de Besalú, i ho fou, en llengua més catalanitzada, per l'anònim autor del Blandín de Cornualla, i, al s XIV, per Guillem de Torroella,
la Faula del qual és una curiosa mostra d'elaboració de temes arturians. Cal remarcar la valor al.legòrica de l'anònim Salut d'amor, d'alguns poemes narratius dels germans Pere
i Jaume Marc i de Fraire de Joi e sor de Plaser, peculiar versió del conte folklòric de la bella dorment. Caràcter cortesà tenen algunes narracions en vers de Francesc de la Via, que
al Llibre de fra Bernat escriu un tipus d'historieta satírica a l'estil dels fabliaux, gènere que té bones mostres catalanes, superades pel curiosíssim Testament d'En
Serradell, de Bernat Serradell.
