Paral.lelament, les actituds estètiques predominants durant el decenni anterior, i sobretot les derivades de l'anomenat "realisme històric" passen a segon terme, ja abans de la caiguda del
franquisme i són substituïdes per la llibertat d'opció, l'exigència formal, la transgressió dels límits establerts i una base o punt de partida de recerca avantguardista.
Així l'obra de J.V. Foix (de qui apareix, reunida, la poesia en prosa) renova el seu alt interès, així com l'adquireix amb un gran relleu la de Joan Brossa (Poesia rasa, 1970, eminentment
experimentalista, i en els seus volums de "poesia escènica"). Síntesi d'aquestes opcions, Pere Gimferrer destaca com el millor poeta (Mirall, espai, aparicions, 1981) després de la
mort de Gabriel Ferrater (1972). També prenen la plena dimensió en aquest període els poetes Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol, tots dos publicats en obra completa i alhora en plena
producció. Agustí Bartra també porta a l'acompliment la seva obra (Obra poètica completa, 1971). La mateixa actitud de base avantguardista i de transgressió de formes que al
capdavall porta novament al predomini de la poesia, actua damunt la novel.la, des del mateix Pedrolo a Baltasar Porcel i des de Terenci Moix a Miquel Àngel Riera. Té un altre signe l'aportació
valenciana, més satírica i "històrica" (amb Isa Tròlec, Joan-Francesc Mira o, Josep Lozano, Ferran Cremades i Ferran Torrent entre d'altres) i la primera de vàlua des de la
Renaixença. Josep Albanell (Ventada de morts, 1978) i Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977) se situen, formalment, en una posició mitjana, mítica, entre l'avantguarda extrema
d'un Biel Mesquida (L'adolescent de sal, 1975) i la novel.la "social" de Víctor Mora (Els plàtans de Barcelona, 1976, 1ª edició íntegra) o "històrica"
de Xavier Benguerel. La prosa narrativa pren el relleu just en l'obra de Pere Calders (Invasió subtil i altres contes, 1970) i s'estén vers un públic més ampli i divers. Mercè
Rodoreda amb Semblava de seda (1978) i Viatges i flors (1980) fa una altra aportació fonamental a la contística, en la qual (i en la prosa literària en general) són reconeguts
per llur mestratge Marià Manent (L'aroma d'arç, 1982), Josep Pla (Notes per a Sílvia, 1974, dins els 44 volums d'Obres Completes), Salvador Espriu, Joan Perucho, Jordi
Sarsanedas i Pere Gimferrer (Dietari, 1981 i 1982). En la prosa documental, més abundosa en el postfranquisme, hi ha els volums de memòries de Puig i Ferreter (de qui és publicat el
dotzè volum, L'ascensió, 1977, darrer del cicle El pelegrí apassionat, i comença la circulació lliure de la sèrie), uns volums de les memòries de Maurici
Serrahima, un volum de les d'Artur Bladé i Desumvila, L'exiliada (1976), Testament a Praga (1970) de Tomàs i Teresa Pàmies i obres documentals d'Estanislau Torres (La bossa de
Bielsa, 1977). En l'assaig literari breu i d'actualitat destaquen Joan Fuster, M. Aurèlia Capmany, i Josep M. Espinàs (A la vora de... l'Avui, 1980), un dels escriptors més llegits
d'aquest període. En teatre, a part Calders i Brossa ja esmentats, Josep M. Benet i Jornet és l'autor més representatiu (Berenàveu a les fosques, 1972), amb Rodolf Sirera (Plany en
la mort d'Enric Ribera (1974) i Una altra Fedra, si us plau (1978) de Salvador Espriu. En el progrés vers la normalització cultural, tot i un descens inicial de traduccions es passà a un
augment fulgurant, hi hagué un increment de versions de qualitat, en primer lloc la d'Ulisses de Joyce per Joaquim Mallafrè (1981), les versions de poesia de Marià Manent i Xavier Benguerel i
diverses traduccions de l'alemany, entre d'altres, de Hölderlin, Rilke i Kafka. Durant aquest període el PEN Club Català reprengué lliurement les seves activitats i foren constituïdes una
Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana [vegeu directori pàgines web autors].
