Dels orígens al s. XIII: la poesia
provençal i els primers testimonis del català escrit
Si hom exceptua paraules i frases arromançades que apareixen adesiara en documents redactats en llatí per escrivans poc coneixedors de la llengua sàvia o que tenen un interès especial a
fer-se entenedors a les persones no cultes, cap mostra de manifestació escrita en llengua vulgar per part de catalans no pot ésser exhibida en la primera meitat del s XII. Això, però, no
significa pas que a Catalunya, i potser més concretament al comtat d'Urgell, no hi hagués, a mitjan s XII, una gran difusió joglaresca de temes literaris de tota mena, importats d'enllà dels
Pirineus. N'és una clara i evident prova l'Ensenhamen, que, abans del 1160, escriví en vers provençal Guerau de Cabrera, el qual blasma el seu joglar Cabra per tal com ignora tot un seguit de
temes de cançons de gesta (les referents a la batalla de Roncesvalls, les que canten Guillem de Tolosa, reconqueridor de Barcelona, i el seu llinatge, les dedicades a vassalls rebels com Raül de Cambrai,
Otger de Dinamarca, Gormond i Isembard, etc), bon nombre de narracions de la matèria de Bretanya (com les de Tristany i d'Erec), de novel.les sobre l'antiguitat (com les de Príam i Tisbe, de Troia, de
Tebes, d'Alexandre el Gran), de fabliaux francesos i cultes cançons de trobadors provençals, com Marcabrú, Jaufré Rudel i Ebles de Ventadorn, aquest últim d'obra avui perduda.
Aquest Ensenhamen és un significatiu i preciós índex del tipus de literatura que hom escoltava, i de vegades potser llegia, als ambients més elevats de la societat catalana de mitjan s
XII. El poble, mentrestant, devia mostrar preferència per llargues narracions en vers sobre fets històrics en forma de cançons de gesta (com atesten les prosificacions incloses en les
cròniques i l'onomàstica èpica, prou freqüent entre catalans) i per breus cançons populars, de vegades dialogades entre cor i solista, com demostra una fina observació de Ramon
Vidal de Besalú, el qual, ja al començament del s XIII, escriu que "difícilment et trobaràs en lloc tan amagat ni tan solitari, mentre hi hagi poca o molta gent, sense que tot seguit
sentis cantar un i altre, o tots ensems, perquè fins i tot els pastors de la muntanya el major plaer que tenen és de cantar". El poble baix (aquests "pastors"
de Ramon Vidal) devia cantar peces de tipus amorós (que més tard imitarà Cerverí, en la Viadeira, de paral.lelisme semblant al galaicoportuguès)
i les cançons religioses que aprenia al temple, com l'Epístola farcida de Sant Esteve, el plany de Maria Aujats senyors..., el Virolai de Montserrat, peces conservades en texts del s
XIII, compostes per clergues amb la finalitat de mantenir la devoció popular. Aquests fets fan que no tingui res de sorprenent que el 1166 Alfons I, comte de Barcelona i rei d'Aragó, en heretar
Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors provençals, adonant-se de la gran valor de difusió d'idees polítiques que té el sirventès i, en
general, la poesia en llengua parlada, es convertís en protector i encoratjador del moviment líric romànic, en aquells moments el més important, i conreés, ell, esporàdicament,
la poesia en provençal; mercès al seu exemple foren abundosos els homes nascuts a Catalunya que versificaren en llengua provençal, els quals es veieren obligats a aprendre-la, com ho demostra
l'existència de Las rasós de trobar, del ja esmentat Ramon Vidal de Besalú, que és el primer tractat gramatical i preceptiu escrit en qualsevol llengua romànica. La
història de la lírica catalana començà, doncs, com una província de la lírica provençal, tant en la temàtica i en l'estil com en la llengua i en la
versificació, forta empremta que la caracteritzarà fins ja entrat el s XV. Des de mitjan s XII apareixen a Catalunya dos tipus d'escriptors que, en una certa mesura, persistiren durant tota la literatura
medieval: el gran senyor que conrea la literatura per interès personal, de vegades polític, o perquè creu que això és un ornament necessari al seu estament (Guillem de Berguedà
o Huguet de Mataplana), i l'autèntic professional de les lletres, o sia el qui fa literatura per guanyar-se la vida (com Cerverí de Girona o Pere Salvatge, ambdós a sou de la corona). Des de la
segona meitat del s XII apareixen mostres de prosa catalana, com el fragment de la versió del Forum iudicum, les Homilies d'Organyà, i, ja ben entrat el s XIII, la traducció del De
rebus Hispaniae de l'arquebisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada, feta per Pere Ribera de Perpinyà, la de la Legenda aurea de Iacopo de Varazze, feta al Rosselló i amb curiosos trets
dialectals, la versió primitiva dels Gesta comitum Barcinonensium i les compilacions dels Usatges de Barcelona. Són, totes elles, interessantíssimes mostres de català primitiu,
en les quals, de tant en tant, s'observa una clara intenció literària, però llur valor primordial és la lingüística.
