QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Enric Larreula és un mestre de mestres. La seva feina és fer que els seus alumnes i la gent en general s'estimin la llengua. Aquest fet ha condicionat la seva manera d'escriure. Com hem vist, quan era jove, si les circumstàncies haguessin estat unes altres, segurament hauria triat dedicar-se a la biologia, a la Terra, a la vida... El tema de la llengua li va venir afegit; s'hi va trobar històricament. Es va trobar en un país que lluitava per la seva llengua i aquest fet el va empènyer a estudiar filologia. Però se li'n va el cor quan veu programes de defensa de la Terra o de defensa dels animals. Segons ell, la destrucció del nostre planeta és molt gran, però no té uns enemics clars. En canvi, els enemics de la seva llengua tenen nom i cognoms, i això ha provocat en ell una reacció visceral. I precisament aquests dos temes -la defensa de la llengua i la defensa de la Terra- són els eixos bàsics de la seva obra. Apareixen en tota la seva producció literària: literatura infantil, juvenil, narrativa per a adults... Aquests dos temes han estat una constant al llarg de la seva obra, perquè Larreula ha defensat sempre els seus principis de forma insubornable: ja quan va començar a escriure, als 22 anys, tenia les mateixes idees que ara; ja aleshores tractava de posar-se al costat dels pobles prohibits i d'anar en contra dels caçadors, d'homes i d'animals. Enric Larreula creu que el motor que l'empeny a escriure és la desesperació que sent i el desig de fer canviar, d'una manera o d'una altra, una situació que, a voltes, es presenta irreversible. La ràbia que sent davant de temes lingüístics o davant de temes relacionats amb la natura el fan anar endavant i treballar, tot i que, a vegades, s'adona de la greu situació (pel que fa als dos temes) i aquest reconeixement fa que no pugui continuar escrivint: com més informació té, més s'adona de tot allò que no va tal com ell voldria. És justament això el que li ha passat a l'hora de continuar escrivint sobre el "Dolor de llengua", un projecte relatiu a la llengua i als Països Catalans que té començat: la informació de què disposa fa que li costi seguir endavant. Enric Larreula, sempre a partir d'aquests dos temes, ha treballat diversos gèneres: literatura infantil, juvenil, novel.les per a adults, assaig, obres de teatre, traduccions i adaptacions, poesia, llibres de text... No es defineix a l'hora d'afirmar amb quin tipus de text se sent més identificat. Cada situació en demana un de determinat, i se sent bé treballant-los tots. Però té clara una cosa: en qualsevol dels seus escrits té molta cura de la llengua que utilitza (per algun motiu és professor de didàctica!); té en compte si es tracta d'un text dirigit als més petits o d'un escrit que han d'entendre els adults. No escriu mai a la babalà, sinó que posa els cinc sentits per intentar que la llengua sigui l'adequada i, quan al cap d'uns anys s'ho torna a llegir, encara en canviaria alguna paraula o alguna estructura. Revisa moltes vegades tot allò que escriu abans de donar-ho per bo (quan escrivia a mà, els seus apunts eren plens de ratlles, fletxes i correccions). No creu que estigui influenciat per ningú en concret quant al seu estil literari. De fet, comenta que escriu com parla (cosa que ja li han fet observar alguns dels seus lectors). Tanmateix, un dels llibres que més l'ha impressionat ha estat Alexis Zorbàs, de Nikos Kazandzakis. Segons Larreula, és un llibre que desprèn una gran filosofia, una superhumanitat en el sentit de Nietzsche. Cal recordar que Kazandzakis demostrà en la seva obra una passió per l'home i pels condicionaments socials i polítics que l'influeixen. Fou un autor preocupat pel seu país i per la llengua de la seva gent. Potser són aquests punts en comú els que van fer que aquesta obra causés tant d'impacte a Larreula Larreula no té pressa per acabar allò que escriu i per això s'ho mira i s'ho remira. No tinc pressa perquè al lloc on haig d'anar no tanquen a cap hora, diu. Escriu perquè li agrada escriure, i escriu en la mesura que li surten idees: quan no en té, no escriu. I és lligant aquests dos factors cura de la llengua i idees prèvies que l'entenem quan manifesta que mai no es posa a escriure sense tenir un esquema previ; quan comença una novel.la la té tota pensada prèviament, ja la té argumentada. De fet, el que més li agrada d'escriure és el període que pot durar anys de preparació i documentació sobre allò que vol explicar. Tot i que es reconeix com a persona poc llegidora, sí que accepta que llegeix molt per a preparar una obra. Per això li va bé tocar temes que ha tractat abans altra gent; es pot documentar molt més. Aquest és el cas d'una novel.la que està preparant sobre els càtars i que va lligada amb l'intent de descobrir els orígens dels Larreula: en Jordi Ventura Subirats, el conegut especialista sobre temes occitans, li va comentar que el cognom Larreula podia venir d'Occitània, d'una població que hi ha a sota Burdeus anomenada La Reula. Aquest motiu li ha servit per començar a documentar-se i proposar-se escriure un llibre. Però també hi ha un altre motiu perquè es plantegi d'escriure un llibre: el fet que li encarreguin un determinat tipus de text des d'una editorial, cosa que al llarg de la seva trajectòria d'escriptor ha passat força vegades. Molts dels contes que ha escrit per a nens petits són fruit d'encàrrecs. Quant als seus personatges, amb el que se sent més identificat és amb el protagonista d'Ala de corb, del qual diu que és el seu viu retrat, però a l'inrevés: és ben plantat, és ric... De les seves obres cal destacar Terres verges (1997), una de les últimes que ha publicat i que té relació amb el tema d'una societat ideal. També caldria parlar de tots els contes per a infants com els Contes per a un món millor(1992) , de les obres adreçades a un públic juvenil Brillant (1986), Ala de corb (1990) de les escrites per als adolescents Em dic Paco... (1991), Els arbres passaven ran de finestra (1995), Alba (1997).