|
INICI
LA BIOGRAFIA
L'OBRA
FRAGMENTS
CONVERSES
TRADUCCIONS
BIBLIOGRAFIES
OTHER LANGUAGES
ÍNDEX AUTORS
|
SOBRE L'OBRA DE JOSEP
CARNER
"L’any 1928 va
produir-se un canvi en la dedicació literària de Josep Carner. El
qui havia estat col.laborador constant de La Veu de Catalunya
des de 1903 va començar a enviar les seves col.laboracions a La
Publicitat, diari que el 1922 s’havia estrenat en català,
convertit en l’òrgan d’Acció Catalana. La setmana després
d’haver-s’hi incorporat, veient que se li negava la possibilitat de
participar en tots dos diaris i que li caldria «una alternativa a
l’estil de treball que em manté», Carner li confiava a Jaume Bofill
i Mates un propòsit possible: «dedicar-me exclusivament als
llibres», el treball «que s’avé més amb el meu gènere actual de
vida» (9-X-1928, 1995: 78-79). El motiu d’aquesta afirmació una mica
enigmàtica s’ha d’anar a buscar en la necessitat que de nou
experimentava l’escriptor de complementar amb tasques retribuïdes el
seu sou de diplomàtic; les possibilitats eren, com sempre, traduir
(dedicar-se «als llibres») o bé intensificar la seva participació en
el diari amb articles d’opinió política, no solament literaris, com
havia fet a La Veu abans de 1917. En aquest moment, al ple de
la repressió cultural i la censura instituïdes per Primo de Rivera,
i preveient les conseqüències que els articles polítics publicats en
un diari republicanista i adversari de La Veu haurien pogut
tenir sobre les seves expectatives en la carrera consular, Carner es
decantava decididament per la traducció."
(Marcel Ortín, "El
Dickens de Josep Carner i els seus crítics", a Quaderns, revista
de traducció, nº 7, Barcelona, 2002, p. 121-151.)
 "En les valoracions
provisionals que la crítica dels anys deu feia de la producció poètica
més immediata, la poesia de Josep Carner ocupava ja el lloc corresponent
a la modernitat, en una línia d'evolució que situava la seva obra al
mateix nivell que la de Verdaguer.
Aquesta benedicció
per part de crítics com Alexandre Plana o Joaquim Folguera, per als
quals l'obra de Carner arriba a la maduresa entre 1911 i 1914, va
acompanyada d'una altra circumstància que n'afavoreix la popularitat:
mort Maragall, Carner ocuparà l'espai reservat "al poeta" --en
singular-- en la societat catalana. La seva representativitat, lligada a
un projecte col.lectiu que l'art ha de legitimar, determina en bona part
la manera com és llegit Carner per la crítica. Plana és qui primer
estableix, l'any 1914, l'eix Verdaguer-Maragall-Carner com a fites
successives del recobrament, per part de la col.lectivitat, de l'energia
interior que es manifesta en la poesia.
La distinció entre
una poesia mimètica i una d'idiosincràtica esdevé, doncs, un criteri
dominant de valoració, i la poesia de Carner es converteix en model. Per
raons lingüístiques, en primer lloc: "reincorpora a l'idioma els mots
més bells del català clàssic, en crea, poèticament i científica, de
nous, els lliga amb un sòbria sintaxi molt catalana, harmonitza el dring
dels consonants, depura i sistematitza l'expressió popular", diu
Folguera; i, més concretament, estilístiques: l'agut sentit de la
llengua i la voluntat expressa d'artifici es compensen mútuament;
l'agilitat i perfecció del producte el situen a gran distància de
l'encarcarament imperant.
I aquest domini
s'explica com a resultat de l'acord poètic entre el poeta, la seva
llengua, la tradició literària i la realitat; un acord que exclou el
sofriment tant en l'acte de conèixer com en el de crear, i que pot,
doncs, donar pas a la ironia, signe de modernitat. "Les dues virtuts que
l'immunitzaren contra el simbolisme foren la ironia i la catalanitat
activa", torna a dir Folguera, i preveu l'equivalència entre l'esforç
individual de Carner i el de tot un moviment literari.
(...) Els fruits
saborosos havien estat un primer pas per desfer-se de l'amanerament i
l'efectisme finiseculars, però caldrien encara uns anys per arribar a la
naturalitat de l'artifici que caracteritza la poesia de Carner. La
inútil ofrena (1924), primer llibre publicat essent ja el poeta fora de
Catalunya, és la recapitulació d'un procés literari lligat a una imatge
pública.
(...) Per això,
Carner no és un constructor de llibres travats, sinó que sol aplegar
l'obra en reculls amb un lligam prou subtil, en la majoria de casos, per
permetre'n la demolició posterior. Amb tot, els set llibres publicats
entre 1911 i 1924 determinen, a grans trets, dues direccions: d'una
banda, la que es deriva de la tradició del cançoner amorós i troba punts
de referència, doncs, en la lírica trobadoresca, Ausias March, el dolce
stil nuovo i la reelaboració culta renaixentista de la poesia popular.
Verger de les galanies (1911), La paraula en el vent (1914) i La inútil
ofrena (1924) formen el tronc central d'aquesta línia en què
l'experiència amorosa i l'experiència d'abast més ampli, moral,
s'entrelliguen fins a convertir-se en una de sola. Les monjoies (1912) i
L'oreig entre les canyes (1920), menys unitaris, s'hi encabirien només
lateralment.
D'altra banda, la
visió carneriana del món s'expressa en uns registres i una temàtica a
través dels quals es dóna sortida a la possibilitat d'una moderna poesia
patriòtica, que serveix igualment per a dos propòsits: el jo líric
utilitza elements de la realitat quotidiana per definir-se, i la
selecció que en fa dibuixa un entorn que s'acaba convertint en símbol
--o, si més no, en emblema-- d'una manera de ser col.lectiva. Auques i
ventalls (1914) i Bella terra, bella gent (1918), són l'exponent màxim
d'aquesta intenció".
(Marina Gustà: "Josep
Carner" dins Molas/Riquer/Comas: Història de la literatura catalana.
Volum 9. Barcelona: Ariel, 1987.)
"Emparant-se en l'esquema de l'episodi bíblic
del profeta Jonàs, revela indirectament la seva aventura religiosa,
roent en acabar el poema durant la guerra civil. Hi descobreix el Déu
personal, exigent, però humà, que tria els seus torsimanys paraula que
tradueix Nabí i del qual hom no pot fer-se escàpol. A part les
descripcions de Nínive i el costumisme acolorit, el poema, d'uns mil
tres-cents versos polimètrics i d'una noble expressivitat, constitueix
un monument del català modern per la riquesa de lèxic, de rimes, de
metàfores i d'imatges."
(Font: Gran Enciclopèdia
Catalana)
"Recordem com la
visió serena i equilibrada del món tan present sempre en el Noucentisme
-o, si més no tan anhelada, i en tot cas presentada a Els fruits
saborosos com a ideal- s'emmiralla constantment en el classicisme grec.
Gairebé tots els
poemes són escrits en alexandrins, normalment agrupats en quartetes, amb
les escepcions del III (Els albercocs i les petites collidores,
hexasil.labs) i del XVIII (Els raïms immortals, decasíl.labs) i a part
també d'alguns vers aïllat (dodecasíl.labs sense cesura, per exemple) en
altres poemes. Resulta, doncs, interessant de constatar com la unitat
del recull es fonamenta també en aquest aspecte."
(Josep M. Ripoll,
guia de lectura de Els fruits saborosos. Dins Lectures de COU
1997-98 Barcelona: La Magrana, 1997, p.61-85)
"(...) malgrat la diversitat
de personatges i escenes, la realitat que hi ha darrera [Els fruits
saborosos] és única. No es tracta pas d'un món que ofereixi complexitats
o traumes, sinó que ens trobem davant d'una realitat sempre ordenada i
harmònica, serena i radiant, construïda a base de petits quadres
quotidiants i domèstics (i, en darrer terme, burgesos) i viscuda per uns
personatges que "són grisos, humils, vulgars, i els veiem inserits en el
context social amb una amable inconsciència i feliços en l'estretor del
seu món". No cal dir que tot plegat es lliga estretament a una
concepció, tant estètica com ètica, de caràcter noucentista. (...)
Carner ha sotmès la realitat a un procés d'idealització i estilització
de tal manera que ens trobem davant d'una sèrie de personatges amb
actituds essencials i de transcendència, per tant, universal, que es
mouen en un marc idíl.lic."
(Ester Centelles,
pròleg a Josep Carner, Els fruits saborosos. Barcelona: Edicions
62, 1984)
"En completar-se
el primer quart del nostre segle, Josep Carner té quaranta-un anys, i en
fa tres que no resideix a Catalunya sinó esporàdicament. El cor quiet és
el primer volum que neix enterament en la maduresa i la distància del
poeta, i que les testimonia. També és el primer on adopta la forma de
partició en seccions ordenades a consciència: com indicant un grau de
reflexió que culminarà amb l'aparició de Poesia trenta-dos anys després.
(...)
La lleu antítesi
del títol revela ja l'orientació d'aquesta actitud. El cor quiet: és a
dir, el jo profund del poeta, el que és motor de la seva vida i expressa
la continuïtat de la pròpia existència, però ara en un moviment
paradoxalment aquietat.
Llegint els poemes
ens adonem que allò que ha dut la serenitat al poeta, i que l'allunya de
qualsevol caiguda en la desesperació, la follia o l'angoixa de viure, és
el reconeixement d'un ordre universal. Podem imaginar un triangle: el
poeta i la naturalesa que ell contempla són els dos angles que en formen
la base: tot el creat. En el vèrtex hi ha Déu, que els crea i els manté,
i s'hi revela.
Totes les
interrogacions, les intuïcions i els implícits continguts en els poemes
duen a l'acceptació de l'existència d'aquest ordre. Acceptació sense
més? En realitat, perquè pugui ser reconegut com a tal ordre, cal que
l'home - el poeta - acompleixi el seu paper, que se situï en el seu lloc
dins el joc de relacions del triangle.
Així, el
reconeixement té molt d'imperatiu moral: és pel seny - entès com el
màximum de saviesa que és possible de guanyar: com la posició assolida
en la maduresa - que el poeta s'acorda al lloc que li pertoca. (...)
A un emplaçament
de l'home en el món com el que acabem de descriure, correspon una
poètica les nocions fonamentals de la qual són l'objectivació i el
simbolisme. Objectivació: en els poemes, Carner situa en primer terme la
realitat, que valora en ella mateixa i redimeix amb la seva mirada
poètica. Simbolisme: cerca, alhora, de desvetllar-hi els sentits que
conté, més enllà de la seva pura presència material. (Hem vist com eren
representatius del rendiment simbòlic mots com ara nit, aura, aigua,
etc.)
L'autonomia
atorgada a l'objecte mostra un cop més l'actitud respectuosa del poeta,
fruit d'una contemplació meravellada i comprensiva i també d'una volguda
humilitat personal. I abnegació per posar tot aquest món objectivat en
els poemes mostra, novament, una paradoxa que ja trobàvem en
caracteritzar el seny: aquesta és l'única via d'expressió que integra,
acordats, el jo i l'univers. Es tracta en definitiva d'una solució
personal al conflicte en què es debat la poesia de tradició
romàntico-simbolista: Carner, en mots de Joan Ferraté, renuncia "a una
veritat subjectiva que residiria en el seu jo creador" i - afegim -
renuncia també a considerar l'objecte sols coma referent d'un Absolut
transcendent, com a camí d'accés a una realitat superior. Acceptada
aquesta prèviament - és l'ordre diví, descrit en la primera part
d'aquesta conclusió -, no cerca de conèixer-la, de posseir-la, sinó de
correspondre-s'hi i gaudir-la en l'observació atenta d'un món que la
conté en la pura gràcia de la vida. Per això els poemes de Carner no
solen ser enigmàtics, ni mostren generalment la "veritat subjectiva",
però tampoc no són fotografies impersonals. La seva ambició és reproduir
la vida de les coses i dels homes tal com són copsats pel contemplador;
crear, mitjançant l'artifici verbal, un teixit de relacions que pugui
evocar en la ment del lector el doble moviment: el de la imaginació i de
retruc el de la vida, tots dos continguts, fixats en el text".
(Lluís
Cabré, Marcel Ortín: Extret de El cor quiet de Josep Carner.
Barcelona: Empúries, 1985.)
"...si he sabut
llegir bé Nabí, aquest seu poema suprem és essencialment una expressió
de la seva visió del símbol poètic, i del seu escepticisme radical quant
a qualsevol racionalització que pretengui d'esser més que simbòlica"
(Gabriel Ferrater.
Pròleg a Nabí. Edicions 62. Barcelona, 1971.
*
* *
|
