ENTREVISTA AMB JOSEP CARNER:
Josep Carner va
néixer l'any 1884 en una casa del carrer Aribau. Fill únic, visqué en
una llar sense companys, abocat als llibres. Les seves primeres lectures
van ser 'Les mil i una nits', Andersen, Walter Scott, Dickens... I el
primer espectacle que l'impressionà, en la vida, el de l'anarquisme.
"Vaig presenciar l'atemptat contra Martínez Campos --ens diu-- La bomba
del Liceu escombrà la família d'un meu amic. De contracop, em pervingué
un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa m'espantarà".
"Aquell anarquisme l'he revist sovint: el catalanisme i tot se'n sentí
influenciat i a ell deu el matís antimilitarista i la sistemàtica
negació de l'Estat que un temps el caracteritzaren".
Els inicis de l'escriptor
"Jo llegia perquè
la meva mare llegia, i escrivia de veure-ho fer al meu pare. El primer
que recordo haver escrit, és una sofisticació de cançó popular a
conseqüència d'una lectura apassionada del "Romancer" de l'Aguiló. Els
meus versos es publicaven a "L'Aureneta". Jo tenia, aleshores, onze
anys. Entre els onze i els dotze, vaig estudiar Retòrica sota la
direcció augusta del Sr. Balaguer, un professor romàntic, cursi. Una
vegada ens donà com a exercici un tema concret per a epigrama. Vaig
ésser l'únic que se'n sortí. Dues "redondillas" meves van deixar admirat
el mestre. I, a propòsit: va ésser fent oposicions al premi de Retòrica
com vaig conèixer Esteve Terrades. Guanyàrem tots dos."
"Vaig entrar a la
Universitat de criatura, pels volts del 1898. La febre patriòtica
alternava amb la difusió d'una auca molt original sobre la guerra de
Filipines. En recordo un saborós rodolí: "Azcárraga es celebrado --por
lo mucho que ha embarcado". D'aquesta època --Universitat, fi i
començament de segle-- és la meva primera aventura teatral: "Al vapor".
Va estrenar-la Enric Guitart al Novetats amb un cert èxit. Jo havia
llegit les tragèdies d'En Guimerà. Però el que de veritat resultà
revelador i decisiu per a la meva vocació teatral, fou una representació
de La botifarra de la llibertat en un ambient català. Altrament, el meu
millor drama d'adolescència no ha estat mai representat: té quatre actes
i setze quadres, es titula Don Joan i el vaig escriure a les classes de
Dret Canònic.
Sobre els Jocs Florals
"Els Jocs Florals
m'atregueren ben d'hora. Un Jurat il.lustre, presidit pel Doctor Torras
i Bages, premià la meva poesia Elevació. Es tracta d'uns versos molt
dolents, no comprenc com podien interessar algú.
Els Jocs Florals
han estat uns institució seriosa, trascendental: una manifestació
culminant de catalanisme. Hi he concorregut sovint. Sóc Mestre en Gai
Saber, no us sembla? Jo no n'estic pas segur, veureu per què. El tercer
premi ordinari que vaig guanyar en el prestigiós certament --el
definitiu per a la concessió del títol-- ho fou per una poesia signada
amb pseudònim. Un pseudònim conegut com a meu. Però el Jurat cregué que
el procediment no era estatutari i hom discutí molt sobre la legitimitat
del cas. No havent-hi precedent i per única vegada, el Jurat s'avingué a
atribuir-me, amb el tercer premi, el títol de Mestre en Gai Saber. Però,
sens dubte com a petita sanció --i en sóc melangiós--, no m'ha estat
tramés el diploma."
Autocrítica
"Voleu que parli
dels meus llibres? Sia, però poca cosa us en diré: el ";Llibre dels
poetes" el vaig publicar a excitacions del pare de l'advocat
Duran-Reynals; ell l'il.lustrà amb vinyetes modernistes. És una obra que
avui em desplau, no cal dir-ho. Potser només salvaria l'Elegia del
final. En canvi, en el primer recull de Sonets ja hi retrobo alguna cosa
del meu temperament, un cert to del llenguatge. El Llibre dels Poetes
era escrit en un estil un xic familiar. Els Sonets, per bé que
deficients, no deixen d'ésser literaris: m'estimo, sobre tots, el
titulat A una gentil padrina. Hi canto un tema grat. (...) El Segon
llibre de sonets va ésser publicat després de Els fruits saborosos. Hi
figuren coses antipàtiques, que em molesten. Quant a Els Fruits
saborosos, els he refets de bell nou. Seran reeditats dintre la
col.lecció "La Mirada" de Sabadell. És un llibre de tafaneria honesta,
de sensibilitat lícita. (...) En realitat, el que jo cercava i sentia
més eren les coses de sensibilitat clàssica. (Entre parèntesi: quin
clàssic el Gide de La porte etroite! I Ibsen, quin home formidable! I
Baudelaire, tan pur, al qual torno sempre!)
Seguim amb els
meus llibres? Del Verger de les Galanies què en puc dir sinó que és una
mena de fruit del Passeig de Gràcia? Vénen, després, cronològicament,
Les Monjoies. No és pas un llibre gaire coherent, el seu nom ja ho diu.
Tanca, però, un principi de naturalitat. Hi ha, potser, una sensualitat
més plena del verb català en si mateix.
Opinió sobre el gènere novel.lístic
La Malvestat
d'Oriana l'escrivia a bocins, a mesura que la impremta de la revista "De
tots colors" em reclamava originals. És una novel.la que algun dia
provaré de refer. La seva idea fonamental és el "llibre d'eximplis".
Seguint el mateix procediment que a La malvestat d'Oriana, em plauria de
contar algun dia dues històries antigues: l'una, de Bardello; l'altre,
d'un recull anònim. La novel.la és un gènere que m'atrau. Tinc set o
vuit coses pensades, a punt de començar. L'altre dia, tot una novel.la
em fou suggerida per una sola frase d'una dama que prenia el te. El meu
concepte de la novel.la? És un gènere en perpetu moviment. M'agrada que
hi hagi acció. El meu gust refusa l'excés de caràcter de la major part
de les novel.les franceses.
El mecanisme de la inspiració
El meu concepte de
la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber
com neix en mi l'obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença
amb una paraula (que no ha d'ésser pas extreta d'una llista de paraules
sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament
suggestiva, dotada d'un inefable poder d'irradiació. Després, com si
aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan
enter que fins dubteu si és d'un altre autor. Després, el vers desplega
l'arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un
procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger
li semblaran de "remplissage" són, en rigor, de preparació. Per ells,
com per una rampa, el lector arriba a l'essencial, a la troballa. Per
això discrepo de Maragall quan s'acontenta amb els quatre cents versos
essencials: és un bell Artifici de poeta. D'altra banda, la poesia nua,
tal com l'entenia Maragall, no existeix. La seva teoria de la "paraula
viva" és, també, en el fons, equivocada. (...)
L'Escola Mallorquina
Sóc molt més a
prop de l'Escola Mallorquina. En ella veig dues vetes distintes: una
cosa és el Dol i una altra La Serra; una, Cala gentil i, una altra De
l'agre de la terra. Alcover i Costa són, alternativament, classicistes i
folklòrics. En algunes de les seves composicions domina la beutat
formal. De vegades, en canvi, semblen com emportats d'un alè terral,
pintoresc. He de declarar que fou la veta clàssica la que em captivà
d'ells? Instintivament ens ajuntàrem a la riba més allunyada d'aquella
on Maragall brandà la seva encesa bandera romàntica. No estic penedit de
la tria. El Pi de Formentor i Cala gentil no són, avui, per ventura, el
pi; i la cala?
Sobre Pompeu Fabra
Tinc l'honor
d'haver estat, cronològicament, el primer ministerial de l'obra de
Pompeu Fabra, la qüestió de la fixació de la llengua era, políticament,
l'afer més greu que podien escometre els catalans. Ho havem comprovat
prou. El cas d'en Fabra s'ha donat poques vegades, tan perfecte, en la
història de les literatures; és un cas d'equilibri magnífic entre la
ciència i el gust. Sota la direcció d'en Fabra el progrés del català ha
estat evident. Tant com el fracàs dels seus oponents. I, no obstant,
quantes coses vàrem haver de fer que salvar, a l'Institut, el criteri de
Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb
la y. Van ésser els vots de la secció de Ciències --qui ho diria!-- els
que decidiren la qüestió.
Tomàs Garcés: En aquest punt s'atura la conversa amb Josep Carner. Al
cap de tres hores d'escoltar-lo i d'instigar-lo a parlar, érem tot just
a mig camí. Els temes plantejats desapareixien sovint sota l'opulència
anecdòtica vers on l'il.lustre poeta es complaïa de fer marrada. Ens
despedíem. L'endemà, Josep Carner sortia cap a Le Havre.
(Tomàs
Garcés. Entrevista publicada a Revista de Catalunya, agost de
1927.)
*
* *
