Josep Carner i Puig-Oriol va néixer a Barcelona, el 9 de febrer de 1884, i va morir a Brusel.les, el 4 de juny de 1970. Fill únic d'un matrimoni de classe mitjana i cultivat. El pare havia treballat com a redactor d'"El Correo Catalán" --el diari carlí-- i dirigia la revista catòlica "La Hormiga de Oro". El petit Carner va manifestar la seva vocació literària amb una precocitat inusual i un talent propi dels nens prodigi: als dotze anys ja era col.laborador destacat i regular de la revista "L'Aureneta", als quinze anys --el 1899-- va guanyar el seu primer premi als Jocs Florals de Barcelona, i fins al 1905 va arribar a guanyar-ne tretze.

Es va llicenciar en Dret el 1902 i en Filosofia i Lletres el 1904, any en què va publicar el seu primer llibre de versos, Llibre dels poetes --d'influència modernista--, alhora que dirigeix la revista literària "Catalunya" i inicia la col.laboració com a periodista polític a "La Veu de Catalunya", diari oficial de la Lliga Regionalista.

La figura de Josep Carner com a poeta està vinculada al Noucentisme, moviment polític i filosòfic endegat per intel.lectuals vinculats a l'obra política de Prat de la Riba i la Lliga Regionalista, que té el seu inici simbòlic l'any 1906 amb l'aparició de dos textos fonamentals: per una banda el Glossari d'Eugeni d'Ors, columna diària a les pàgines de "La Veu de Catalunya" des de la qual Ors va elaborar el corpus filosòfic del moviment, i per l'altra la publicació de Els fruits saborosos de Josep Carner, que és la plasmació del nou ideal estètic, volguda antítesi del Modernisme on es concentren tots els valors que vol promoure el Noucentisme: classicisme, civilitat, ironia i tendresa.

Durant aquests anys, Carner va ser una figura molt popular. Convertit en líder de la nova generació de poetes, el seu prestigi no va deixar d'augmentar amb l'aparició de nous llibres: Verger de les galanies (1911) en el qual va crear un nou estil de poesia amorosa, joiós, reverencial o elegíac. Va assimilar, en aquest i en els següents llibres, la influència de Petrarca, Keats i fins de Baudelaire o de Leopardi. Després de Les Monjoies (1912), va publicar La paraula en el vent (1914), on són revelades totes les gammes del sentiment amorós, que el duran a una primera plenitud poètica, amb l'aparició de Auques i ventalls (1914), on reprèn la tradició satírica i reflecteix la Barcelona costumista i política de l'època.

Amb Bella terra, bella gent (1918) i L'oreig entre les canyes (1920), continua en plenitud el tema del paisatge, de la quotidianitat, de l'amor i de la pàtria.

Protegit per Enric Prat de la Riba, el seu pes dins la Lliga Regionalista es va anar incrementant i va imposar els seus criteris intel.lectuals i polítics en la redacció de "La Veu de Catalunya". Mort Prat de la Riba, el 1917, Josep Carner va ser progressivament desplaçat, cosa que va influir en la creació d'Acció Catalana (1922).

Josep Carner tradueix de ben jove obres de Charles Dickens, William Shakespeare, Molière, Tristan Bernard, Selma Lagerlöf, Mark Twain, Arnold Bennett, Villiers de l'Isle Adam, Alfred de Musset, Jean de La Fontaine. Després del 1920 publicaria encara les traduccions de títols tan emblemàtics de la literatura universal com Robinson Crusoe, de Daniel Defoe; Alícia en terra de Meravelles, de Lewis Carroll, i Pickwick, de Charles Dickens, entre d'altres, a més d'una antologia de poesia xinesa Lluna i llanterna (1935).

Josep Carner i el poeta Guerau de Liost, en una foto de joventut

De fet, ja a l'any 1920 era casat de feia cinc anys amb Carmen de Ossa, i pare de família, però malgrat el seu prestigi literari, no tenia una font d'ingressos fixos i la seva posició econòmica era precària. Això el va impulsar a fer oposicions al cos diplomàtic i, el gener de 1921, va ser nomenat vicecònsol a Gènova. Des d'aleshores i fins a la seva mort, no va tornar mai més a residir de manera permanent a Catalunya.

La vida de diplomàtic comporta un periple que es va iniciar a Gènova i va prosseguir per a San José de Costa Rica --on va ser cònsol--, Le Havre, Hendaia i Beirut, Brussel.les i París. Mentre, publica El cor quiet (1925), llibre de maduresa del Carner poeta que va suposar la fi d'uns anys de febre creadora i l'inici d'una etapa en la qual l'autor es va dedicar a revisar i reescriure la seva obra. L'any 1935, a Beirut, va morir la seva esposa.

Durant la guerra civil espanyola, Carner va ser un dels pocs diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. En aquests anys durs, Carner es torna a casar el 1937 amb Émile Noulet, que havia conegut uns anys abans quan era conseller de l'ambaixada de Brussel.les. A la tardor de 1938, a París, escriu Nabí, poema liriconarratiu, publicat en català per primer cop a Buenos Aires el 1941.

Al maig de 1939, Josep Carner i la seva esposa, Émilie Noulet, professora de la Universitat Lliure, emigren a Amèrica i s'estableixen a Mèxic, on va estar fins al 1945, i va ser professor a la Universitat i al Colegio de México. Émile Noulet havia estat de jove secretària de Paul Valéry i, en tornar de l'exili, va publicar un estudi sobre l'obra poètica d'Stéphane Mallarmé que encara és vigent avui. Les relacions amb cercles literaris europeus que l'esposa de Carner tenia a tot Europa van facilitar al poeta la seva introducció en el sector més influent de l'època.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la parella retorna a Bèlgica, on Josep Carner ensenyarà llengua i història de literatura espanyoles a la Universitat Lliure de Brussel.les i al Col.legi d'Europa de Bruges. Va ser membre del Consell Nacional de Catalunya a l'exili, a Londres (1945-47).

Durant aquests anys, Carner es dedica a reescriure i revisar la seva obra, fruit d'aquesta etapa serà el volum que el 1957 apareix sota el títol d'Obres Completes I. Poesia, que inclouen el recull inèdit Absència, síntesi del seu enyor i de la problemàtica de la transcendència. L'obra en prosa compta amb L'idil.li dels nyanyos (1903), Deu rondalles de Jesús infant (1904), altres contes infantils, i La malvestat d'Oriana (1910), i reculls d'articles, com Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927).

El 1964 Carner va fer vuitanta anys, i la seva obsessió era tornar a veure Catalunya abans de morir. Émile Noulet intenta gestionar el retorn del poeta però "determinats individus en llocs responsables de la cultura catalana --segons va declarar l'escriptor Pere Calders-- van fer fracassar aquest projecte, considerant que resultava més útil la figura de Carner com a símbol de l'exili".

El 1966 publica El tomb de l'any, on insisteix en la visió personal del paisatge que li era més pròxim i en l'enyorança del paisatge absent.

L'abril de 1970, sentint ja el final de la seva vida, Carner retorna per sorpresa a Catalunya en una visita breu, de dos mesos. Va morir pocs dies després de retornar a Brusel.les, el 4 de juny de 1970.
 

Josep Carner en el seu fugaç retorn a Catalunya el 1970, acompanyat de la seva esposa Émile Noulet.
 

*          *          *