| Comentaris sobre l'obra | Retalls d'entrevistes | | Bibliografia | Sobre Cadells de la fosca trencada Gaspar Jaén, amb Cadells de la fosca trencada, no es posa en acció en un altre món somniat sinó que reviu i evoca una història d'amor en la memòria d'una nit transfigurada. L'impuls líric del poeta esquiva la realitat anecdòtica i es projecta en l'escenari d'una naturalesa pautada per les estacions, però centrat en l'hivern --"l'hivern enamorat"-- i pel curs del dia, la nit sobretot. N'extreu uns quants motius insistents: "gebre", "neu", "fred", "pluja", "nit", "alba", "gessamí", "coloms", que, combinats amb altres, també privilegiats --"llençols", "espill", "cristal", "casa", "nines"--, li permeten construir, en una sèrie de variacions, la tela --l'artifici-- del seu somni. Realitat i/o ficció, passat i present, es barregen en uns poemes d'enunciat impersonal, indeterminat, escrits generalment en tercera persona, o utilitzant infinitius, o substantius sense article: aus irromperen en l'aire, trencant freds, donant-li centenars de punts de llum els ombrívols habitants de la mirada perquè, en clarejar, el gebre recobrirà, sense badar-lo, la pell del gessamí. De tant en tant, però s'enuncia el poeta i l'amant, en segona persona: tornares amb el silenci sempre fosc . . . i l'artifici del teu esguard era sols l'artifici del foc que encenia la nit amb la bella passió estèril dels ficticis amants que sojornen al son (Josep Iborra. "La nova poesia catalana del País Valencià 1974-1977)", Reduccions, num. 5, juliol 1978) Sobre Les flors de bruc Gaspar Jaén amb aquestes Flors de Bruc, oloroses de boires i cingles vora mar, d'una Bretanya nacionalment oprimia sota la pluja constant, hi arriba a una expressió, sòlida i acurada, que arracona els anteriors poemes a les fosques provatures dels inicis. Presència, i records, i estima: I aquesta terra, del cafè estant, em porta a l'altra terra germana que també fou anomenada la fi del món. A totes dues he estat estranger. Presència i records. Estimats com a propis. El nostres orígens violentament bategant dins la pell. Recuperats. Bellíssims. El món captat, i copsat, a partir dels indrets que ens han fet, que ens conformen, que som. Ells i nosaltres una sola realitat: el paisatge subjectiu, i objectiu, sense el qual no existim, ni com a poble, ni en tant que individus. (Josep Piera. "I ara, Gaspar Jaén i Urban", Revista Valencia Semanal 60, 15 febrer 1979) El poeta Gaspar Jaén i Urban em parla de Bretanya. Bretanya feixuga d'aigües, grisa de núvol, allà enfora, a l'horitzó de la litografia dins la cambra tancada: la cambra dels morts del meu llinatge. El poeta Gaspar Jaén i Urban, ciutadà dels Països Catalans, és nadiu d'Elx i vincla versos com si fossin fassers. Elx adormida en el bessó de l'estiu, de tots els migdies d'estiu, amb confitures i eixarops. La Mare de Déu d'Agost, cossiols de bellveures, begònies tremoladisses, llambregueig de l'aigua en el rec, tot just pouada, l'hort i la calç, el silenci més sonor, malalt de cigales. Per les alcoves de la sesta i dels llençols de fil, brodadores de cera. Però avui em parla de Bretanya. Bretanya dels morts, Bretanya dels camins i dels creuers, dels núvols baixos i les ombres infinites. Bretanya inexistent al fons de la litografia. Caldrà que partim amb l'alba, boira enllà, esglésies enllà. La mar cendrosa, amplària augusta, batrà amb fúria solemnial l'espadat dels encantaments, la negra muralla del prodigi. La mar en els ulls color de cel d'Iseut la blonda. Bretanya amb corbs, falcons d'Elionor al puny, menhirs ensangonats, pluges i màgies. Bretanya martiritzada i abolida, verda sota la mort i el cel. En l'horabaixa espès d'un cafetí de Pleiben, Sir Lancelot oblida. (Josep M. Llompart. "Llibre de cavalleries" a Mandràgola, Barcelona: Edicions 62, 1980: 51-52) Sobre Cambra de mapes Cambra de mapes és un llibre d'una gran bellesa, equilibrat, dens i profund, que en cap moment no produeix aquella sensació de desassossec que hom experimenta en llegir un poemari en què algun dels elements que el componen coixeja. Escrit entre 1976 i 1980 posa de manifest una gran unitat expressiva, la qual cosa denota una maduresa en l'estil que no em sé estar de remarcar. Amb això no vull pas dir que Gaspar Jaén hagi podat de tal manera el propi arbre que només en quedi l'esquelet; ben al contrari, el pas endavant que, al meu entendre, ha fet el poeta amb aquest segons llibre representa un guany, però al mateix temps, com qualsevol guany, almenys en aquest terreny, comporta un repte: el de no solament mantenir sinó millorar l'adequació entre els diferents i a voltes diversos elements que componen el poema. (Miquel Martí i Pol. "Voluntat de recerca en Gaspar Jaén", Reduccions, num. 17, setembre de 1982) Quan es faça un estudi de les mitologies bastides pels nostres poetes durant els últims anys, hom no podrà passar d'assenyalar dos centres d'atracció que operen al subconscient col.lectiu: la ciutat i la cambra. Són aquests dos centres neuràlgics els qui permeten --gose apuntar a tall d'hipòtesi-- una lectura unitària de Cambra de mapes. La ciutat hi és un paisatge urbà inventat, dissenyat pel poeta com ho faria un Palladio d'avui, evocat en la llunyania del record italià o bretó. O clarament rebutjat com als poemes de l'Illa o al fresquíssim cançoner de Jamaica --dos reculls de versos que sols des d'aquest plantejament de la negativitat significativa podem integrar dins el llibre. L'altre centre --la cambra-- és la reducció del poeta al seu àmbit personal més estricte, al palau d'hivern des d'on recorda, projecta i basteix el seu món imaginatiu. Hereva llunyana de la cameretta del Petrarca i parenta molt pròxima de la Bardissa de foc --per no citar altres autors valencians del moment--, la cambra de Gaspar Jaén esdevé el clos recinte on el poeta, a partir d'una sensació de fracàs personal i potser col.lectiu, ubica el seu laboratori íntim i creador. (Vicent Salvador. "Mapes per a una cambra", Diario de Valencia, 26.V.1982) Sobre La Festa Gaspar Jaén i Urban, ara, ha canviat la cambra de mapes pel plànol d'Elx i La Festa. Hexasíl.labs i alexandrins, com dèiem, convoquen les auques i els ventalls del poble i el món sol i de dol dels ravals, la Marededéu i la dona que vivia pel camí dels Molins. Realitat és encara escriure versos set dies --amb els dits xops de record i emoció, obrint sensualment les magranes i "els huit galls de taronja" que anuncien la Festa--, i entendre'ls "borratxos del gesmil / blanc que ara encara olore damunt la taula blanca de l'Hort de Motxo. (...) Vicent Andrés Estellés hi plana somrient. (Josep M. Sala-Valldaura. "Sobre la poesia realista avui, i també d'avui". Serra d'Or, núm. 285, juny de 1983: 49-52) Jo em compte entre els "fans" de Jaén i Urban, i no vacil.le, ni punt ni coma, a dir-ho, a proclamar-ho ací, com ja ho vaig fer en l'ocasió en la qual li fou lliurada la Flor Natural dels primers Jocs Florals, al Saló de Cent, a l'Ajuntament barceloní. (Vicent Andrés Estellés. "El llibre de la Festa d'Elx", Quadern de Cultura, El País, 30.VI.1985) Sobre Un palau d'hivern Joan Calduch i Gaspar Jaén han publicat conjuntament el llibre Un palau d'hivern. Més pròpiament, es tracta d'una col.lecció de relats del primer, arranjats i supervisats pel segon. (...) El llibre en qüestió constitueix un mosaic de vint-i-dos relats que, tot barrejant erudició i fantasia, urbanisme i literatura, ens recrea mites i fites històriques d'Alacant. Cada contalla va precedida a més d'una deliciosa il.lustració, per la qual cosa la presentació del conjunt resulta bella i elegant. (Vicenç Llorca. "Del projecte i la ciutat", Lletra de canvi, núm. 10, octubre de 1988) Sobre Fragments Fragments, de Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952), és un llibre que ens reconcilia amb l'equilibri i els reeiximents de la poesia: treballat i tens, discursiu però punyent. Fragments és, com tanta bona poesia, un llibre amorós; descriu el desenvolupament d'una "història vulgar" --classista, homosexual, pasoliniana--, una història de guany i pèrdua de l'amor contada fent un esforç perquè allò que ens diu la literatura, els poemes, sigui també vida: no un succedani de la vida, però sí literatura viva. (Francesc Parcerisas. "La veu del poeta", Quadern, El País, 19.III.1992) La història de desamor que desgrana el poeta té el valor afegit de tractar amb serenitat desacomplexada una relació homosexual. El procés de la història té tocs pasolinians i hi abunden les referències de biaix que poden recordar, al lector habitual de poesia, la presència de García Lorca, de Luis Cernuda o de Jaime Gil de Biedma, entre altres. En essència, es tracta del guany i la pèrdua d'una intensa relació amorosa amb un adolescent de dinou anys encarada sense vergonyes ni tabús: Fou divers l'amor nostre i és sabuda i antiga la maledicció que pesa sobre els homes que estimen els semblants sense cap document ni cap promesa eterna, ni fills per a la guerra ni, ai!, per a la vida; sense cap branca nova ni cap altre somriure que no siguen els seus, rares flors solitàries (...) (Isidor Cònsul. "La història d'un desamor", Avui, 11.IV.1992) Els tres temes --Amor, por i mort-- que hem destacat com a constant tant en l'obra d'un autor com en la de l'altre; en Estellés estan en funció d'una situació política i social molt determinada: la de la postguerra. En canvi, en Gaspar Jaén estan en funció del seu temor a la fugacitat de les coses, al pas del temps. Ja hem comentat que ell ho diu nombroses vegades al llarg de tota la seua obra, per exemple a Fragments (1991:23): No duren les carícies, les besades no tornen a uns amors que, sovint, es fan dejorn silenci no van més enllà d'uns mesos o una nit, que prestament s'allunyen del costat de la vida. En aquest punt, cal anotar que la mort en el poeta il.licità no és una mort física, és l'acabament i la fugacitat de les coses. Fa referència, en tot cas, a la impotència que sent l'autor front el pas del temps i tot el que això comporta. (Lliris Picó. "La influència de Vicent Andrés Estellés en l'obra de Gaspar Jaén i Urban". Literatura Catalana II. El Raspeig, 1996) Sobre Del temps present Del temps present és una meditació --bé amb la sensualitat dulcificada a la boca, bé amb la pena-- sobre el pas del temps. Davant de la bàrbara destrucció de les coses, el poeta llença l'artilleria de moments de plenitud: el prodigi de l'amor, les carícies que ha trobat en l'arxiu de mirades, de veus, en les icones d'una geografia reconstruïda. La seua escriptura és, de vegades, un mural, un fresc, una aquarel.la: sempre té una plàstica vigorosa. (Enric Balaguer. "La poesia de Gaspar Jaén i Urban", Información, 4.VI.1998) El llibre [Del temps present] va prenent força i volada, amb sòlides imatges del pas del temps (La tardor s'enfila per les escales com un vell criminal), que no perden de vista el fet que la tendresa s'instal.la justament en aquest pas del temps (Amb el tren de les onze i sis te'n vas, com sempre / em cridaràs dijous a les vuit de la tarda / i el diumenge proper tornarem a trobar-nos). I quan el pa del temps ens duu, llei de vida, la mort, el vers en troba, colpidor, la xifra (Quin color els ulls del dia en aquell moment d'agost / quan era arribada l'hora de la darrera partença?). (Pau Joan Hernàndez. "Les mirades del silenci", Avui, 22.X.1998) Sobre Pòntiques Pòntiques és un poema al.legòric d'una multiplicitat semàntica i unes possibilitats d'interpretació extraordinàries. Aquests trets acosten el poemari a la perdurabilitat i el llorer excepcional que es mereixen les grans obres. De més a més, Pòntiques és la baula última que arredoneix el camí trescat d'un home que sent la poesia com una necessitat o un vertigen, una manera de dir-se i contradir-se, d'expressar el neguit i el deler de viure a contracorrent en la pàtina d'un temps irrecuperable i en el context radicalment hostil del món contemporani. Pòntiques és un llibre més polític que els llibres anteriors. De tota manera, els temes els meus poemaris no els trie jo, sinó que em vénen imposats pel mateix procés vital, vicencial. Els meus poemes són el mirall on es reflecteixen les meues experiències. La meua poesia és autobiogràfica. No estic d'acord amb aquell vers de Fernando Pessoa que diu que "el poeta és un fingidor". Jo no treballe al marge de la meua experiència vital. No sóc un creador per ofici sinó per necessitat (Juli Capilla. "L'exili poètic de Gaspar Jaén", Levante, 3.XII.1999) Gaspar Jaén fa una interessant relectura dels poemes d'Ovidi en el seu darrer llibre. En aquestes noves Pòntiques del poeta il.licità, escrites en primera persona i adreçades a un Cèsar que potser és segona persona del plural, ens parla del trist destí d'Ovidi, el qual no és més que una al.legoria on Jaén, al mateix temps que ret un homenatge als clàssics --amb el to i el llenguatge emprats-- ens parla d'una Roma molt propera, la nostra particular Roma: una ciutat o un país que rebutja i exilia els seus artistes i poetes, aquells que més l'estimen; una Roma que escolta les llengües traïdores i viperines dels lacais que habiten la més pregona de les cavernes. (Manel Alonso. "Cant de l'exili", El Temps, 12.VI.2000) Vegeu Josep Ballester. "Glossa a l'obra i a l'autor de Pòntiques, Acte de lliurament del premi Josep M. Llompart, dels premis Cavall Verd. Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Benissalem, Can Gelabert, 20.IV.2001