| Comentaris sobre l'obra | Fragments d'entrevistes | Comentaris sobre l'obra "...la facilitat narrativa [...] facultat que a l'Espinàs no pot negar-li ningú, és essencialment una virtut a la qual sol anar aparellada la d'amenitat. L'autor la posseiex també en alt grau i per això suposo que són pocs els lectors que, una vegada iniciada alguna d'aquestes novel.les, no la segueixin fins al final. L'Espinàs presenta els seus personatges d'una manera plàstica, gràfica, i els compromet en tot de menudes aventures, còmiques o tràgiques, que van encadenant-se sense aparent esforç fins a un desenllaç en la majoria dels casos natural. És una creació de la vida en brut, que no estableix jerarquies de significació, que dóna tant de relleu al fet verament important com al detall que no afegeix res a la comprensió del personatge, a l'evocació de l'ambient o al sentit del conflicte en què s'ha embolicat". (Manuel de Pedrolo. "L'Espinàs a passos comptats", dins Cita de narradors. Barcelona: Selecta, 1958) En un cop d'ull de síntesi, es tracta d'una narrativa que comença en el neorealisme i s'instal.la en les coordenades del realisme històric o realisme social. Amb la particularitat, a més, que Josep M. Espinàs fou l'iniciador del moviment --i pràcticament l'únic predicador-- dins de la narrativa catalana. Com a novel.lista recollí l'herència general que arribava del cinema italià --el neorealisme a partir de Ladri de biciclette, sobretot-- i la més particular que deuria rebre per la influència d'un dels cercles literaris barcelonins d'aquells anys. Espinàs col.laborava a Destino i era membre del jurat del premi Nadal. Per força li havien d'arribar unes referències que eren dominants en les lletres veïnes i, més encara, en l'estratègia d'un premi que, títols canten, acomboià la línia feble que va del neorealisme al realisme històric. (Isidor Cònsul. "En la dinàmica del realisme històric". Avui, 9.XII.1990) La seva prosa d'arrels memorialístics ens emociona amb una senzillesa que és producte d'un intens i extens coneixement de la llengua que conrea. Aquesta capacitat, fins i tot plàstica, és una de les raons que fan dels llibres de l'Espinàs peces amables on sempre pots estar segur d'acostar-te sense la por d'haver d'abandonar la lectura. Poc o molt que t'interessin els temes tractats, finalment acabes deixant-te endur per l'aparent facilitat que traspua, per la manera de presentar-se sense força conflictes. (Xulio Ricardo Trigo. "Jubilacions d'un escriptor", El Temps, 2.III.1992) Després de tants anys de seguir-lo em sembla que podem definir Josep Maria Espinàs com un home lliure i inquiet. Un home lliure en el sentit que no ha vacil.lat mai a nedar contra corrent quan el que li ha vingut de gust de fer l'allunyava dels camins fressats. Exemples? Tots els que vulgueu. Quan, en els anys 50, l'expressió més elevada de la cultura era la poesia, ell es va posar a fer novel.les. Quan la seva carrera de novel.lista començava a ser reconeguda, ell la va deixar per embrancar-se en altres tipus de narratives. Quan, l'any 1980, s'albiraven unes vies polítiques presumiblement avantatjoses, ell no va dubtar ni un moment a col.laborar amb un moviment com Nacionalistes d'Esquerra que a priori (la realitat, després, es va encarregar de confirmar-ho) tenia tots els números per anar pel pedregar. I tot això no pas per tirada cap a la martirologia o per quedar-se amb el personal, sinó, senzillament, perquè era el que la llibertat li demanava. (Joan Josep Isern. "La senzillesa de les coses serioses", Avui, 7.III.1992) Les seves sempre són reflexions encertades sense deixar de ser personals, amb una insòlita capacitat per subratllar al lector comú el matís, el gest que li farà comprendre millor una situació, una reflexió. [...] L'Espinàs ha demostrat que el millor periodisme en català d'abans de la guerra --Sagarra, Pla, Xammar, Soldevila, etc-- podia tenir continuïtat. Ho ha fet, però, tal com en ell és habitual: sense intentar demostrar res, escrivint dia a dia, amb intel.ligència, passió i ofici. (Agustí Pons. "Espinàs, Josep Maria", Figures, paisatges. Avui, 25.XI.1992) Jo sempre he admirat Josep Maria Espinàs, l'home intel.ligent, enemic de l'enuig i dels prejudicis, finament observador, polit i penetrant, ple d'enginy. [...] Ell no es pot desil.lusionar mai perquè té unes qualitats insòlites: sap cantar --de fet hem de recordar que va ser un dels primers Setze Jutges--, sap mirar un paisatge, li agrada marxar per la muntanya i perdre's per camins que sembla que no arribin enlloc però que sempre hi arriben. Gaudeix de la felicitat de les paraules, del suc de les etimologies més adorables, de les secretes intencions dels refranys, dels ritmes misteriosos de les cançons. I té altres virtuts que li permeten l'eterna jovenesa. [...] Si penso en Josep Maria, recordo que va ser estudiant i alhora poeta, que fou autor de teatre, que va guanyar tots els premis de literatura possibles, que donà classes, que ha cantat cançons i ha estat empresari de músics, que va fer d'advocat, que sempre ha estat periodista, que ha estat un caminador extraordinari i que ara, sense renunciar a res, fa d'editor, que és una tasca gairebé tan apassionant com la de fer llibres. I, no obstant, resulta el contrari de l'home apressat. (Néstor Luján. "Josep Maria Espinàs", Avui Diumenge, suplement, 12.III.1993) "Espinàs des del primer moment, va posar les seves il.lusions més pures en el camp de la novel.la, on ha produït obres que, com La trampa o Combat de nit, han quedat de repertori. De fet, aquest conjunt, copiós i variat, gira al voltant de dos grans eixos, la realitat quotidiana més rutinària, que observa amb detall i que sap descriure amb la precisió d'un Vermeer, sovint amb puntes d'humor. O d'ironia. I, a la vegada, la capacitat de transformar en ficció les dades que n'extreu, més exactament, de combinar-les i reelaborar-les en termes més o menys arbitraris". (Joaquim Molas. Pròleg a Josep M. Espinàs, Un racó de paraigua. Barcelona: La Campana, 1997)