 |
|
|
|
 HISTÒRIES URBANES 'El llibre de Rafael Escobar no és una narració
per a joves i no fa, per tant, cap de les (innecessàries)
concessions habituals. Hi ha un fil que, malgrat la cronologia,
embasta tots els relats, que els agermana. Tots es mouen entre els
bastidors de la realitat, tots cinc escorcollen el rerafons de les
aparences per mostrar-nos com s'hi apleguen tot d'impostures. Les
dues històries d'equívocs lletraferits són
els punts àlgids del llibre. Tocades del punt necessari d'originalitat,
amb una construcció de personatges ferma i un desenvolupament
que combina la força i la capacitat de sorprendre el lector,
dibuixen un panorama en què les raons de l'èxit d'un
autor i l'entrellat dels premis literaris no respon a les claus
que podíem imaginar. En definitiva, cinc contes escrits amb
correcció que indaguen en el vast i sovint inexplorat territori
que s'estén més enllà de les aparences."
(Vicent Usó. "Més enllà
de les aparences". Sobre Històries urbanes.
Diari Avui. 18-03-04) L'ÚLTIM MUETZÍ
(Josep Iborra. "Història i ficció". Sobre L'últim muetzí. Revista El Temps, 30-5-1994) Pel llenguatge vigorós i el rigor en la construcció es tracta, en definitiva, d'una obra prou remarcable. (Josep M. Ripoll. "Tria personal". Sobre L'últim muetzí. Revista Serra d'Or, novembre 1994) L'últim muetzí és una novel.la que ens ofereix una visió poc habitual de la nostra història i que està escrita amb prou ofici per assegurar una estona de bona lectura sense sotracs. Per als amants de la toponímia la novel.la té el valor afegit de conservar els noms àrabs originals dels pobles i accidents geogràfics on es desenvolupa l'acció. Una mostra més --no l'única, però-- del rigor amb què Rafael Escobar ha afrontat l'aventura de novel.lar el final d'un món que, vistes les coses com van, més d'un lector no s'estarà d'enyorar una mica o de témer com una premonició. (Joan Josep Isern. "La història vista pels vençuts". Diari Avui. 1994) L'últim muetzí muestra como una de sus virtudes principales la creación del escenario. Tras exponer los antecedentes del problema morisco, la descripción pormenorizada de la persecución, de la resistencia, el saqueo y la deportación a Berbería, en condiciones extremas, resulta de una gran plasticidad. (Julià Guillamon. "Ceramistas y moriscos en Valencia". Diari La Vanguardia. 1994) ------------------------------------------------------ LES VEUS DE LA VALL
L'acció de la novel.la se situa en la comarca del Comtat, en pobles com ara Gorga, Famorca i Castell de Castells, unes terres on encara avui es pot resseguir el rastre morisc. La història comença amb la reproducció d'un fragment de les memòries d'Ibn Moussa, tintorer de la vila de Muro que en el moment de la seua fugida cap a l'Àfrica acompanyat per més de tres-centes persones de la seua raça, després del decret d'expulsió dels moriscs, és atacat per soldats cristians del senyor de Gorga. Les conseqüències d'aquells fets es viuran al cap d'uns anys en el que constitueix la part central i més extensa de la novel.la. Les veus de la vall és una novel.la que pot resultar interessant... per tractar el tema de la tolerància i la convivènciaentre cultures diferents. La vall de Seta esdevé així un lloc mític que arreplega alhora elements meravellosos i sentiments apassionats, sang, secrets d'alcova, odis ancestrals, lluites pel poder i amor a la terra. En el fons, per tant, més enllà de l'anècdota dels amants, Escobar relata alguns camins d'anada i tornada del poble cristià i el morisc; ens acosta a la vella dicotomia entre el ius sanguinis i el ius soli, i ens fa prendre consciència de la immensitat de l'odi que genera el vessament de sang: "...no hi ha lloc en aquesta terra per a dos pobles, dues creences i dues llengües. Ni en aquesta terra ni en cap altra. Un poble sempre acaba desapareixent al si de l'altre, si tots dos comparteixen la terra..." Un testimoni cru d'una neteja ètnica, que sense voler ens du a la memòria algunes de les escenes de la guerra de Bòsnia, però la seua construcció deixa les portes obertes perquè l'autor puga desenvolupar en els capítols que segueixen tota la trama posterior. I ho tanca d'una forma circular, amb la tornada a la vall d'un treballador emigrant algerià, possible descendent d'aquells moriscos expulsats uns quants segles abans. Són lloables els esforços d'Escobar per portar al paper la llengua del moment als diàlegs, apreciareu els canvis de dialecte entre mallorquins i valencians, mentre que la veu del narrador es manté dins de la normativa moderna. La d'Escobar es una recreació que ens recorda que la novel.la històrica també és la recreació més humana de la Història amb lletra capital. ------------------------------------------------------ ELS VIDRES ENTELATS Al contrari d'altres autors, Escobar amb dues
o tres pinzellades situa el lector en la segona dècada
del segle XXI en una Roma que viu més o menys pendent
de la mort d'un altre papa. Els vidres entelats no defraudarà
el lector, perquè llegir la darrera novel.la de Rafael
Escobar és com mirar per la finestra i de cop i volta
descobrir, com si fóra la primera vegada, la vida que
tenim al davant. "Quien conoce el entorno de Valencia,
adivina que Benialfar es Manises, tan justa y bella es la descripción
del pueblo que, a pesar de ser industrial, tiene huerta, río
y ramal de acequias y, sobre todo, la cúpula de una iglesia
con tejas de reflejo metálico que el sol enciende. El
camí de les bardisses brinda las memorias de un tiempo
pasado, una crónica llena de vida...Sin polemizar, con
un tono de humor que supera a la nostalgia, el libro deja constancia
fiel de un tiempo que se escapó en la pequeña
ciudad...Como una película neorrealista se leen las hojas
de este Camí". "Sense ni un bri de nostàlgia, però sí des de la memòria pròpia i la dels altres, Escobar ha tornat la Història arrere. Ha reconstruït el passat...Així ho han deixat escrit també Manolo Vicent en Tranvía a la Malvarrosa, Ferran Torrent en Gràcies per la propina i Albert Hernàndez en la seua impagable Temps de fang. Tots quatre han escrit del mateix temps; un des de València, a través dels ulls d'un jove estudiant de Dret, els altres tres des de pobles de les rodalies, Benicolet, Belgina i Benialfar, tots quatre amb la imatge del tramvia com a mitjà de comunicació, com a imatge col·lectiva de transició. Tots quatre s'han negat a fer de jutge, però tots a l'ensems han passat comptes als seus fantasmes...El camí de les bardisses és un llibre exquisit, escrit des de l'amabilitat més pregona i la comprensió més ampla. Rafael Escobar ha construït una prosa elegant i bellíssima, amb un lèxic farcit d'expressions recuperades, vives encara però en desús lent i progressiu, i, sobretot, de les delicioses descripcions amb que retrata els personatges d'aquell temps...Una prosa excel·lent, entenedora i comunicativa, que recrea una societat des de la memòria. Un exercici de lectura sense prejudicis, amb respecte, totalment lliure. Un llibre excel·lent." "El poble és descrit amorosament, amb tots els petits fets i les persones que s'han quedat a la memòria de l'autor (el capellà, el metge, els municipals, el lladre que van veure passar emmanillat...) Aquest fresc, saludablement prosaic, sense un excés d'idealització, es trenca en l'última part del llibre (Quan tot comença a canviar): l'estampa rural va deixant pas a una realitat suburbana, que arrasa, en poc més de deu anys, la manera anterior de viure, la llengua i el paisatge". En la seua reconstrucció del passat aposta per la recreació d'atmosferes, coloracions i olors que viuen en la memòria de l'autor, el qual demostra una capacitat extraordinària per descriure, com ara, fins al més mínim detall, el funcionament dels tramvies o la dinàmica de les fàbriques de ceràmica." (Francesc Calafat. "El País Valencià en blanc i en negre". Sobre El camí de les bardisses. Diari El País. 30 d'octubre de 2003. ------------------------------------------------------ Entrevistes |
||
|
