Rafael Escobar va nàixer a Burjassot (l'Horta Nord) l'any 1942, tot i que viu habitualment a Manises d'on és tota la seua família. La infància i els seus primers anys d'adolescència van estar marcats pels llibres de text, pels tebeos, pel jocs de carrer, pels programes dobles de cinema ...i per Juli Verne. El seu ambient familiar --son pare era mestre-- propiciava també l'afició a la lectura i a la música. La passió per l'esport completava el tríptic. Aproximadament als 18 anys llig Los cipreses creen en Dios, de J.M.Gironella, cosa que aguditza el seu gust per la lectura alhora que comença a conformar, en un temps monocolor, una personalitat força eclèctica i un cert distanciament, molt proper a l'escepticisme, respecte de la política pura. El títol de Dret i el capficament en el món de les oposicions no fan minvar la seua afició per la lectura, que creix amb el temps però sense que això comporte, durant molts anys, el pas següent: "agafar la ploma". També haurà d'esperar la seua presa de consciència i subsegüent posicionament respecte de la llengua i la cultura del País. Serà la seua estada a Alacant (1972-1980) la que el marcarà notòriament i portarà la maduració d'estes tendències que durant molts anys s'havien mantingut en estat embrionari. A la capital del sud, Escobar viurà la transició i tindrà ocasió de constatar l'avançat estat d'una substitució lingüística que a les comarques centrals no era encara tan evident. Són els anys de les seues col.laboracions a la premsa d'Alacant, dels seus primers articles en valencià, dels treballs per al programa "La nostra terra", que Pere Miquel Campos feia cada dissabte a Ràdio Popular. Rafael Escobar serà fundador, junt amb Ximo G. Caturla, Joan Ponsoda i Ricard Sancho, del "Col.lectiu Benacantil", amb espai fix al diari Información, com serà també l'impulsor del programa de ràdio "Al vent", a Radiocadena d'Alacant. No obstant, el seu treball literari encara es farà esperar. De fet, Escobar és un escriptor de vocació tardana, potser adormida sota la seua professionalització com a tècnic de l'Administració Pública, una vocació que no es manifestarà fins anys després, ja a València. En realitat no escriu el seu primer text literari fins als 46 anys, un relat curt anomenat Pulcritud que obtindrà el premi Joan Fuster de l'Ajuntament d'Almenara. Allò passava en 1990 i des d'aleshores Escobar ja no ha deixat descansar la ploma. El mateix any publica la novel.la curta L'estel capgirat, premi Vila de Crevillent, i un any després guanya el prestigiós premi L'Encobert, dels Ciutat de Xàtiva, amb una altra novel.la curta, La dona menuda, sort que repetirà en 1992 amb el premi Casa del Dau, de Xirivella, amb Les hores de Vulcà, editada per Camacuc. I ja sense descans, el 1993, és el primer escriptor valencià a guanyar un premi Andròmina que ja ha abandonat el proteccionisme i s'ha obert als autors de tot el domini lingüístic. Obtindrà el guardó amb L'últim muetzí, la seua primera obra d'extensió normal, una novel.la històrica ubicada temporalment en el temps de l'expulsió dels moriscos. En 1998 traurà Les veus de la vall, un altre llibre de similar temàtica, amb l'acció situada també al segle XVII, a les serres del Comptat, on l'autor tracta el problema del mestissatge i de la convivència de cultures. En la seua tercera, Els vidres entelats, hi ha un canvi total de registre. Escobar abandona la temàtica històrica i l'insiderisme, situa l'acció a la Roma de la segona dècada del segle XXI i conta la història d'un perdedor nat, Rocco Maldini, amb el teló de fons de la mort imminent del papa Pau VII, penúltim de la Història segons la profecia de sant Malaquies. Entre novel.la i novel.la Escobar no ha deixat d'escriure contes i relats, fantàstics i/o realistes, que obtenen guardons significats. En 1994, i entre un total de 154 treballs presentats, copa el primer i el segon premi Felip Ramis, de la Vila Joiosa, amb Perversa oronella tardana i Vent de bruixes respectivament. Premi que repetirà tres anys després amb el relat In multis tribulationibus. Ha estat guardonat igualment amb L'Alambor, de Benicarló; el Literatura Breu, de Mislata; el Manuel de Pedrolo, de Gurb; el Concurs de Narrativa Curta, de la Vall d'Uixó; el 25 d'abril, de Benissa; el Ciutat de Novelda, el Ciutat de Peníscola i molts altres. Les seues últimes publicacions són El camí de les bardisses, una recreació dels anys 50 i primers 60 en un poble de l'Horta de València, i Històries urbanes, un recull de contes amb el denominador comú del seu àmbit urbà i el seu clima de quotidianitat. En l'actualitat compagina el seu treball a la Generalitat Valenciana amb els seus dos grans hobbys: l'afició al cinema i la pràctica de l'esport (tennis). Entre un i altres desenrotlla el seu treball literari. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.