| Comentaris sobre l'obra literària | Retalls premsa | Entrevistes | Comentaris sobre l'obra literària Maghica és el títol de la nova novel.la de Josep Lluís Seguí, presentada dins de la col.lecció Autors d'Ara, una nova iniciativa de l'editorial Marfil que, amb tota seguretat, ens farà gaudir dels escriptors més significatius de la narrativa valenciana contemporània. Una proposta que felicitem. Amb aquesta novel.la, Seguí és fidel a ell mateix, des de la trama detectivesca a l'erotisme; l'eixida i la recerca d'alguna cosa sense massa importància per a, finalment, acabar amb un viatge interior sense arribada. Absurd o buit existencial, tot al servei de les sensacions. Seguí, com cap altre escriptor valencià, sap aprofitar els recursos de la novel.la de gènere per a construir trames d'amors i desamors, de solituds, de reflexions. Històries malenconioses, de cercadors cercats per ells mateixos, d'absències; però, en definitiva, periples carregats d'esperança. En aquesta novel.la és Susanna, una fotògrafa amb moto, qui fuig de la ciutat de València per a fer un reportatge de la festa del'Arbre de Sant Joan a Altea. Nit màgica a la Mediterrània. La mar, la llum com a nova percepció, la purificació. Un ritu masculí, fàl.lic, vist pels ulls d'una dona amb tota la seducció de l'instant. La comanda adient per deixar darrere amants poc condescendents i cercar un canvi de direcció. De sobte, la màgia del solstici es reforça amb la inquietud d'una botiga esotèrica, MAGHICA, amb la misteriosa propietària i una inquietant història d'amor. Ingrid, una dona nòrdica entrada en anys, ens porta noticies d'una enigmàtica mort, amb un jove i un atac de gelosia; una atracció per a reflectir les dues cares d'una mateixa moneda. Toni, el recepcionista i propietari d'un hotel i les seues converses; Morgan, el policia local... Personatges secundaris inoblidables, diàlegs amb ingeni, bones repliques. I belles descripcions. En aquesta novel.la, més que en cap altra del Seguí, les descripcions del paisatge són més que necessàries, aconseguint transmetre la llum més enllà de les paraules. I el que és més important, construint la descripció d'una festa allunyada del folklore, contemporània, però sense perdre cap valor antropològic. Amb Maghica, Seguí demostra una vegada més que és un gran creador de personatges, sobretot femenins, a més d'un perfecte estilista i un esplèndid dialoguista que sap utilitzar el llenguatge directe sense cap artifici; alhora col.loquial i literari, sense el fastigós síndrome de Pompeu Fabra que pateixen alguns escriptors. La novel.la es llegeix sense adonar-te que passes les planes... Maghica és una llibre relaxat, ben escrit; un meravellós retrat femení de fi de segle farcit de reflexions. Una aventura interior en la línia de les millors històries de Josep Lluís Seguí. Una lectura més que recomanada. (Manolo Gil. "Susanna, Altea i altres solituds". Qué & Dónde, n.137, desembre del 1999) Amb Les tribulacions de Rosa Vermell, Josep Lluís Seguí ens oferí, l'any 1997, un nou lliurament novel.lesc del personatge que, sens dubte, ha reflectit millor, en els últims anys, els interessos i les preocupacions personals de l'autor. Per això, Rosa Vermell, la protagonista d'aquesta trilogia, s'ha anat transformant, a poc a poc, i ha esdevingut tot un símbol, sense deixar de ser la detectiva inicial de la primera obra que, en certa manera, parodiava el gènere de la narrativa policíaca o negra. De fet, com es va dir ja en relació a les dues novel.les anteriors -Rosa Vermell, detectiva privada i Rosa Vermell i l'amant que arribà de l'Estç-, el tema central d'aquestes obres no era la resolució d'uns casos sense cap importància, sinó el drama d'unes relacions personals difícils i conflictives, però no per això menys desitjades. La incomunicació era -i és- l'eix al voltant del qual es mouen els personatges. En aquest sentit, Rosa Vermell actuava, tant en les novel.les anteriors, com en Les tribulacions de Rosa Vermell, més com una psicòloga i assessora sentimental que no com una detectiva. Sense pretendre-ho, la protagonista es converteix, una vegada més en aquesta última narració, en un mur de lamentacions que ha de resoldre els problemes dels altres sense poder solucionar els seus. Per això, la visita d'un nou client, que afirma haver estat amb una dona que va conèixer mitjançant un contacte de premsa, i que apareix morta a les poques hores d'haver estat amb ell, desencadena novament tots els conclictes personals de la protagonista: la quotidianitat d'una vida sense excessives il.lusions i amb una visió escèptica i desenganyada de les coses i de les persones que l'envolten. El client vol que Rosa Vermell investigue el cas per evitar que es faça pública qualsevol relació entre ell i la difunta que puga comprometre la seua reputació. Aquest afer serveix perquè, per mitjà de la protagonista, ens introduïm en el món de les persones que han de recórrer a l'ús de la premsa per tal de llençar el seu missatge desesperançat en la secció de contactes. La incomunicació esdevé, una altra vegada, el tema principal i Rosa Vermell n'és el símbol en un món on, sarcàsticament, la soledat s'apodera de la societat de les telecomunicacions. Per sort, encara hi ha motius per a l'esperança. De fet, l'amistat de la protagonista amb el detectiu Serneguet i la taxista Cora és un senyal evident que ens confirma que la soledat pot ser vençuda i que l'amor és possible més enllà de les trucades telefòniques. Tot un manifest simbòlic assumit, segurament, per l'autor mateix. Josep Lluís Seguí ha mantingut una regularitat en la publicació dels seus llibres que li ha permès crear una obra literària personal i coherent. Una obra que, d'altra banda, ha evolucionat amb el pas del temps i que, vista amb una certa perspectiva, ens resulta paradigmàtica d'una època. Amb Josep Lluís Seguí, i sobretot amb la seua narrativa, podem veure reflectides moltes de les característiques que defineixen la història literària de les tres últimes dècades. A més de les obres protagonitzades per Rosa Vermell, ha publicat, darrerament, Una eixida, Sam (1998), El laberint de l'home llop (1998) i Maghica (1999). (Josep Antoni Fluixà."Rosa Vermell: de la paròdia al símbol" L'Illa Revista de Lletres. Hivern del 1999) Amb El Laberint de l'home llop, l'escriptor valencià Josep Lluís Seguí manté la seua trajectòria dins de la novel.la d'intriga que pren com a protagonistes detectius aficionats inclinats a resoldre qüestions d'interessar un públic juvenil i adult alhora. (El Pais-Comunidad Valenciana. Quadern, desembre de 1998). Amb Una eixida, Sam, Josep Lluís Seguí demostra una vegada més que domina com ningú l'estructura de la novel.la de detectius i que, a més a més, és un gran fabricant de personatges, especialment d'aquells que posen els nassos en les vides alienes. Sam Peres n'és un d'ells: un detectiu privat entranyable, solitari, fetitxista, amb úlcera d'estómac i bevedor de bourbon. L'origen del personatge es troba a Una gran dormida, de l'any 1981. Amb Les tribulacions de Rosa Vermell, J.L.Seguí ha depurat al màxim el seu estil. Només apareix allò que és estrictament necessari. Absència d'adjectius, de retòriques, mínimes descripcions, breus encontres, pocs personatges i un vocabulari rabiosament contemporani. No hi ha colps d'efecte de cap classe: ni eròtics, ni sanguinaris, ni de tenebres. Ha aconseguit un estil conceptual on l'el.lipsi imposa la seua llei per deixar al lector el seu espai propi i reflexiu. (Manolo Gil. Qué & Dónde, València, abril-maig, 1998) Con El laberint de l'home llop, Josep Lluís Seguí ha aprovechado la estructura de la novela de género para escribir una crónica de la soledad. Paisajes urbanos reconocibles en continua modificación, ruinas y modernidad. Supervivencia humana sobre las ruinas, al vida como acumulación de cicatrices. Con un lenguaje ágil, descripciones concisas y unos diálogos muy conseguidos, J.L.Seguí vuelve a demostrarnos una vez más que sabe contar històrias y que no hay géneros, ni mayores ni menores. Sólo hay una novela. El laberint de l'home llop es una novela, una buena novela por encima de todo. (A. Gordon Pym, Qué&Dónde, desembre de 1998.) L'escriptor i periodista Josep Lluís Seguí ha aconseguit crear amb les seues obres un món personal farcit de referències intel.lectuals, artístiques, literàries i cinematogràfiques. Les tribulacions de Rosa Vermell és la tercera novel.la que protagonitza la detectiva privada, la qual compta amb un públic nombrós i fidel. J.L. Seguí ha mantingut una regularitat en la publicació dels seus llibres gens freqüent entre els nostres escriptors. Escriu frases com "no sabríem què fer l'endemà de passar una nit al mateix llit". Tot just. L'autor coneix els clàssics de la novel.la i el cinema negres i es fa de notar, però no tracta de copiar. Com a columnista de premsa és vidriòlic. És preferible com amic. J.L Seguí és un cas únic i irrepetible. Una espècie en extinció. (R. Ventura Melià, Levant-EMV, abril de 1998) Josep Lluís Seguí és un dels escriptors més significatius de l'actual panorama valencià tant per la seua constant dedicació a l'escriptura, com per la varietat de la seua producció. All llarg dels anys ha creat una obra literària personal i coherent que ha evolucionat amb el pas del temps i que, vista amb una certa perspectiva, pot resultar-nos paradigmàtica d'una època clau de la nostra literatura. Amb aquest autor podem veure reflectides moltes de les característiques que defineixen la història dels darrers vint anys: les dècades del setanta, del vuitanta. (Josep A. Fluixà. Introducció a la novel.la Rosa Vermell i l'amant que arribà de l'Est, Edicions Bromera, 1993). Josep Lluís Seguí és un dels nostres novel.listes d'obra més constant i diversificada. Un dels introductors de la gimnàstica revolucionària del model novel.lístic, i iniciador entre nosaltres dels gèneres de la novel.la eròtica i de la novel.la negra. (Vicent Simbor / Ferran Carbó, a Literatura actual al País Valencià, 1973-1992, Biblioteca Sanchis Guarner, 1993). De tots els narradors valencians de la generació dels 70, Josep Lluís Seguí és l'autor amb una obra narrativa més considerable, tant pel que fa a la novel.la com a la narració curta, amb una dedicació constants, a més a més, a d'altres formes literàries que van del teatre a la poesia, passant per l'assaig i les col.laboracions en revistes i diaris. (Jaume Pérez Montaner. Introducció a la novel.la Rosa Vermell, detectiva privada, Edicions Bromera, 1989.) The critic, essayist, poet, prizewinning dramatist, short-story teller, and novelist Josep Lluís Seguí is more versatile than prolific, having ventured even into mystery novel or detective fiction. His concerns generally appear less experimental than philosophical, although the insistently metaliterary nature of Comèdia links it with conteporary neovanguardist experimentation in the novel elsewhere in Spain. It is the confluence of these two currents, plus the blending of generes, which renders Comèdia especially interesting for the critic. (Janet Pérez. World Literature Today, University of Oklahoma, USA, 1986) Josep Lluís Seguí és, entre els nostres escriptors, el més cosmopolita. (Josep Iborra, L'Espill, tardor del 1979). Entrevistes premsa. Fragments "La novel.la negra és el gènere que més m'interessa com a escriptor perquè em serveix per a narrar històries amb una trama atractiva i, sobretot, per a retratar els espais reals on es desenrotlla l'acció i les passions dels personatges, així com la vida quotidiana dels detectius protagonistes". (El País-Comunidad Valenciana, Quadern, pàg. 11. 23.IV.1998) "La Rosa Vermell té dues novel.les anteriors i aquesta tercera (Les tribulacions de Rosa Vermell) explica l'evolució del personatge com a persona i en la seua relació amb el context social i el món que l'envolten. És un personatge que m'agrada molt. Li tinc molta estima. Em serveix per contar la vida quotidiana a la ciutat i, en particular, la vida d'una dona; una dona que fa de detectiva i es troba afectada d'alguna manera per les coses que li passen. És escrita en tercera persona i des de la visió d'un home, però d'un home que s'identifica molt amb ella, amb les característiques femenines del personatge. Sam Peres em dóna la possibilitat d'escriure les mateix coses des del punt de vista d'un home: més dur, més major, més escalfat. Sóc un creador de personatges, tant de principals com de secundaris. M'agrada seguir un personatge, de recollir-ne d'altres de novel.les anteriors. En gran part Rosa Vermell se m'assembla. I Sam Peres també sóc jo. Els personatges són més importants que la trama criminal. (El Temps, 21.IX.1998). "Rosa Vermell és una dona que anà perfilant-se com un compendi d'algunes dones que havia conegut, però amb la seua evolució m'he adonat que les seues angoixes, preocupacions i patiments són a la banda femenina de l'ànima de l'escriptor. La trama criminal és una excusa per contar històries sobre les relacions humanes. Rosa Vermell actua més com a psicòloga i assessora sentimental que no de detectiva tradicional. Les tribulacions... és una comèdia sentimental on el tema central és el drama d'unes relacions personals sempre difícils i conflictives, l'amistat... Establisc una distància irònica amb al gènere model americà". (Levante-EMV, 3.4.1998). "Un element fonamental en la meua formació cultural són les obres de Freud. Vaig trobar en Freud un discurs que entenia com a meu. Igual que Marx, és fonamental en la formació del meu subjecte. Rosa Vermell està feta de moltes de les dones que he conegut i, en conseqüència, de les dones que m'han format. València. Roig & Negre, tot tractant el tema de la delinqüència, és un reflex de la passió mortal de la ciutat: morir, matar. En molts casos per amor. No m'interessa massa viatjar, m'agrada més que res el desplaçament. I els hotels; una copa al bar, xerrar amb els cambrers; els restaurants de cada ciutat estrangera, els carrers i la seua gent. I la ciutat simbòlica, per a mi, hauria de ser una simbiosi de València, París, Barcelona, New York i algunes parts de La Havana". (La Vila Joiosa, febrer del 1991). "Les meues novel.les són realistes quant al plantejament. Segons el moment de la meua vida, el gust, el desig, la situació he utilitzat una forma genèrica o una altra. He escrit novel.la eròtica, negra o autobiogràfica, però sóc un autor contemporani que parla de la vida de cada dia, incloent-hi Espai d'un ritual, la meua primera novel.la, que es qualificà d'experimental". (El Periòdic, febrer del 1998). "He sigut sempre un escriptor total. Tinc una cultura literària, cinematogràfica, teatral i plàstica privilegiades. He tocat tots els gèneres literaris (poesia, novel.la, contes, teatre, guions...). He abastat moltes temàtiques i de molt diverses formes. Tot el treball artístic és un treball de la forma. El més important és 'el com' i no 'el què'. En les meues novel.les està molt acurat el procediment estilístic. Allò fonamental és resoldre bé la part formal." (Levante, pàg. 85, 26.VI.1988). "La meua vida ha estat condicionada per la relació amb les dones. En certa ocasió vaig dir que vivia materialment i espiritual de les dones. I sí, s'ha de tenir un cert coneixement de l'ànima femenina, si això és possible" (Levante-EMV, maig del 1994). "Escric a partir de l'experiència, del coneixement i de l'observació. Em dirigisc al lector que busca el plaer de llegir una història i que busca que li siga narrada la seua mateixa realitat" (CEVEAD, juny, 1992). "Escriure és una forma de venjança contra el món, contra el altres. És alguna cosa així com 'ara va i ho dic'. Et sents malament dins la societat i en escriure manifestes el teu malestar i dius allò que de fet a la societat no li agrada escoltar" (Túria, 1982).