QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Alguns dels elements biogràfics serveixen per explicar l'activitat escriptora de Martí Domínguez i les seves línies mestres. D'entrada, cal fer esment de l'ambient familiar en què va créixer i formar-se. Ja hem vist que es tracta d'una família acomodada de tarannà valencianista i culte, en contacte permanent amb la intel.lectualitat valenciana i amb els corrents culturals del seu temps. Això li va permetre, d'una banda, adquirir una formació cultural sòlida, en què, ja des del començament, art i ciència conviuen en l'harmonia que proporciona la curiositat; d'una altra, la seva formació al Col.legi Francès de València el va ajudar a posar-se en contacte amb els elements temàtics que més tard apareixeran a les seves novel.les. De totes maneres, l'element distintiu de l'obra literària de Martí Domínguez ve donat per la seva formació personal com a biòleg i, més específicament, com a botànic i entomòleg. Ja d'estudiant, amb vint anys encara no, comença les seves col.laboracions a la revista El Temps, centrades inicialment en l'ornitologia. Amb el temps, aquesta col.laboració setmanal, titulada "Històries naturals", actua com a escola pràctica d'escriptura i va definint l'estil i la temàtica de la seva producció. A més, forneix un dels vessants de la seva creació: l'assaig. Es tracta de textos breus de tema científic però d'enfocament marcadament humanístic, en què es barregen la curiositat per la naturalesa amb referents extrets de la millor tradició il.lustrada europea o de la cultura literària catalana. Així, a cavall entre ciència, assaig i periodisme, l'autor produeix uns textos de lectura amena i fàcil, en què curiositat i erudició proporcionen al lector la possibilitat d'ampliar coneixements tot entretenint-se. A més d'aquesta ocupació que li ha anat proporcionant ofici i estil propi, la seva feina d'estudiós de la biologia li ha permès realitzar, com ja hem vist, una sèrie de viatges a l'estranger. Ha estat en aquestes estades quan s'ha decidit a escriure novel.la com a activitat complementària de la seva feina. En les seves produccions podria dir-se que fa un tractament de ficció a la mateixa temàtica que trobem en el seu assaig. Això sí, quan escriu novel.la, els temes que hi apareixen (que al capdavall giren a l'entorn de la idea bàsica de retorn a un Humanisme de base pluridisciplinària que integri coneixements científics i culturals) són tractats de manera aprofundida i matisada, amb els recursos expressius que permet el gènere novel.lístic. Per això se centra en personatges que personifiquen aquesta temàtica: el comte de Buffon -que serveix per a presentar els intel.lectuals il.lustrats i enciclopedistes del XVIII francès- o l'escriptor alemany Goethe -a cavall entre classicisme i romanticisme-; tots dos, exemples d'intel.lectual d'abans de l'especialització que havien d'introduir els canvis científics i culturals del segle XIX; tots dos, igualment seduïts pel coneixement de la Naturalesa i de la Humanitat. En realitat, la novel.la ve a ser un mecanisme artístic que Domínguez empra per atreure el lector cap al debat d'unes idees determinades: l'Humanisme propi de la Il.lustració. Per aquesta raó rebutja l'etiqueta de fer novel.la històrica, ja que el seu interès no consisteix a recrear una determinada època, sinó a fer a conèixer les idees pròpies d'un temps o d'un personatge determinat amb la intenció moral -didàctica fins i tot- que el lector pugui formar-se uns valors humanístics. Tant en l'assaig com en la novel.la, l'escriptura sol articular-se a partir de motius que poden arribar a ser anecdòtics (una determinada espècie d'ocell, l'origen d'una paraula, les propietats d'una espècie vegetal...) i va enriquint-se a partir de l'establiment de relacions més o menys conegudes amb referents culturals o literaris. Apuntem-hi encara la predilecció pel tractament ajustat i desmitificador, crític, dels personatges, sobretot quan es tracta de personalitats culturals consagrades, a les quals intenta buscar sempre un contrapunt que les faci més humanes. Per això, les seves influències literàries principals passen per Stendhal, Proust, Sterne, Voltaire, Mann i Borges. Amb aquest darrer autor reconeix compartir el gust per la comparació de comportaments humans amb conductes animals, anècdotes d'Història Natural, i l'ús de la frase curta i ordenada lògicament. Aquesta estructura bàsica del discurs la retroba en Josep Pla, un dels seus referents literaris més matiners, de qui també va adoptar inicialment el gust per l'adjectivació. En aquest sentit cal recordar que l'avi de Domínguez parlava sovint de Pla, a qui va conèixer personalment i el qual, al seu torn, li va dedicar unes ratlles en els seus escrits. La lectura dels assagis de Joan Fuster, juntament amb el paper de mestratge cultural d'Eugeni d'Ors, conformen, amb Josep Pla, les fonts literàries bàsiques, assagístiques sobretot, que complementen Víctor Català i Josep Maria de Sagarra en el vessant pròpiament novel.lesc. Completen aquest bagatge la prolixitat explicativa de Joan Coromines, font inesgotable d'anècdotes i curiositats, i el diccionari Alcover-Moll, la qual cosa dóna a entendre, de més a més, l'interès lingüístic de l'obra de Martí Domínguez. Si, com veiem, les obres catalanes de referència lexicogràfica constitueixen un bon viver de motius assagístics, que ve a sumar-se als que li proporcionen els seus coneixements de biologia, per a escriure les novel.les el nostre escriptor ha recorregut, a més a més, a una documentació privilegiada, ja que ha comptat amb la informació disponible en biblioteques de les millors del món, mercès a les seves estades a l'estranger i al seu coneixement de llengües.