QUI ÉS? En Jaume Cela i Ollé va néixer al barri barcelonès de Sarrià la matinada del 14 d'agost de 1949. De ben petit li agradava molt llegir llibres i anar al cinema. Davant de casa seva hi tenia un cinema de barri, el cine Bretón, al qual anava dues o tres tardes a la setmana. Així va néixer la seva afecció pel setè art, especialment pels melodrames i les pel.lícules de suspens. Mai no es perdia les pel.lícules d'en Humphrey Bogart, d'en James Cagney o de l'Edward G. Robinson. També es va afeccionar a llegir novel.les i tot tipus de tebeos, encara que el que més li agradava era jugar al carrer. Un dels jocs més estimats era la recreació de les pel.lícules que el grup havia vist i la seva representació amb variacions sobre l'argument inicial. Va treballar en una casa d'assegurances i, al divuit anys, va decidir "penjar els hàbits d'oficinista" i iniciar-se en el món de l'ensenyament. Va treballar cinc anys al Camp de la Bota, a les escoles Castell de les Quatre torres i Manuel de Falla, alhora que iniciava els seus estudis de batxillerat. Uns anys més tard, va començar a estudiar magisteri. Formà part de la segona promoció de mestres de l'Escola de Formació del Professorat de la Universitat Autònoma de Barcelona i va tenir de professors gent com Lluís López del Castillo, Àngels Prat, Artur Noguerol, Carme López, Aurora Leal, Miquel Desclot i Dolors Oller, entre d'altres, que van marcar la seva formació. D'aquella època, l'autor recorda l'inici de la seva relació amb Miquel Desclot: "Vaig conèixer en Miquel Desclot fa molts anys, en una de les primeres Escoles d'Estiu. Ens va fer treballar un conte de Sebastià Joan Arbó, que pertanyia a les seves Narracions del Delta. En Miquel vessava cultura per tots els porus de la pell. El meu company de taula era l'escriptor Jaume Cabré, que ja havia iniciat la seva carrera literària i que havia estat mestre meu de literatura quan estudiava sisè de batxillerat nocturn. En Miquel era insultantment jove i s'endevinava ja el magnífic poeta, i ara prosista, que és. Després, en Miquel va donar-me classes de literatura quan estudiava magisteri. Ell em va ajudar a descobrir poetes que m'han acompanyat sempre: Vinyoli, Vicent Andrés, Manent, Martí i Pol, Salvat, Carner, Foix, Riba i una bona colla més." (Cela, J.; Palou, J. Amb veu de mestre, p.115) La següent destinació va ésser l'escola Babar de Badalona, una petita escola privada on va trobar un ambient acollidor i amable. Acabada la carrera de Magisteri, va demanar de tornar a la Mina, on va romandre quatre cursos. Després va treballar a l'escola Torrent d'en Melis, al barri del Guinardó de Barcelona. Posteriorment, va deixar la docència directa durant un temps per entrar a formar part de l'equip de Rosa Sensat. El més remarcable d'aquest període per a ell va ésser el fet de viure intensament l'inici de la constitució de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica. Dels primers anys de mestre, l'autor rememora la ingenuïtat eufòrica de l'ofici acabat d'estrenar i l'idealisme d'aquella època: "Quan vaig començar a fer de mestre, estava convençut que des de l'escola es podia canviar el món. Mounier era una de les meves lectures predilectes. Canvia el nen i la nena que tens al davant i canviaràs el món. I en aquest canvi tu també et transformaràs. Després vaig descobrir que des de l'escola poca cosa podem fer, però aquest desengany no ha significat mai que no doni importància al paper que tinc en la vida dels meus i de les meves alumnes, com important és també el paper que ells tenen en la meva." (Cela, J. Amb lletra petita, Ed. 62, 1996, p.51) Si el cinema i els jocs de carrer van marcar de ben petit la seva estima per la fabulació, la seva família va ser l'estímul per a iniciar-se com a escriptor. Al llarg de la seva producció novel.lística, sovintegen les dedicatòries a la seva dona (la Nuneta) i als seus fills (la Joana, l'Oriol i la Núria). Quan aquests eren petits, van ser els primers destinataris de les seves narracions. Un any, per Nadal, va preparar un conte per a una festa familiar i en Werner Thöni el va il.lustrar. Posteriorment, el va presentar a les Publicacions de l'Abadia de Montserrat i l'hi van publicar el 1988 amb el títol d'Els nassos del rei. Després va escriure Una troballa sorprenent i, a partir d'aquí, les novel.les van anar sorgint amb una regularitat sorprenent. Actualment treballa a l'escola pública de Bellaterra, l'Escoleta, on compagina, des del setembre de 1991, la tasca de direcció del centre amb les classes. Li agrada el contacte amb els nois i les noies, i és evident que s'ho passa d'allò més bé llegint i discutint històries amb ells. Li agrada la seva feina, fet que es fa palès en la seva manera d'actuar i de reflexionar sobre la seva pràctica diària. A més a més, participa molt activament en la Junta Rectora de l'Associació de Mestres Rosa Sensat i en la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. Col.labora en diferents revistes i diaris sobre temes educatius. També forma part del consell de lectura de Cavall Fort. El record feliç de la infantesa ha influït positivament en la seva manera de concebre la vida i el model educatiu que defensa. Per exemple, considera fonamental la necessitat de les persones i, per descomptat, dels nens i de les nenes, a tenir el seu propi temps lliure. Com ell mateix reconeix, la societat tendeix a programar el que cal fer en tot moment: "A vegades ho visc com a pare: sembla que m'espanti veure els fills inactius, i tendeixo a omplir-los el temps. Doncs, no: quan jo era petit em passava la vida al carrer, i els meus pares no incidien en res del que feia: jugava i anava a l'escola, i a casa hi anava a menjar i a dormir. hi ha com una mena de terror a no aprofitar el temps: als tres anys ja han d'haver començat anglès, i han d'aprendre a nedar de seguida... Per què? A l'escola participem d'aquesta obsessió." (Escola Catalana, núm 346, 1998) Conseqüentment, ell intenta que el seu treball com a mestre i escriptor li permeti exercir de pare i, alhora, mantenir les seves afeccions per la lectura i el cinema. A més a més, li agrada molt passejar pels carrers de Barcelona, perdre's pels seus racons més insòlits o bé senzillament observar la gent que passa. És d'aquells que troben a faltar el brogit i, fins i tot, la contaminació dels carrers de la seva ciutat. Al llarg de la seva trajectòria professional, la seva obra ha estat guardonada amb diversos premis: el Ciutat d'Olot (1991) per Un cas com un piano; el de Rosa Sensat de Pedagogia (1992) per Amb veu de mestre, conjuntament amb Juli Palou; el premi Marià Vayreda (1995) per Xerraires impenitents; el premi de novel.la El Vaixell de Vapor (1997) per Hola, Pep! i el Folch i Torres (1997) per Quin parell!. Altres obres seves, igualment reconegudes, han estat finalistes de diversos premis; així, La visita de la Dama ho va ser del Gran Angular (1994); Una troballa sorprenent, del Folch i Torres (1987), i Com una joguina trencada, del premi Columna jove (1993). Parlar d'en Jaume Cela fa inevitable esmentar la seva amistat amb Juli Palou. En Juli Palou i Sangrà també és mestre i ha publicat diverses ponències, articles, antologies i llibres de text. Actualment és professor a l'Escola de Formació del Professorat de la UAB. Es van conèixer en el grup de treball de Rosa Sensat. Les afeccions que tenen en comú i les ganes de passar-ho bé els van decidir a escriure junts obres com la sèrie de Les peripècies de la Xarloca o l'epistolari Amb veu de mestre. A la lliçó inaugural de la Universitat Politècnica de Catalunya (curs 1997-1998) van tornar a reflexionar conjuntament sobre L'ofici d'educar i es van pronunciar a favor de la necessitat que els mestres exerceixin d'agents culturals de primer ordre. La societat necessita, segons el seu punt de vista: "Gent encuriosida, il.lusionada amb el seu treball, compromesa amb el seu temps, que se sàpiguen éssers humans perfectibles, i que per això creuen en l'educació, que tinguin desvetllat i sàpiguen desvetllar el desig de continuar aprenent, que creguin que el diàleg és la millor manera de començar a resoldre els conflictes, que sàpiguen valorar tota mena de talents, gent disposada a participar en la construcció d'una societat millor i, sobretot, que no estiguin de tornada de res". (Escola Catalana, núm. 346) En Jaume Cela, tant per la seva feina diària com per la seva producció escrita, és un bon exemple del que ell mateix predica.