Raimon Casellas i Dou va néixer a Barcelona, l'any 1855 en el si d'una família de tintorers. Va estudiar Humanitats i Filosofia al Seminari Conciliar i es va ocupar del negoci familiar fins que es va poder professionalitzar com a periodista. Afeccionat des de jove a l'art i la literatura, l'any 1891 va començar a escriure de manera fixa com a crític d'art a L'Avenç i, a partir de 1893 fins al 1899, a La Vanguardia. Els crítics Josep Yxart i Joan Sardà van ser els primers que li van reconèixer la vàlua com a crític i el seu olfacte per valorar els nous corrents artístics. L'any 1892 va ser nomenat membre de la Junta de Museus d'Art de Barcelona, des d'on va treballar per recuperar i indexar l'art medieval català. Arran d'una visita a París, l'any 1893, amb Santiago Rusiñol i Ramon Casas, que va suposar la descoberta de les tendències de l'art modern que circulaven per Europa, Casellas es va convertir en el crític d'art més influent de Catalunya. Va lluitar contra la pintura de temàtica històrica i costumista i va defensar l'impressionisme. Va parlar per primera vegada a Catalunya de prerafaelitisme i de parnasianisme; va divulgar l'obra pictòrica de Dante Gabriel Rossetti, Burne-Jones o Puvis de Chavannes i d'altres corrents que aportaven novetats formals i apropament a Europa. L'any 1891, va publicar a L'Avenç el seu primer relat de ficció, La mort d'en Bicicletas, però es va confirmar com a narrador amb la presentació del relat La damisel.la santa a la Tercera Festa Modernista de Sitges, l'any 1894. A partir de 1899 Casellas va concentrar els esforços en l'escriptura d'una novel.la, Els sots feréstecs, que és considerada com la primera novel.la modernista de la literatura catalana. La novel.la era un gènere que, aleshores, es considerava poc idoni per a donar sortida a la intensa subjectivitat emotiva que caracteritzava la literatura modernista, i que semblava tenir en la poesia o en la narració curta els canals més adequats per expressar-se. La redacció el 1899 d'Els sots feréstecs va coincidir amb la incorporació, a instàncies d'Enric Prat de la Riba, a La Veu de Catalunya, el diari de la Lliga Regionalista. Aquest és un fet significatiu, segons Jordi Castellanos, estudiós de l'obra de l'autor, ja que situa ideològicamente Casellas al costat de la lluita política regeneradora del catalanisme i, alhora, posa al seu abast les pàgines d'un diari català que li permet publicar contes amb regularitat. La mateixa novel.la Els sots feréstecs va començar a publicar-se a La Veu com a narracions independents, tot i que de seguida va prendre unitat temàtica i la publicava en un volum el 1901. Fins a la seva mort, Casellas va ser redactor en cap de La Veu, alhora que va continuar escrivint relats que va aplegar en els volums Les multituds (1906) i Llibre d'històries (1909). En la seva faceta com a historiador de l'art, va escriure la monumental Història documental de la pintura catalana, encara inèdita. Durant els fets de la Setmana Tràgica, l'any 1909, Casellas va ser confós per una patrulla del Sometent, que va disparar contra ell. Tot i sortir il.lès de l'accident, els nervis de Casellas se'n van ressentir. Aquest fet, afegit als conflictes amb Enric Prat de la Riba, el convenciment íntim que seria despatxat de La Veu de Catalunya i la sensació de sentir-se desplaçat per la nova generació noucentista, li van provocar una crisi depressiva que el van dur a suïcidar-se el capvespre del dia de difunts de 1910, llençant-se al pas d'un tren, prop de Sant Joan de les Abadesses. El pintor Ramon Casas, amic de Casellas, molt impressionat per l'esdeveniment, va pintar l'emotiu quadre que va titular "Enterrament de Raimon Casellas" (1910). Bona part dels articles sobre estètica i crítiques d'art que Casellas havia publicat a La Vanguardia van ser aplegats pòstumament en dos volums: Etapes estètiques (1916 i 1918), amb un pròleg d'Eugeni d'Ors.