QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Al llarg de la seva trajectòria com a escriptora, Maria Barbal reconeix que ha passat de l'escriptura més o menys espontània i feta de cop, a l'escriptura més elaborada i pensada que, alhora, representa més esforç. Pel que fa a la inspiració, creu que efectivament hi ha dies en què escriure és més fluid, tot surt més bé i més de pressa, i, en canvi, d'altres en què no surt res o tot costa molt més; en qualsevol cas, considera que aquesta "inspiració" t'ha de trobar escrivint, treballant, perquè si no, no serveix de res. Quant a les idees de partida d'un conte o d'una novel.la, diu que els motius perquè arribin són molt variats: una notícia que sorprèn per algun motiu (encara que no sigui tan impactant com moltes d'altres(; una persona que es coneix o s'observa en alguna ocasió, i queda voltant pel cap lligada a alguna història coneguda; un tema que interessa i al qual es va donant voltes fins que agafa forma d'història i personatges per explicar... Així, parlant de com es va gestar la idea dels primers contes de Bari (recull publicat el 1998, alguns contes del qual havien estat publicats amb el títol de Pampallugues i els altres havien aparegut a la revista infantil i juvenil Tretzevents) manifesta: "A vegades, un llibre és producte d'una sèrie de circumstàncies. T'explicaré com va sorgir aquest. El primer conte que vaig escriure va ser "Pampallugues", el conte del gat. Nosaltres tenim una gata i em fixo en el que fa, els gustos que té... Aquesta narració està inspirada en l'experiència personal de tenir una gata a casa. El noi que hi surt és bastant similar a com era el meu fill al moment que la vaig escriure. El que és fictici és l'anècdota de l'orella. "Lliure" el conte de la cadernera, està basada en una història autèntica que vam viure a casa. La vaig redactar tal com havia passat. Com que aquests dos relats resultaven una mica curts per a publicar-los sols, em van demanar si en podia preparar un altre. Aleshores vaig inventar-me la història d'un gos: "Duc". M'agraden molt els gossos i de petita n'havia tingut un. M'ho vaig passar molt bé fent-la." (M. Biosca i M.P.Cornadó) Pel que fa a lectures i gustos literaris, Maria Barbal recorda que de joveneta llegia literatura de consum, llibres d'aventures d'El Coyote i d'altres que tenia el seu pare. Ha llegit molt i té clar que el que ha llegit ha influït en la seva obra, però no reconeix influències clares i directes d'un autor determinat; no fa un plantejament elitista de la literatura i no s'amaga d'haver llegit, com dèiem, obres de consum popular: "Sóc una gran lectora de novel.les. Si m'agraden, ja poden ser llargues... En segon lloc, m'agraden els contes; si són llargs millor. Si són curts no m'entusiasmen (a no ser que siguin molt brillants(, perquè se m'obliden de pressa i no assaboreixo el record de la lectura. Quant a la poesia, sóc una lectora molt variable. M'agrada llegir-ne en moments molt determinats. M'agrada també rellegir un poema i sentir-lo com a meu, adonar-me que expressa alguna cosa que jo sento. La poesia la considero un plaer de sibarita. L'assaig sobre temes concrets, per exemple la sociolingüística, també m'interessa." Normalment, quan comença a escriure, ja coneix el final de la història que vol explicar. Parteix d'un mínim esquema que va seguint, però sí que pot ser que, a mig escriure, quan els protagonistes van agafant gruix, van enfortint-se com a personatges, segueixi en direccions una mica diferents de les que en un principi s'havia plantejat. Per exemple, referint-se a Carrer Bolívia (1999), l'autora diu: "Jo em proposo fer una novel.la, però no amb una intenció determinada de tocar un tema històric. No hi és mai. La història em ve per una altra via. [...] Una que s'hi nota ben poc, en sóc conscient. Volia explicar el procés invers del que abans ja havia parlat [referint-se a camp-ciutat]: una noia jove que deixa la ciutat per anar a viure a un poble, per tenir més contacte amb la natura. Aquest era un dels meus impulsos literaris." Al principi, l'opinió dels crítics li interessava i neguitejava molt. Hi pensava i hi donava voltes dies i dies. Ara, no tant. Valora molt la crítica ben feta, de persones que han llegit el llibre amb atenció. Hi ha crítiques que semblen fetes més a corre cuita, destaquen un parell de passatges del llibre i els lliguen de manera que l'autor no hi reconeix la seva obra. De fet, l'opinió dels crítics l'ha sorpresa de vegades perquè s'ha trobat amb classificacions de la seva obra que no s'esperava. Per exemple, de Pedra de tartera es va dir de seguida que era una novel.la rural, i de Carrer Bolívia, una història sobre la immigració a Catalunya. Quan Barbal va publicar Càmfora (1992), Ramon Solsona, en la crítica que en va fer al diari Avui, comentava: "És una història d'homes i dones que dubten entre la vida escarrassada al terrer i la redempció a ciutat. Jo crec que l'autèntic món de l'escriptora no és el Pallars, que només és escenari, sinó la interiorització dels personatges, gent aparentment opaca que pren relleu literari quan els coneixem les costures més fortes i les esquerdes de l'ànima, el coratge i l'eixutesa de l'esperit. La mirada de l'autora s'atura en el pòsit d'incomprensió, sofriment i desarrelament que filtren la lluita i el treball de cada dia." Li agradaria ser capaç d'escriure una obra de teatre, però creu que li falta "fusta" dramàtica, que el teatre comporta donar per enteses moltes coses o donar-les a entendre només a través dels personatges, i que ella necessita explicar-ho molt més, li sembla que hi falten coses... Cal explicar més causa-efecte i crear més intriga. La novel.la, en canvi, es pot permetre suggerir i deixar temes i fets només apuntats. Considera que seria un repte per a ella poder-ho aconseguir. Però canviar de gènere costa molt, afirma. L'ofici compta, però tornes a ser aprenent quan fas el canvi. Tot i això, no és el primer cop que li diuen que alguna de les seves obres podria transformar-se en una telenovel.la de les de gran audiència. De fet, ha seguit un curs de guionatge que li va resultar molt interessant i té escrita "la bíblia" de Pedra de tartera perquè hi ha interès a dur-la al cinema (recordem que Vilà i Folch ja va convertir-la en una obra teatral que va ser estrenada l'any 1989). Veure la representació del que ella havia concebut com una novel.la amb una sola veu narrativa li va resultar sorprenent i interessant, encara que no va ser el desencadenant del seu interès per escriure una obra de teatre. També li agrada treballar en projectes col.lectius, perquè suposa un esforç d'adaptació a un projecte que no ha pensat un mateix i obliga a una mena de gimnàstica intel.lectual que, com la corporal, sovint costa posar-s'hi, però fa sortir dels moviments rutinaris, manté en forma i resulta saludable de tant en tant. De vegades el resultat sorprèn perquè es veu que un mateix projecte ha estat interpretat de maneres diferents per la gent que hi participa, tal com li va passar amb Barceldones. Per acabar aquest cop d'ull a la narrativa de Maria Barbal, voldríem recollir les paraules que sobre el seu estil va escriure R. Solsona en l'article abans esmentat: "La prosa és precisa, molt sòbria. No abusa dels adjectius i defuig tota mena d'ornamentació. Al contrari, l'estil és depurat, essencial, nu. Però és ric de plasticitat i el llenguatge és esplèndid, amb un ús vigorós i mai abusiu de formes dialectals. L'extrema contenció de Maria Barbal té les virtuts concentrades de la gota que regalima després de la pluja: clara, fresca, lluminosa, amb espurnes de diamant i el tremolor delicat de l'aigua humil que és el batec líric d'uns personatges quasi anònims."