QUÈ ESCRIU I COM ESCRIU? Autor que conrea majoritàriament els gèneres de la novel.la i del guionatge, la seva producció connecta amb un ampli ventall de lectors; des de novel.les adreçades a nois i noies a partir de 9 anys (El crim de la Hipotenusa) fins a lectors adults que es troben immersos en la trama d'una novel.la fascinant (Retrat d'un assassí d'ocells). En el pròleg del seu llibre, Les contraportades d'El Matí de Catalunya Ràdio, es reprodueix una conversa de l'autor amb Antoni Bassas que es resumeix en una frase que conté un dels objectius bàsics de l'escriptor: «Antoni Bassas.- Els pròlegs no els llegeix ningú... Emili Teixidor.- Si només fossin els pròlegs... els llibres no els llegeix ningú! Antoni Bassas.- No siguis tòpic, Emili... mai no s'havia llegit tant com ara, sobretot, no cal dir-ho, des que et dediques a la crítica literària a través de la ràdio i la televisió. Emili Teixidor.- Si comences ensabonant, Antoni, acabarem de seguida el pròleg. Antoni Bassas.- Millor per als lectors. Emili Teixidor.- A més a més, jo no critico, jo només informo. Intento obrir gana als possibles lectors.» Aquest "obrir gana als lectors" ho aconsegueix amb una producció novel.lística bàsicament emmarcada dins de la novel.la d'aventures i d'intriga. És en el gènere d'aventures on trobem dues de les novel.les més remarcables de la seva producció i que alhora comparteixen una clara voluntat d'història: L'ocell de foc i Cor de Roure. Les històries adopten l'estructura de la novel.la d'aventures clàssica, és a dir, capítols curts encapçalats sovint per un títol que resumeix la idea principal i guia el lector en la lectura. El fil narratiu està format per tres parts ben definides: una presentació breu de la situació, dels personatges, del lloc i del temps on passa l'acció dóna pas al nus de la història, en el qual l'acció té un paper cabdal, per acabar amb un desenllaç ràpid. El final de l'aventura no queda sempre tancat, l'heroi ha assolit la maduresa personal que cercava i possiblement començarà una nova etapa de la seva vida (L'ocell de foc; Cor de Roure; En Ranquet i el tresor; Les rates malaltes; En Ranquet i els seus amics; Les ales de la nit; Frederic, Frederic, Frederic). Malgrat que el temps narratiu s'acceleri notablement en el desenllaç de l'aventura, l'autor aconsegueix captar l'atenció del lector a través d'un ritme constant en les altres parts de la novel.la. Les aventures narrades en primera persona com Les rates malaltes, L'ocell de foc o El crim de la Hipotenusa fan que el lector jove connecti d'una manera més ràpida amb la trama i el protagonista. Altres històries narrades en tercera persona (Cor de Roure; En Ranquet i el tresor; En Ranquet i els seus amics) permeten el distanciament del lector respecte dels esdeveniments i, per tant, una millor anàlisi dels fets i de la figura de l'heroi. Els personatges principals (Dídac, l'Ocell de foc, Pere, Tori, Frederic, Tinoc...), generalment adolescents acompanyats d'amics, es troben immersos en una aventura o viatge que transcorre als Països Catalans i França bàsicament. L'autor reconeix que el poble d'on són els seus herois és Roda de Ter, poble natal de l'escriptor, com podria haver estat qualsevol altre. En moltes de les seves obres l'acció transcorre en l'últim terç del segle XX; això fa que els referents culturals que hi apareixen (música, pintura, literatura, política) siguin fàcilment identificables pel lector (fet que ajuda a la comprensió lectora). La recompensa del viatge de l'heroi, element característic de la novel.la d'aventures i també present en totes les seves obres, s'aconsegueix amb la transformació del noi en adolescent, quan aquest troba el seu camí, la seva veritable identitat i sap allò que vol fer: "Mentre baixava lentament l'escala, en Tinoc va pensar que Don Llop no confiaria més en ell per no haver sabut guardar els sobres tancats. I gairebé segur que s'enfadaria, sobretot després d'aquella nit de no dormir per buscar-lo per tota la masia i pel bosc. Però no li sabia greu d'haver-los obert. Sentia que amb aquest gest començava a decidir per ell mateix la seva pròpia vida. Com si s'hagués fet gran d'una manera diferent de quan el seu cos havia canviat. I per primer cop pensava seriosament que algun dia hauria d'abandonar aquella casa per saber si podia espavilar-se ell tot sol. Sempre estimaria Cor de Roure, però l'hauria de deixar si volia acabar-se de conèixer." (Cor de roure. Barcelona. Cruïlla, 1995. Gran Angular, 9. p. 278) (...) "El pare es va indignar i es va posar a escridassar la bona senyora: On s'és vist! cridava. Això és jugar amb les persones. Si vol ajudar el noi, ajudi'l, sense demanar res a canvi. Al cap i a la fi, tots els estrangers que vénen a treballar aquí en porten un, de tresor: qui, si no, construiria les carreteres? El noi contemplava l'escena admirat. Una llum grisa li omplia els ulls. Què passa? va demanar. Per què fuig, ara? Ja no em vol? Es pensava que portaves un tresor el meu pare li va posar la mà a l'espatlla per encoratjar-lo. Oh! va somriure el noi, fent broma. I el porto! Vinc amb unes ganes de treballar! (El príncep Alí. Barcelona. Cruïlla, 1995. El vaixell de vapor, 66. p. 163)." El "tresor" aconseguit per l'heroi és la suma dels valors que l'autor transmet a través de les actituds i actuacions dels personatges, constants en tota la seva producció. Valors com l'amistat o la solidaritat es detecten a través d'actituds de respecte a la natura, d'escoltar i valorar els consells de la gent gran, saber perdonar, valorar el treball en equip... Un dels valors més palesos en la seva obra és la identitat d'un poble (un exemple clar és la importància que pren la cançó popular en obres com Dídac, Berta i la màquina de lligar boira i L'ocell de foc) i el respecte per altres cultures (El príncep Alí). Emili Teixidor situa el protagonista en un context familiar per poder, d'aquesta manera, descriure la relació entre pares, fills i germans (Les rates malaltes; Sempre em dic Pere; Les ales de la nit; El príncep Alí), i també crea personatges orfes que busquen la seva identitat (El soldat plantat; En Ranquet i el tresor; En Ranquet i els seus amics; Cor de Roure; L'ocell de foc; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira). La seva obra presenta una temàtica variada i constant alhora. L'amor d'adolescència (Cor de Roure; L'ocell de foc; El príncep Alí), els animals com a éssers que conviuen amb l'home (Cada tigre té una jungla; Sempre em dic Pere; Cor de Roure; L'ocell de foc; En Ranquet i els seus amics; Les rates malaltes; Les ales de la nit; Retrat d'un assassí d'ocells), els poders medicinals de les herbes remeieres (Sempre em dic Pere; Cor de Roure; L'ocell de foc; Cada tigre té una jungla), la preocupació per la conservació del medi natural (L'ocell de foc; Sempre em dic Pere; Dídac, Berta i la màquina de lligar boira; Les rates malaltes), la música (Frederic, Frederic, Frederic; L'ocell de foc; Cor de roure; En Ranquet i els seus amics), el món dels mitjans de comunicació i la publicitat (Les rates malaltes; Sempre em dic Pere; En Ranquet i els seus amics), el món de la literatura (El crim de la Hipotenusa; Cor de Roure). Aquesta extensa llista es completa amb l'interès per temes com la mort, la violència, les dones, la història, les diferències entre la ciutat i el camp, els diferents oficis i la llengua. La manera com planteja els diferents temes, el fet que el protagonista sigui sovint coetani al lector i un llenguatge viu fan que aquest senti la història més pròxima. Les descripcions detallades dels personatges, dels ambients, dels llocs i dels sentiments emmarquen l'acció: "Però quan va passar pel costat del roure es va aturar. Va abraçar el tronc i les dues mans no arribaven a tocar-se. Semblava que s'aixoplugués sota les seves branques. Abraçat a l'arbre, li va semblar que sentia els batecs de fusta del roure. Però era el seu propi cor que retrunyia, excitat per la correguda i l'amenaça de la nit. El roure era l'arbre sagrat dels grecs, li havia dit Don Llop, l'arbre del rei de tots els déus, el pare Zeus o Júpiter, que és el mateix. El roure significava els orígens de la terra, per això tenia el tronc clivellat com la terra seca, trossejada per la set, abans d'arribar l'aigua. Potser el guerrer montmelonista Cor de Roure s'havia encarnat en aquell arbre." (Cor de roure. Barcelona. Cruïlla, 1995. Gran Angular, 9. p. 76). L'acció ràpida i concreta dóna pas als diàlegs d'estil directe que fan avançar la història, com és el cas de Les rates malaltes: "S'havia sentit fressa a l'entrada. El soroll d'una clau que entrava al pany i girava, després unes passes, un cop de porta i res més. Tots tres esperàvem que l'Hug aparegués pel corredor, però al rebedor ningú no havia obert cap llum ni se sentia fressa de passes que avançaven." (Les rates malaltes. Barcelona. Cruïlla, 1991. La Teranyina, 14. p. 48). Cada personatge utilitza un llenguatge adient a les seves característiques (jove o adult), a la seva condició (càrrec polític, treballador, pare, etc.) i a l'època en què viu (època medieval o època moderna). Tots ells usen un llenguatge ric en expressions i frases fetes d'ús corrent en la nostra parla. Un bon exemple en són els diàlegs de L'ocell de foc: "Calla tu, bufeta de sèu, bufeta de llard, meix! No saps fer res més que riure't de les sofrences dels altres! No has canviat, oh! Arnau del dimoni, amb tant de temps de tenir-te apartat de les persones, a pa i aigua, per veure si feies servir el magí d'una vegada, que si no se't rovellarà." (L'ocell de foc. Barcelona. Cruïlla, 1986. El vaixell de vapor, 4, p. 106). Haver llegit l'extensa i variada obra d'Emili Teixidor ens permet descriure'l com un home encuriosit pel que succeeix al seu voltant i determinar que, com a novel.lista, reflecteix les seves múltiples facetes de pedagog, autor de teatre, director literari, guionista i viatger.