QUI ÉS? Emili Teixidor neix a Roda de Ter (Osona) el 1933. El paisatge de la plana de Vic i els personatges que envolten la seva infantesa són elements importants per a configurar tant els escenaris de les seves novel.les com els diversos temes tractats. Per exemple, el poble de l'obra En Ranquet i el tresor recorda sovint indrets de Roda de Ter. O bé, el record dels anys de la postguerra es converteix en un rerefons freqüent de les seves novel.les (Retrat d'un assassí d'ocells, El soldat plantat, Sic trànsit Glòria Swanson). En una entrevista a Emili Teixidor que va realitzar Lluís Bonada i que es va publicar a la revista El Temps (16 maig 1988) amb motiu de l'edició de Retrat d'un assassí d'ocells, el mateix autor afirma: «Si les coses que conec ja em van bé, ¿per què n'he de buscar altres? En altres novel.les juvenils, com L'ocell de foc, el nucli d'imaginació és exterior, però aquí és interior. La situació històrica de la postguerra ja em va bé perquè em permet dir que per més guerres que hi hagi, sempre hi ha una injustícia, la vida, el fet de viure, la derrota de viure. Després de la guerra, tant guanyadors com perdedors van quedar molt fotuts. A més, la Plana de Vic em serveix de microcosmos. A la Plana de Vic hi ha el camp, el bosc i la indústria, i, durant aquells anys, un poder absolut de l'església. (...) A la novel.la hi ha, de més a més, una evocació d'aquest món del llenguatge de la Plana de Vic d'aquella època (...)» En aquests primers anys de la seva formació, coincideix amb Miquel Martí Pol a l'escola unitària del poble i s'inicia una amistat que ha perdurat al llarg dels anys. En els anys d'adolescència forma, juntament amb altres escriptors i estudiants del poble, una mena de grup literari, la Penya Verdaguer, que es reuneix els diumenges al matí. En aquestes reunions inicia la seva vocació literària i es va configurant aquesta mitologia de paisatge, figures i temes que serà recurrent tant en la seva obra adreçada al públic més jove com en l'adreçada als adults. Durant els primers anys de la seva vida professional, exerceix de mestre a la comarca d'Osona i, posteriorment, funda juntament amb altres companys l'escola Patmos (1958), a Barcelona, de clara línia de renovació pedagògica. A més a més de la carrera de mestre, estudia dret, filosofia i lletres i periodisme. Aquesta completa formació acadèmica, unida al seu temperament inquiet, fa d'Emili Teixidor un home polifacètic que no només alterna la docència amb la creació literària, sinó que realitza diverses incursions en altres àmbits de la cultura. Inicia la seva producció literària al final dels anys seixanta, en un moment en què hi ha un buit en la literatura infantil i juvenil catalana. Durant molts anys comparteix la feina d'escriptor amb la de mestre. Com a lectors, no resulta difícil observar en la seva obra un rerefons propi d'aquell que ha viscut directament el món de l'ensenyament, així com una gran estima pel jovent i per les seves inquietuds i il.lusions. Als anys setanta participa en les revistes Oriflama, Cavall Fort i Tretzevents, dirigides especialment a la joventut. El 1975 dirigeix l'editorial Ultramar, una filial de Salvat. Aquest mateix any deixa la direcció de l'escola que ha fundat i es trasllada a viure a París, on dirigeix durant dos anys una revista enciclopèdica de cinema, en francès. Allà aprèn l'ofici d'editor i, quan torna a Barcelona, la seva vocació pedagògica l'empeny a escriure novel.les i llibres per a nois i noies. Actualment és un dels escriptors més valorats en l'àmbit de la literatura infantil i juvenil catalana, tot i que també escriu llibres per a adults. Ha tingut actuacions notables en el món de l'educació i de l'edició, així com a guionista de cinema i ràdio, traductor i periodista en diferents mitjans de comunicació. Ha realitzat també adaptacions teatrals. Al llarg de la seva trajectòria professional ha rebut un nombre important de premis literaris: el Joaquim Ruyra (1967) per Les rates malaltes; el de Crítica Serra d'Or (1979) per Sic transit Glòria Swanson; el de Literatura Juvenil de la Generalitat (1983) amb El Príncep Alí: el Pier Paolo Vergerio de literatura juvenil de la Universitat de Pàdua (1989) per En Ranquet i el tresor, i el Crítica Serra d'Or (1995) per Cor de roure. Ha estat finalista del Folch i Torres (1968) amb Dídac, Berta i la màquina de lligar boira i del Premi Europa de Poitiers, seleccionat en la Jugendbibliotek de Munich (1986), per En Ranquet i el tresor. El març de 1990 va ser designat l'escriptor del mes de la Institució de les Lletres Catalanes. El 1996 va ser seleccionat per totes les delegacions de l'Estat espanyol per al premi Andersen, el més important dins del gènere de la literatura infantil i juvenil. I, al mes d'octubre de 1997, va obtenir el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil atorgat pel Ministeri d'Educació i Cultura per la seva obra L'amiga més amiga de la formiga Piga, ja editada el 1996. Aquesta mateixa obra ha estat premiada amb la Medalla d'Or Internacional de literatura infantil, lliurada el 1998 a Nova Delhi. El 1999 va rebre el premi Sant Jordi de novel.la per El llibre de les mosques. Les paraules del mateix autor, recollides de diverses entrevistes, són de gran utilitat per tal d'apropar-nos a la seva personalitat. L'any 1989, en Lluís Bonada l'entrevista al diari Avui (15 desembre 1989) amb motiu de l'èxit de crítica i de públic obtingut amb la novel.la En Ranquet i el tresor i l'autor ens ofereix la seva interessant opinió sobre la literatura infantil i juvenil: «-¿Què és escriure per a nois i noies? -És inventar-se una mica el gènere. Perquè abans no existien els nois i noies, com a lectors, perquè començaven a treballar als 8 o 9 anys. El gènere és relativament jove, sobretot al nostre país. No tot el que té personatges infantils és per a nens. Amb l'Alícia de Lewis Carrol, els nens no hi entren, i El petit príncep és un llibre per a grans que volen sentir nostàlgia de la infantesa. Els germans Grimm no escrivien per a nens. Recollien el folklore oral. Escriure per a nens és connectar amb ells. Si has fet classe ho saps. Hi ha professors que saben molt bé la seva matèria, però que no saben connectar amb els nens, i llavors els alumnes no porten bé la matèria. I a l'inrevés. Allò que s'ha dit que la infantesa de l'art és l'art de la infantesa, és fals. Ens feien llegir Hansel i Gretel, allò dels pares que abandonen els fills al bosc, per fer-nos por. Tot i que pot tenir una funció psicològica molt important: avesar el nen a dominar les seves pròpies pors. Però no són obres escrites per a nens. Quan s'escriu per a nens no vol dir parlar d'ells, de la mateixa forma que la novel.la negra no es fa per als presos de la Model. - ¿Escriuríeu llibres per a joves si no haguéssiu estat professor? Això no es podrà saber mai. Però el fet és que vam començar a escriure'n en veure que a l'escola no hi havia llibres per als alumnes. Calia fer-los llibres agradables, perquè el que cal aconseguir, en primer lloc, és que el nen sàpiga aguantar un llibre i disfruti amb la lectura. Jo abans de publicar un llibre el faig llegir a uns lectors, amics meus. El problema és que se'm fan grans i n'he de trobar de nous.» Coherent amb la seva trajectòria, en la seva darrera obra, L'amiga més amiga de la formiga Piga, en la qual l'autor s'adreça a un públic encara més jove, els nens i nenes a partir de set anys, és a dir, quan inicien el primer contacte amb la lletra impresa dels llibres, ens ofereix una idea divertida expressada a través d'un llenguatge viu i ric de possibilitats lúdiques. Segons el mateix Emili Teixidor, amb aquesta història, en la qual la formiga Piga trenca la rutina de la seva espècie i decideix seguir la girafa Rafa, més que el tema tractat i el missatge, el realment important és el fet d'afavorir l'estima per la llengua. De fet, tota la seva obra, sense diferenciar l'edat del lector a qui va dirigida, respon a aquesta necessitat humana de tenir paraules per a poder ser feliços. I, indubtablement, Emili Teixidor ha aconseguit amb tota la seva obra oferir-nos paraules útils, ja que, com ell mateix diu, es viu molt millor amb històries, amb paraules que unes vegades ens provoquen rialles i d'altres ens emocionen, però que, en tot cas, ens estimulen l'amor cap a la llengua i la comunicació.