L'ombra a la paret Viena Edicions Barcelona, 2001 XXII Premi Goleta i Bergantí, 2000 (Thriller sentimental) | Presentació | Sinopsi | L'ombra a la paret: Novel.la negra, de debò Presentació d'Andreu Martín No fa gaire, ens van fer una entrevista, a un altre escriptor (més veterà que jo) i a mi, a la ràdio, i ens van preguntar què era exactament la novel.la negra. L'altre escriptor, que escriu novel.la negra des de molt abans que jo, encara que sembli mentida, i l'escriu molt bé, va dir que era incapaç de definir-la, que la novel.la negra era urbana, que contenia denúncia social... Es va perdre en vaguetats. El que demostrava que no cal ser teòric per ser bon escriptor, que es pot fer una novel.la excel.lent sense saber quins són els ingredients de la bona novel.la. No obstant, jo em vaig rebotar una mica, ho reconec. M'estimo molt la novel.la policíaca, o novel.la negra, i crec que el seu actual estat de decrepitud i deteriorament és, en part, culpa dels mateixos autors afeccionats al tema que no s'han preocupat d'analitzar el què fan ni per què fan el què fan. Perdó: que no ens hem preocupat d'analitzar el que fem ni per què fem el que fem, perquè he de reconéixer que en aquell moment jo tampoc no sabia ben bé com definir la novel.la negra. D'aquell rebot, vaig derivar, com comprendreu, cap a una època d'estudi i anàlisi per poder definir la meva obra i l'obra dels autors que m'agraden. I vaig arribar a una conclussió. Més enllà dels elements més obvis, que són els que primer ens vénen a la boca (el fet criminal, el plaer de la transgressió, l'anàlisi de la societat que ens envolta, la denúncia a través de la simple descripció, etc --elements que caldia exposar i comentar en una altra ocasió--), vaig pensar que hi havia un element transcendental al quan ningú no parava atenció. El joc. ¿Què és el que fa que una novel.la com Crim i Càstig (que té tots els elements de què parlàvem abans: fet criminal, la reflexió sobre el crim, la investigació, etc.) no sigui una novel.la policíaca? Doncs el fet que Dostoievski no jugava, no era juganer, es prenia la vida molt a la tremenda. Els bons autors policíacs, per molt profunds i dramàtics que es posin, mai no perden de vista que estan jugant. Que escriuen per a un públic enjogassat que demana cartes i que es coneix unes regles del joc i que exigeix que siguin respectades. L'Edgar Allan Poe crea aquest gènere a Els Crims del carrer Morgue precisament quan dedica tota la introducció a parlar del joc deductiu, al plaer que se'n deriva de solucionar jeroglífics i xarades. La presència d'aquest joc és innegable en els Conan Doyle i les Àgatha Cristhie que es dediquen a fer novel.la enigma però, quan el gènere evoluciona i se'n va a Amèrica i escriptors concienciats decideixen parlar del crim i la justícia seriosament (és a dir, denunciant la corrupció policial, demostrant que no hi ha veritats absolutes ni ànimes blanques o negres), no perd aquest esperit juganer. Tant pel que fa a l'estructura de l'obra (l'assassí serà qui menys t'ho pensis) com per a l'estil. En Chandler i en Hammett en són casos paradigmàtics. Bé, tot això per dir que, quan vaig abordar la lectura L'ombra a la paret, ho vaig fer amb les antenes ben dretes. Perquè Josep Maria Morreres m'havia dit que era una novel.la gris marengo, suposo que fent referència a la seva opinió de que no acabava de ser negra; i perquè a la contraportada, d'una manera que em sembla estratègica i molt sàvia, se'ns parla d'El carter sempre truca dues vegades. I parlo d'estratègia i saviesa perquè, en començar el primer capítol i veure que el protagonista agafava en el seu taxi a una senyora amb tots els trets de la dona fatal, i en veure com la dona fatal sembla encapritxar-se del noi, naturalment, em vaig veure venir el que passaria. Potser, si ningú m'hagués avisat (ni de paraula ni per escrit, a la contraportada), jo m'hauria mantingut encuriosit i atent, en un innocent a veure què passa ignorant per on devien anar els trets. L'avís, però, ja em posava en estat d'alerta i el suspens, aleshores, ja no reposava en el què passarà sinó en com arribarem airosament a l'inevitable desenllaç. "Ostres, ostres, quina una se'n prepara..." Que agosarat l'autor que pren una estructura ja existent per a recrear-la. És el cas del Manuel de Pedrolo amb el seu Joc Brut, o del Lawrence Kasdan, director i guionista de Fuego en el cuerpo (Body Heat), que van recrear, cadascun a la seva manera, el clàssic del James M. Cain. Que atrevits, perquè la comparació sempre resultarà inevitable. I, sobretot, perquè la intriga haurà de radicar més en el seu estil que en l'expectació desvetllada perquè, si la novel.la negra exigeix un final sorprenent, a aquests autors els queda molt poc marge d'acció. Que difícil, doncs, el repte que s'havia posat Josep Maria Morreres, quina por la meva (que estava desitjant que se'n sortís i no sabia per on podria aconseguir-ho) i quina agradable sorpresa (puc dir-ho perquè ara és inútil el suspens) trobar-me amb una novel.la negra que, a més a més, era excel.lent, amb un saludable final sorprenent i tot. Abans que res, l'estil. Ja ho he dit: quan es parteix d'una estructura ja coneguda, tot es basa en l'estil. És una nova manera de relatar un conte ja conegut. Per aquest costat, podríem dir que anàvem servits. Josep Maria Morreres sempre ha escrit molt bé. Ja ho va demostrar en el terreny de la narrativa eròtica, investigant-la des de òptiques molts diverses. Ell sap (perquè li repeteixo cada cop que em dóna oportunitat) com em van agradar els seus Lais Eròtics i, des d'aleshores, em fascina (i fins i tot provoca la meva enveja) la seva habilitat amb el llenguatge, la seva forma impecable d'expressar-se. Però, a més a més, té la virtud de no deixar-se emborratxar per aquest llenguatge, per aquest estil. Hi ha molts autors que, arravatats per la fluidesa verbal, per la filigrana estilística, cedeixen en favor d'aquesta i li sacrifiquen caràcters i esdeveniments. En el cas de totes les novel.les de Josep Maria Morreres, i concretament en aquesta, els personatges conserven la seva solidesa al llarg de totes les pàgines i tots els fets es desenvolupen seguint una cadena molt ben tramada, sense permetre que malabarismes lingüístics els desvirtuïn. Diria que la novel.la no se li'n va de les mans, que tot està previst i controlat. He de remarcar que, per a mi, dir "Tot previst i controlat" vol dir que no improvisa. M'és igual com hagi elaborat el Josep Maria Morreres aquest llibre (potser ara es despenja dient que, quan escrivia la primera pàgina, no sabia el que passaria a la tercera, però m'estranyaria): la sensació que he tingut en llegir-lo ha estat de participar en un viatge molt agradable perfectament planificat, amb escales imprescindibles i mesurades i, sobretot (un dels requisits que considero essencials en la novel.la negra) amb un destí secret i inesperat. Des de la primera pàgina, m'he sentit conduït cap aquell final sorprenent amb la saviesa tranquil.litzadora del bon narrador que diu "Ara t'explicaré un conte que t'agradarà" amb la seguretat que té un conte, de debò, i pot avançar que agradarà perquè ell ja coneix el conte. Remarco això per diferenciar aquesta obra de totes aquelles que, a l'alçada més o menys de la meitat, una mica abans, s'omplen d'estranyes reflexions de l'estil de "no sabia què fer", "no sabia com havia arribat en aquell punt", "es va preguntar com seria el seu futur", "el va envair la desesma", "es volia desentendre de l'embolic on s'havia ficat", "volia deixar córrer tot el que tenia entre mans". Missatges subliminals de l'autor que jo sempre interpreto com "no sé com continuar, m'he empatollat, no me'n sortiré, aquesta novel.la és un plom", etc. Aquest saber on anem, saber on ens porta l'autor (tot i que de tant en tant en puguem dubtar, el que, indefectiblement augmenta el plaer en comprovar que anem per bon camí), afavoreix aleshores un element que també és molt agraït de trobar en un llibre: la reflexió. No es tracta (no ens enganyéssim pas) d'un llibre pretenciós, amb tesi feixuga, d'aquells amb veritats com a muntanyes amb què l'autor ens apedrega des de la primera pàgina. És un llibre d'acció, que es llegeix fàcilment, és (ja m'atreveixo a dir-ho) una novel.la policíaca. Però, com totes les bones novel.les policíaques, conté una reflexió, convida a una reflexió. La més lleugera de les novel.les del Chandler ens planteja un món de justícia i de justiciers discutibles que amaga tota una filosofia i, per tant, una seriosa reflexió. Darrere de l'estructura d'El carter sempre truca dues vegades s'amagava, evidentment, la pregunta de si tothom és capaç de qualsevol cosa, posat en determinades condicions. Aquesta és una qüestió que preocupa molt als lectors, si tenim en compte la quantitat de vegades que m'han fet la pregunta al llarg de la meva carrera d'escriptor. ¿Tothom és capaç de qualsevol cosa, posat en determinades condicions? A L'ombra a la paret, la pregunta exacta és: ¿Qualsevol persona enamorada pot arribar a matar per amor? Aquest potser sigui el tomb més important de la seva novel.la. No està parlant de cobdícia, no està parlant de baixes passions: està parlant d'amor. I, en arribar al final, hi ha una resposta sumament satisfactòria. (... I que no puc dir perquè, naturalment, les respostes sempre estan al final del llibre i mai no es pot parlar del final d'una novel.la policíaca.) Al final d'aquesta presentació acabo dient, doncs, que no es tracta d'una novel.la gris marengo, com pretenia el Josep Maria quan me la va donar. Trobo que és una novel.la negra de debò, una novel.la policíaca perquè hi ha joc, un joc que comença des que ens fa pensar en El carter de James Cain i que continua quan l'autor, suposant que coneixem l'obra de referència, juga amb aquest coneixement, troba els suspens en aquest mateix supòsit i assegura i assoleix la sorpresa final. Només espero no haver parlat massa. Com diríem en una novel.la negra: haver-ne anat de la llengua, i que pogueu gaudir de L'ombra a la paret com jo la vaig gaudir. Creieu-me: dóna gust. Sinopsi El títol de la novel.la, L'ombra a la paret prové d'un aforisme suggerit per un text de Pessoa. Diu així. "La meva ombra a la paret, té més de mi o de la paret?" Que hi ha, de realitat, en una ombra? Quina és la seva veritable naturalesa? L'ombra a la paret és una novel.la on s'ha volgut reflectir la perplexitat i la contradicció, el desconcert davant la complexitat de les coses. Amb una trama de thriller, la novel.la tracta de la frustració dels somnis i dels paranys que posa el desig en la percepció de la realitat. L'argument és fàcil de resumir: Es tracta d'un personatge, un jove actor que ha de fer de taxista per tal de guanyar-se la vida, a qui res no li surt com voldria, cosa que el porta a la frustració. Això fa que sovint es refugiï en el somieg, que creï una realitat paral.lela a la mesura dels seus desigs. El contrast entre aquestes dues realitats encara és més frustrant. En aquestes, coneix una dona --una dona extraordinària, intel.ligent, bella i rica: la mena de dona que considera fora del seu abast-- i creu que les coses comencen a canviar, que els seus somnis es poden realitzar. La felicitat, però, mai no se'ns presenta de forma gratuïta, sempre n'hem de pagar un preu, i el preu que se li imposa al protagonista és força elevat. El protagonista de la novel.la haurà de fer front a un repte moral i a un repte personal. Per una banda, s'haurà de plantejar la legitimitat de l'assassinat d'algú que només fa mal als altres: És la vida humana tan sagrada com es pretén? Fins on podem arribar per defensar la nostra felicitat? Què es pot arribar a fer per amor? Per l'altra, s'haurà d'enfrontar a la dificultat material de l'execució: Què cal per ser capaç de matar una persona, valor o abjecció? D'aquesta manera, seguint les reflexions, les accions i autojustificacions dels personatges, L'ombra a la paret esdevé una novel.la moral sense ser moralista. La història és deliberadament tòpica, perquè només a través d'una situació potser massa novel.lesca i d'uns personatges potser massa estereotipats, la novel.la gosa plantejar-se qüestions que no es podrien plantejar de forma seriosa. La ficció, en aquest sentit, ens permet qüestionar el que és inqüestionable, ens permet contemplar amb suspicàcia algunes veritats establertes, no per allò que tinguin de veritat, sinó per allò que tenen d'establert. Narrada en primera persona per un personatge per al qual els límits entre la realitat i la fantasia són difusos, en aquesta novel.la no hi ha cap certesa, tot és susceptible a la interpretació que se li vulgui donar. La narració segueix els fluxos anímics del protagonista, de manera que pot arribar a ser contradictòria, afirmant en un moment donat el que s'ha negat abans o oferint percepcions absolutament dissemblants d'un mateix fet. D'altra banda, resulta evident que els personatges de la novel.la enganyen i s'enganyen a si mateixos, representen diversos papers, falsegen la realitat, indueixen a l'error. La realitat, d'aquesta forma, se'ns fa fugissera, la veritat, quimèrica. L'engany, i més que l'engany, l'autoengany, com un mecanisme de defensa per tal de poder suportar les frustracions quotidianes és el fil que lliga els personatges, les situacions, les referències literàries i cinematogràfiques, les estratègies narratives i les propostes estètiques que conformen L'ombra a la paret. Tot això contemplat, evidentment, amb un posat irònic, sense afanys transcendentals.