Josep M. Morreres neix a Barcelona el 18 de desembre de 1952. Segon fill d'una família de set germans, sempre va estar més disposat per als jocs i les malifetes que per als estudis, condició natural que el va conduir directament al fracàs escolar quan aquest terme encara no havia fet fortuna. Amb bon seny, i com que eren temps de vaques magres, els pares el van posar a treballar amb la condició que continués fent el batxillerat de nits. Es va passar quatre anys en un taller de joieria, envoltat d'excel.lents professionals que van fer tot el que va estar al seu abast per ensenyar-li l'ofici. No el va aprendre, però va aprendre dues coses que li havien de ser de gran utilitat en el futur: que la vida del treballador és molt dura i que en el camp artístic --l'orfebreria és un art-- el llistó de qualsevol obra és la perfecció. Va entrar a la Facultat de Filosofia i Lletres en els èpics anys de la lluita antifranquista i va fer de tot menys estudiar. Eren temps de fe, esperança i solidaritat, d'adhesions a causes perdudes i d'il.lusoris i engrescadors somnis revolucionaris. D'aquella època li prové probablement un nul sentit per a les coses pràctiques, un esperit rebel i inconformista i una absoluta aversió al poder. Al poder dels altres, naturalment. Al cap d'uns anys, el que són les coses, es va trobar amb el títol de llicenciat en història a les mans i sense saber ben bé què fer-ne. Convençut que el seu futur estava en la investigació històrica, va col.laborar en diverses revistes --Tiempo de Historia, Historia 16, Nueva Historia, Historia y Vida--, algunes de les quals encara sobreviuen ara. Mentrestant, aquest cop de manera més conscient, havia contret obligacions familiars i es veia en la peremptòria necessitat de fer-se un jornal. Va provar diverses ocupacions i, davant de la seva manifesta incapacitat, va acabar fent de professor, que és com actualment es guanya la vida. La vida que s'ha guanyat, l'esmerça a fer allò que realment li agrada: estar amb els seus, gaudir de l'amistat dels amics, sortir a navegar, llegir bona literatura, escriure'n de no tan bona. Tot i que la seva vocació d'escriptor li venia de lluny, de quan a penes sabia escriure i es dedicava a jugar a ser escriptor omplint de gargots un quadern amb una ploma estilogràfica que li havien regalat, la seva activitat pròpiament literària es va iniciar al voltant dels vint-i-cinc anys, quan va aconseguir acabar la seva primera novel.la. Amb l'original sota el braç, va començar un llarg pelegrinatge d'editorial en editorial, cosa que li va permetre aprendre que una de les condicions de l'escriptor és una inalterable resistència al descoratjament. La seva primera novel.la, amb la qual s'havia creat unes expectatives il.limitades, va ser rebutjada sistemàticament per totes les editorials, amb molt bones i engrescadores paraules, això sí. Mentre anava escrivint altres obres, que gaudirien d'igual fortuna, va encetar la seva tasca com a crític literari, fent bona aquella asseveració segons la qual darrera de tot crític hi ha un escriptor frustrat. Va col.laborar en els més prestigiosos diaris (La Vanguardia, El País, Avui, Diari de Barcelona, El Observador), sense que el prestigi d'aquests mitjans se'n ressentís seriosament. Aquesta experiència com a crític, a banda de procurar-li uns ingressos magres, un prestigi efímer i algunes enemistats duradores, va influir de forma decisiva en la seva obra creativa. El fet d'haver argumentat sobre els encerts i desencerts d'obres alienes, d'haver estat en íntima relació amb algunes obres mestres de la literatura, si bé no li va conferir més talent, li va fer prendre consciència d'allò que l'art d'escriure té d'ofici. Va abandonar, doncs, la pretensió de genials intuïcions i es va consagrar a la feina, fent de l'exigència la seva principal --sinó única-- virtut. Finalment, el 1989, va obtenir el Premi La Piga, de literatura eròtica, i la satisfacció de veure publicat Gaudeamus Igitur, novel.la que li donaria una injusta fama de llatinista. Fama que va confirmar amb el conte Ars amandi, inclòs en el volum col.lectiu Deu claus al pany, també de caràcter eròtic. L'any 1994 va obtenir el Premi de Narrativa Eròtica La Vall d'Albaida, al País Valencià, amb Cinc Lais, circumstància que el va acabar de confirmar com a "escriptor eròtic". L'erotisme, en aquestes obres, es concep com una manifestació alegre i lúdica de l'ésser humà, allunyat de perversions escatològiques i de comportaments asocials. D'altra banda, l'erotisme se situa més a nivell de còrtex cerebral que de zones genitals, s'entén més com una actitud que com determinades pràctiques, postures o grandàries. Tot plegat fa que erotisme i sentit de l'humor es presentin d'una manera indissociable. Amb tot, per escapar d'aquest encasellament "d'escriptor eròtic", que amenaçava amb afectar la seva vida sentimental, s'embarca en un ambiciós projecte, Geoffrey i Walter. La redacció de la història dels reis de Britània, que va merèixer el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, i que, seguint el clàssic medieval de Geoffrey de Monmouth, havia de ser una reflexió sobre la creació literària i sobre les mistificacions polítiques de la història. El resultat, un cop més, no va estar a l'alçada de les expectatives i l'obra ha restat inèdita. El 1996, en col.laboració amb el Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, publica La decisió, una novel.leta amable, intranscendent, on es plantegen les relacions de parella i l'amor entès com un costum. L'entrada a l'adolescència del seu fill fa que s'interessi per la novel.la juvenil. Fruit d'aquest interès són El laberint d'Adriana (1998), Deixem-ho aquí (1999), Més enllà de Chiapas (1999) finalista del Premi Gran Angular, Pell Bruna (2000). A través d'aquestes novel.les, de vegades amb un irònic sentit de l'humor, de vegades amb un punyent dramatisme, l'autor intenta apropar-se a la realitat dels joves "tal com és" i no tal com els adults voldrien que fos. L'assumpció, sovint, del punt de vista dels joves protagonistes, li permet fer una crítica del sistema escolar, de les relacions familiars i de l'autoritarisme, la doble moral, les contradiccions que els són inherents. En aquests sentit, els conflictes generacionals, el rebuig escolar, la incomunicació, les frustracions i els dilemes personals són ben presents en aquestes obres. Pel que fa al model de llengua, l'autor, que com a professor ha estat testimoni del progressiu empobriment del llenguatge del jovent, ha cregut que la novel.la juvenil no ha de consagrar aquest procés de degeneració, sinó combatre'l. El repte que s'ha plantejat de forma conscient és el de crear un llenguatge que pugui ser acceptat com a propi pels joves lectors i que, alhora, faci ús d'una riquesa lèxica i d'uns recursos retòrics propis de l'obra literària. A la recerca d'Angèlica (2000) finalista del Premi Ciutat de Torrent, forma part, justament amb Cinc Lais i Geoffrey i Walter, una suposada trilogia medieval, amb abundants referències metaliteràries. L'any 2000, per acabar bé el segle, va guanyar el Premi Vila de Teulada de Narrativa Breu amb Sense Malícia i el Premi Goleta i Bergantí amb L'ombra a la paret, dues obres que, malgrat les diferencies formals, comparteixen el posat perplex davant l'existència.