Poesia rasa (1943-1959) Ariel Barcelona, 1970 Joan Brossa és paradigma alhora d'avantguardisme i d'anacronisme: celebrat per uns, mentre d'altres li neguen el pa i la sal, és desconegut per la majoria de lectors. A això ha contribuït el seu personal desinterès per la publicació, fins al punt que de la seva abundantíssima obra només n'han estat publicats aspectes molt parcials. Poesia rasa aplega disset llibres de poesia de Joan Brossa, triats pel propi autor i escrits entre 1943 i 1959. Els editors estan convençuts que Joan Brossa ocupa, per la seva potència verbal, pel seu arrelament popular, pel seu afany d'investigació i per la coratjosa alegria, un lloc eminent en la història de la nostra literatura, i creuen que Poesia rasa quedarà com un dels llibres fonamentals de la poesia catalana del segle XX. Precedeix aquest recull un assaig del professor Manuel Sacristán, titulat "La pràctica de la poesia". Poemes de seny i cabell (1957-1963) Ariel Barcelona, 1977 Aplega set llibres de Joan Brossa, escrits entre el 1957 i el 1963, que representen la continuació de la decisiva tasca poètica l'evolució de la qual fins a l'any 1959 ens havia estat mostrada a Poesia rasa. Aquest cop -i llevat d'un llibre de sonets, Llumenerada- és plenament dominant la tendència, encertada a Em va fer Joan Brossa, cap a una nua essencialització, que posa en joc els poders inmanents del mot, lliurat al seu esclat semàntic en la buidor visual de la plana blanca. D'una concisió mai no desmentida, els poemes d'aquesta etapa de Joan Brossa denoten una concepció cada cop més agosarada i alhora cada cop més rigorosa, que concentra tot l'impacte alliberador de l'escriptura en la tria i juxtaposició d'entitats verbals aparentment no-significants o alògiques i volgudament heterogènies, per tal d'encendre la revelació màgica o d'introduir la revolta i la subversió en el si mateix del llenguatge. Crítica de la poesia al mateix temps que crítica de la societat, les peces reunides a Poemes de seny i cabell afaiçonen una etapa essencial d'una de les principals figures -i la més aferrissadament avantguardista- de la poesia catalana contemporània. El volum que recull per primer cop les versions íntegres de Poemes civils i El saltamartí- ha estat concebut d'acord amb una disposició material que, en la paginació mateixa, reflecteix el joc de contrastos, diàlegs entre textos que es desmenteixen o s'enriqueixen en ser posats en relació, i les investigacions espacials, que defineixen aquesta zona brossiana. Un pròleg, extens i valuós, d'Arthur Terry, ressegueix amb extrema lucidesa tota la trajectòria de Brossa, des de la seva arrel mateixa i particularment en el període posterior a Poesia rasa. Ball de sang (1941-1954) Crítica Barcelona, 1982. Després de la publicació de Poesia rasa, l'any 1970, l'obra lírica de Joan Brossa (Barcelona, 1919) ha començat a ser reconeguda, especialment per part de les promocions més joves. Tal com ha escrit Joan Fuster, «quan s'hagi esvaït la "por" a Brossa que paralitza els crítics d'avui, Brossa podrà ser explicat i admirat com Déu mana; ara com ara... ja hem de considerar-lo com el "gran poeta" més pròxim: del pànic, de la ira, del fàstic innocent.» Aquest volum aplega vuit llibres inèdits, i inclou alguns dels títols més importants del poeta. La diversitat de la seva obra hi és visible: des de poemes d'avanguarda fins a sonets d'una rara perfecció formal, passant per la poesia política on Brossa segons Manuel Sacristán «pot ser rara violentíssim... com a poeta antiburgès i com a poeta d'una vida nacional oprimida.»