"Sóc com sóc i no vull ser model de res". Última entrevista publicada, feta a Joan Brossa al seu estudi del barri d'Horta a Barcelona. (Andreu Sotorra. Avui Diumenge, 27 de juliol 1998) "Converses literàries: Joan Brossa, un poeta atípic". Marta Nadal. Serra d'Or, núm. 373, gener 1991. L'art és vida i la vida és transformació." Aquesta frase de Frègoli i lema d'un llibre que Joan Brossa ha dedicat a l'actor, pot aplicar-se, sens dubte, al tarannà del poeta que aquest mes de gener ha estat designat l'"escriptor del mes" per la Institució de les Lletres Catalanes. Brossa, que s'autodefineix com un poeta atípic, ha estat un home que ha defugit sempre l'estancament, la monotonia en l'art, i per això la investigació, com a constant transformació i evolució, ha estat una de les principals característiques principals de la seva obra i un dels eixos que l'ha vertebrada. La Institució de les Lletres Catalanes us ha designat l'"escriptor del mes de gener". Us ha sorprès aquest nomenament? Sou un autor que ha publicat molt i, en canvi, no heu tingut, almenys pel sector de la crítica, el reconeixement que us correspon. Què en penseu, de tot això? Mira, això són reaccions de l'ambient literari que se m'escapen una mica. El que et puc dir és que he estat un escriptor atípic, i aquest tipus d'escriptor -no massa o no gens ben vist per les forces "lleials"- hi ha estat sempre, a la literatura catalana. Tenim el cas de Salvat-Papasseit o de Foix mateix, la valoració del qual em sembla que es fa més pel seu medievalisme que per la seva aportació d'avantguarda. En Foix, tota la vida, va escriure marginat. La cultura catalana, com que és petita, sempre me la imagino com un carrer on només toca el sol en un punt; el tipus que, o bé perquè li han donat una empenta, o bé perquè ha estat ell qui n'ha donades, es troba al sol, no vol marxar-ne mai, fins que el foten fora. Aleshores, ja hi ha una cua de "suplents" que espera poder-lo substituir. Sempre hi ha una cultura oficial i una de soterrada, que seria el cas de Foix, o d'altres d'anteriors, com en Llull... Llull, si fos contemporani, segurament que no agradaria gens a Triadú, per exemple, el trobaria un heretge. Ara, és clar, hi ha la distància. Quan els manaires d'aquesta cultura "oficialista" ensumen que una cosa no té els ingredients que hi busquen, aleshores la marginen. És normal, oi? Això fa que s'acumuli molt de res. Potser si et mors... Potser es deu al conservadorisme de la nostra cultura... La cultura catalana és realment molt conservadora. No sé qui era que va dir que escriure en català requereix, primer de tot, un acte de prudència. En aquest sentit 'Poesia rasa' és un llibre divers on es mostren postures literàries diferents... En aquest llibre hi ha gèneres barrejats i també, com dius, posicions diferents davant la literatura. El que m'horroritza és encasellar-me. Jo sempre he tingut una norma: treballar sense lligar-me al resultat del treball. Ser lliure. Si un dia noto que tinc massa demanda i que l'obra se'm tira a sobre, plego i torno a la "clandestinitat". No vull ser víctima, com molts, del mercat del mercat. La línia de llibertat, d'independència literària que us caracteritza està íntimament relacionada amb el vostre tarannà d'investigador... M'interessa molt aquest aspecte d'investigació. Tant en poesia com en pintura; hi ha un fons d'investigació que és bàsic. Quan una cosa ja la saps fer et converteixes en una mena d'industrial de tu mateix. Ja es pot dir de molts pintors que són fabricants de quadres. Sempre menteixen amb les mateixes paraules; les que els demana el marxant de torn. Això em fa una por terrible perquè representa, de fet, un estancament definitiu de la persona. Joan Brossa podia, no per un "desarranjament de tots els sentits", sinó perquè ho havia cultivat sistemàticament, fer poesia a partir d'un clau trobat al carrer, d'una conversa sentida en una botiga, d'una figura entrevista en una finestra, que baixava de sobte, meravellosament "fregolitzada", al replà d'una escala. La seva reivindicació del transformisme va ser, a més de real, metafòrica, perquè va aprendre -i ens va ensenyar- a mirar diferent i a transformar poèticament la realitat. (Víctor Obiols. El transformista o "d'un mar de gotes a un fangar de passes". Serra d'Or. Núm. 472, abril 1999) Al mateix temps i en primer rengle, havien començat a afluir les veus més matineres de la Generació del setanta coincidint amb l'esclat de diferents poesies ocultes de dècades anteriors, que rebentaven, tot d'una, les rescloses de massa anys de marginació i de silenci. Una de les quals fou la de Joan Brossa. Per això es pot dir que no fou fins a 1970 que la poesia de Brossa obrí foc nou d'una manera contundent amb la publicació de Poesia rasa, que duia el subtítol de Tria de llibres (1943-1959). La tria n'aplegava disset que, en alguns casos, no es van poder publicar sencers per la prohibició de la censura a poemes com ara Espanya de 1953, La bandera, o Els mussols del Vaticà. La publicació de Poesia rasa, que s'arrodonia amb un pròleg reivindicatiu de Manuel Sacristán, fou un autèntic esdeveniment en el conjunt de la poesia catalana dels setanta i es convertí en una estètica d'impacte sobre els cadells més enjogassats de la jove poesia catalana. (Isidor Cònsul: "Joan Brossa i Maria-Mercè Marçal, dos apunts") Se'm fa difícil tornar a parlar del teatre de Joan Brossa. Tinc la sensació de no aportar res de nou a un tema que s'hauria d'haver resolt ja fa temps. Un tema, d'altra banda, que és mal plantejat des de l'inici, ja que, en comptes de projectar les suggeridores propostes del poeta tot fent l'esforç de dur-les a l'escena, es debat si la "Poesia escènica" és representable o no. De fet, Brossa utilitza els mons que el fascinen per confegir un teatre que seguint tant Wagner com Frégoli, es construeix bàsicament a partir de la idea que l'escenari és una il.lusió, un espai amb lleis pròpies. Aquestes lleis que Brossa proposa en el text han de trobar, lògicament, una correspondència tant en l'escenografia, com en el moviment, en la dicció i en la il.luminació. (Jordi Coca. "Brossa, el teatre grotesc i la il.lusió".) Sens dubte, Brossa és un dels poetes més significatius d'aquest final de segle. En efecte: Brossa, d'arrels, en el fons, més artístiques o populars que pròpiament literàries, va assumir sense reserves la seva condició de poeta d'un país i d'un temps determinats. I així, d'una banda, va donar a la seva obra una àmplia dimensió col.lectiva i, de l'altra, va buscar solucions per als problemes més puntxeguts que té plantejada la literatura contemporània. Dimensió col.lectiva: Brossa la va realitzar, no sé si dir com, per posar dos extrems, Verdaguer i Maiakovski, en tota la seva varietat de registres, des de la denúncia politicosocial o el fervor cívic fins a la mera publicitat comercial. D'aquí ve que posés en evidència les vergonyes franquistes. (Joaquim Molas. "Sobre Joan Brossa i la seva poesia") Dins el projecte municipal de dotar la ciutat d'un ric patrimoni monumental, destaca la idea que Barcelona esdevingui una plataforma en què l'art contemporani sigui un element important de projecció de la ciutat cap al futur. Aquesta política cultural de l'Ajuntament, extensiva a d'altres consistoris catalans, ha permès sembrar la ciutat amb un vast repertori escultòric, dins el qual cal considerar l'obra de Joan Brossa, un llegat monumental extraordinari. Per a analitzar les obres monumentals de Joan Brossa, utilitzarem el terme de "poesia corpòria", seguint la seva convicció que ell no era un artista, sinó un poeta, i doncs que la seva obra al carrer no són escultures ni monuments, sinó "poemes corporis". Val a dir que de primer els havia considerat poemes visuals, i per això en aquesta repàs també farem servir aquest terme, i així també veurem l'evolució dels conceptes dins la seva obra. Tanmateix, en una ordenació rigorosa, convindrà anomenar poesia literària o poesia sense cap adjectiu l'escrita, poesia visual la impresa, objectual la que tracta amb objectes, poesia escènica les obres teatrals i poesia corpòria les obres monumentals pròpiament dites. (Isidre Vallès i Rovira. "Joan Brossa, dels poemes visuals als corporis") Selecció bibliogràfica, assajos o estudis sobre l'autor: Joan Brossa o el pedestal són les sabates. Jodi Coca. Barcelona: Pòrtic, 1971. Introducció a la poesia de Joan Brossa. Glòria Bordons. Barcelona: Edicions 62, 1988. Quatre poetes catalans: Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Arthur Terry. Barcelona: Edicions 62, 1991. Joan Brossa, prestidigitador de la paraula (vídeo). Iniciatives Audio-Visuals, S.A. Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona amb el patrocini de L'Avenç, 1991. Joan Brossa, les sabates són més que un pedestal. Isidre Vallès. Barcelona: Alta fulla, 1996. Brossa x Brossa. Lluís Permanyer. Barcelona: La Campana, 1999.